dimarts, de febrer 21, 2017

Jackie


Jackie es concentra en la vida de Jacqueline Kennedy en els dies posteriors a l’assassinat de JFK, a Dallas, el 22 de novembre de 1963. Aquesta pel·lícula esdevé un producte de qualitat molt diferent al que pugui semblar en un principi i fuig de qualsevol dels tòpics del biopic o del gènere “pel·lícula de tietes” que sembla en aparença i que el cartell no desmenteix.
Jackie mostra l’impacte de la tragèdia sobre la primera dama, que interpreta una Natalie Portman absolutament camaleònica, així com les repercussions públiques i privades que va tenir en la seva vida. Jackie pretén fer-ne sobresortir sobretot la part més humana, sense oblidar la resta de facetes de Jacqueline.
Més enllà de l’enfoc que ha donat el director, que ara en parlarem, la interpretació de Portman és un dels valors més grans de la pel·lícula. Portman es transforma, no tant físicament, com sí en la gesticulació, la manera de moure’s o la mirada. Però sobretot en la veu, fins el punt de no semblar ella. Malauradament les inflexions i transformació de la tonalitat de les cordes vocals es perd completament en el doblatge, pel que es fa inapreciable el treball excel•lent que ha fet a l’actriu mereixedora de la nominació a l’Oscar.
Però el que sorprèn de Jackie és com el director, el xilè Pablo Larraín (Neruda), en realitat fa un retrat del dol i en concret del final d’un somni. Aquesta és una pel·lícula fosca que se’ns mostra com mai fins ara, la cruesa de l’assassinat de JFK. Deixa la política de banda i es concentra en la part més humana a través dels ulls de la seva dona. Jackie toca també el tema de les infidelitats del president, però ho fa d’una manera molt tangencial. Malgrat tot, ho aprofita perquè l’espectador sàpiga que Jaqueline coneixia les infidelitats dels seu marit, però les acceptava perquè al final sempre tornava amb la seva família. Però a part d’aquesta pinzellada poc més, perquè no és això el que ens vol explicar la pel·lícula. Va de les emocions de Jaqueline sobre la mort, i ens les apropa perquè puguem sentir el que va sentir ella.
El gran mèrit de Jackie és aconseguir el que ningú podria esperar d’una pel·lícula d’aquestes característiques, que és sorprendre. La sensació de solitud de la protagonista ens impregna, per més companyia d’assessors i família que tingués. En els moments de la pèrdua del marit, Jackie se sent sola. Malgrat que la construcció del relat es basa en allò documentat, resulta extremadament realista en aquells moments de solitud. És llavors quan entra la ficció, quan especula què podria haver fet la primera dama en els instants que no l’acompanyava ningú.
No voldria acabar sense mencionar l’encert del paral·lelisme que estableix entre JFK i el rei Artur i els cavallers de la taula rodona a través del musical Camelot. Aquest període breu en què es va fer història i que van engrandir un president, amb un llegat que hagués estat diferent de no ser per l’assassinat i uns funerals que Jaqueline va dissenyar a imatge de Lincoln. A ella cal atribuir-li que el llegat del seu marit s'acabés comparant amb el del president que va acabar amb l’esclavitud.


dimecres, de febrer 15, 2017

Moonlight


Cada any, els Oscars es dediquen a posar en el cim una sèrie de pel·lícules que si no fos per aquest magnífic màrqueting passarien desapercebudes. És precisament per això perquè serveixen aquests guardons, per premiar la millor campanya de màrqueting, no pas per reconèixer a les millors pel·lícules de l’any. Una acadèmia que ignora sistemàticament determinats gèneres i pel·lícules, i nomina i premia successivament, any rere any, més del mateix, i que sempre es mou entre allò políticament correcte, no és una acadèmia ni és res. No és el cas de La La Land, que sense cap mena de dubte serà una de les millors pel·lícules de l’any, però no podem dir el mateix de les altres vuit nominades, malgrat que la majoria d’elles són bones pel·lícules i acumulen els seus mèrits.
L’èxit aclaparador de La La Land ha generat els seus haters (com passa sempre en tota obra mestra) i també el corrent que no n’hi ha per tant, tot i que amb La La Land  sí n’hi ha per tant. Però si m’he d’apuntar a un carro de “no n’hi ha per tant” aquest any senyalo directament a Moonlight, una pel·lícula sobredimensionada pels Oscars i els Globus d’Or. No vull dir que sigui una mala pel·lícula, al contrari, és bona. De fet, la idea és molt bona i l’explota molt bé, però com a pel·lícula global està a anys lluny de La La Land. Si no fos per la campanya dels Oscars, aquesta pel·lícula hauria acabat només en sales de versió original de les grans capitals i no pas en multi-sales d’arreu. I amb això no em malinterpreteu, prefereixo Moonlight a multi-sales que no pas el soft eròtic de 50 sombras más oscuras. Això demostraria una maduresa i una exquisidesa de criteri que o bé desafortunadament no existeix, o bé les distribuïdores cinematogràfiques no creuen que existeixi.
Si ens concentrem en Moonlight, aquesta segueix a Chiron, qui haurà de sobreviure essent pobre, negre i homosexual. Començarem amb la seva infantesa, en una zona conflictiva de Miami, assetjat pels seus companys d’escola que se’n riuran per ser baixet. La seva mare és una addicta al crack i el camell d’aquesta esdevindrà una mena de figura paterna per Chiron, qui anirà a casa d’aquest per buscar tranquil·litat i algú amb qui parlar. La pel·lícula segueix el camí vital de Chiron fins a arribar a l’edat adulta.
La pel·lícula vindria a agafar elements de Boyhood passats per Precious. Sí, una combinació estranya, cert. Però ho focalitza encertadament en la història d’amor del protagonista i ho arrodoneix en la darrera història, quan el protagonista és adult i la pel·lícula pren tot el sentit. Mentre que Chiron és interpretat per tres actors diferents, els tres ho fan molt bé, de tal manera que en la mirada dels tres actors veiem el mateix personatge. Entre els secundaris ens retrobem amb Mahershala Ali (House of cards, Luke Cage) que té una presència molt escassa i la veritat és que s’hagués agraït veure’l més i apreciar com evoluciona el protagonista a través d’aquesta figura paterna. Només ho apreciarem a través de detalls i no de manera explícita.
Moonlight retrata amb cruesa i un realisme proper al documental, què significa ser pobre, negre i homosexual en una gran ciutat dels Estats Units. El pack es completa amb una bones interpretacions i una excel·lent fotografia, com és de rigor en aquest tipus de produccions independents.


dilluns, de febrer 13, 2017

Batman: La pel·lícula LEGO


Amb un univers cinematogràfic en crisi, Warner, necessitat d’un èxit cinematogràfic dels superherois de DC, ha fet una aposta segura i ha adaptat Batman en versió Lego després de l’incontestable èxit de La Lego pel·lícula, que van dirigir Phil Lord i Christopher Miller. El responsable de dirigir l’spin-off de Batman ha estat Chris McKay, que va codirigir, sense acreditar, aquella pel·lícula.
En aquesta ocasió, Batman haurà d’enfrontar-se novament al Joker, però si vol guanyar no ho podrà fer sol. Li caldrà ajuda, a la vegada que aprèn a relaxar-se, tal i com li aconsella el seu majordom, Alfred. Aquí entra en escena Dick Grayson, un orfe que es convertirà en Robin.
És molt curiós que Warner hagi adoptat un criteri contrari al que ha fet servir en les pel·lícules d’imatge real de superherois de DC. Si en aquestes pel·lícules no només renuncia al seu passat, sinó que també esborra qualsevol rastre que pugui relacionar-se amb les pel·lícules que s’han fet abans, amb Batman: La pel·lícula Lego l’actitud és just la contraria. Abraça el passat que serveix com a pilar per construir aquest nou i diferent Batman animat. I és que en una mateixa pel·lícula hi ha cabuda per homenatjar la versió camp de Batman (la protagonitzada per Adam West), la gòtica de Burton, la colorista de Schumacher, la fosca de Nolan i fins i tot es permet reiteradament el luxe de riure’s de sí mateix amb el recent Batman v Superman o parodiar a Escuadrón suicida quan Batman diu que seria ridícul fer un equip de dolents per lluitar contra altres dolents, malgrat que el protagonista acaba fent una mica d’això al final de la pel·lícula. A Batman: La pel·lícula Lego, Warner ha fet el que no s’ha atrevit a fer en cinema d’imatge real i que hauria d’haver fet.
Del poc que intervé a la pel·lícula, aquest Superman en versió Lego és molt més Superman que el que ho ha estat Henry Cavill a les pel·lícules dirigides per Zack Snyder. Per primera vegada des de Superman returns de Bryan Singer, he tingut la sensació de retrobar-me a l’home d’acer a la gran pantalla. I ja no parlem de Batman, que poc té a veure amb l’assassí despietat que se’ns ha retratat a Batman v Superman
Un dels grans encerts que té aquesta pel·lícula ha estat incorporar molts elements de venen del còmic i fer-ho de manera orgànica, sense forçar la màquina i només incorporant aquells que ajuden a fer avançar la història. De fet, l’argument va a la base dels còmics, en l’arrel del bé contra el mal, el sentit de l’existència d’ambdós, com ja explicava a El protegido d’M. Night Shyamalan, però aquí explicat perquè els nens ho entenguin.
Aquesta pel·lícula reivindica la innocència de l’infant i el jugar amb ninots, en plena època de consoles. És una aposta clara cap a la imaginació i la creativitat. D’aquí que tots els trets i cops de punys siguin onomatopeies i no efectes de so. Això li serveix per a marcar-se un sentit homenatge al Batman dels 60 i reflectir en pantalla els coneguts i a tot color: Boom, pam, etcètera. I no serà l’únic homenatge a aquell Batman que ha estat molt criticat, però que per molts nosaltres va ser la porta d’entrada al cavaller fosc.
Warner hauria de reiniciar les pel·lícules d’imatge real que fa ara i posar molt d’aquest esperit Lego en aquestes si no vol dedicar-se només a fer pel·lícules Lego.
Fer les coses bé té premi, aquest cap de setmana Batman: La pel·lícula Lego ha derrotat en taquilla a la que es preveia guanyadora, Cincuenta sombras más oscuras. Esperem que qui toqui en prengui nota i serveixi per veure bones pel·lícules d’imatge real de DC en el cinema i que tots ens en puguem beneficiar. Als productors d’aquestes pel·lícules només els falta veure el que ja saben els de Lego, que els fans de Marvel i de DC són els mateixos i el públic objectiu és també el mateix. Quan entenguin que el fan de Marvel és el primer que somriu quan Batman pronuncia la contrasenya per entrar a la Batcova, començarà a existir una esperança que les coses puguin canviar a Can DC. I ja que hi som, Rotten tomatoes l’ha puntuat amb un 91%, una clara demostració de la mania que té la crítica i aquesta web a les pel·lícules de Warner i DC ;)

dimecres, de febrer 08, 2017

Manchester frente al mar


A l’Acadèmia li agraden els drames. Entre les nominades de cada any sempre hi ha lloc pel drama amb majúscules, aquest any aquest espai l’ocupa Manchester frente al mar. I no, no és el Manchester de Gran Bretanya, és el de la costa est dels Estats Units.
El protagonista Lee Chandler (Casey Affleck) és un conserge establert a Boston que es veu obligat a tornar al seu poble natal, Manchester, després de la mort del seu germà. Allí es troba amb el seu nebot de 16 anys, del qual se n’haurà de fer càrrec. Lee toparà irremeiablement amb el tràgic passat que el va portar a separar-se de la comunitat en què va néixer i créixer.
La pel·lícula utilitza una narrativa en què es produeixen diferents salts endavant i enrere en el temps, per fer-nos un retrat de Lee Chandler i què l’ha conduit a ser la persona que és quan comença la pel·lícula. El Lee que se’ns presenta és una persona apàtica que només aspira a que passin els dies i que es fica en constants problemes. No tardarem en descobrir que això és la forma que té de castigar-se i negar-se la felicitat. El que la pel·lícula ens vol explicar és què l’ha portat en aquesta situació i si, en un punt d’inflexió en la seva vida, serà capaç de superar-ho.
Manchester frente al mar té diferents atractius. La freda fotografia de Manchester n’és un, així com la narrativa desordenada, però en què mai et perds, que ens proposa el realitzador Kenneth Lonergan per narrar-nos-la. L’actor protagonista, Casey Affleck, n’és un altre en un paper que treu molt bé, ja que el seu personatge, excepte en moments concrets, és d’emocions molt contingudes, viscudes des de dins, i que sap transmetre en tot moment. Casey Affleck és un actor poc carismàtic, però el cert és que aquesta falta de gràcia no li podia anar millor al personatge. També destaca la bona química que té Affleck amb Lucas Hedges, el jove actor que interpreta el seu nebot, i que actua amb una excel·lent naturalitat. Ambdós han estat nominats pels Oscar, així com Michelle Williams, la protagonista femenina, malgrat que el seu paper queda més en segon pla. Williams s’ha convertit en la musa del cinema independent i sembla que aporti el grau de qualitat en les produccions en què actua. Però el seu paper aquí és molt secundari i per la seva aportació, la nominació em sembla molt exagerada.
Manchester frente al mar és un drama ben construït, narrat i interpretat, que et dona un bon cop que et deixa completament baldat. Però, per a no deixar noquejat a l’espectador, Lonergan insereix alguns instants d’humor molt orgànics, i que serveixen perquè l’espectador agafi aire, perquè sinó la pel·lícula es faria insuportable.
Manchester frente al mar és molt recomanable, desprèn melancolia en estat pur, i us deixarà veritablement tocats com poques produccions dramàtiques


dimarts, de febrer 07, 2017

Melanie. The Girl With All the Gifts


Queda alguna cosa nova a explicar en el gènere zombi? Aparentment semblaria que no, però Melanie. The girl with all the gifts dóna un gir al gènere, que es fa visible sobretot en el principi com al final de la pel·lícula.
L’argument gira al voltant d’uns metges busquen una cura a una apocalipsis zombi que amenaça la humanitat. La infecció ha sorgit en el fetus matern creant que els nens que neixen siguin híbrids entre humans i zombis. La seva personalitat més fosca apareix quan oloren carn humana.
Colm McCarthy, qui ha dirigit en algunes de les produccions televisives d’èxit com Sherlock o Dr. Who, dirigeix el seu segon llarg després que al 2010 ho fes amb Outcast. L’escriptor és el guionista de còmics Mike Carey que adapta la seva mateixa novel·la i que els seguidors de Marvel el recordaran pels còmics dels X-Men.
La protagonitzen Gemma Arterton, Glenn Close i la jove debutant Sennia Nanua, que es va endur el premi a la millor actriu en el Festival de Sitges. Un repartiment d’allò més encertat i actriu. Qui s’hauria atrevit a dir fa uns anys que Glenn Close protagonitzaria una cinta de zombis. 
Melanie. The girl with all the gifts proposa un debat interessant entre l’evolució i la cura, al mateix temps que planteja els mateixos dilemes morals com els del còmic The walking dead, sobre qui són realment els dolents, els humans o els zombis. Però les arrels de la pel·lícula les hem d’anar a buscar en George Romero que és l’autèntic referent en la construcció del relat. Si Romero buscava metàfores socials, Melanie aposta més per l’humanista amb aquests nous infants nascuts zombis.
El toc british de la pel·lícula queda patent en les escenes militars que ens recorden poderosament a les de 28 días después, però aquí no estem davant d’infectats que es mouen a tota velocitat. Són zombis respectuosos amb el concepte que va plantejar el mestre Romero.
No deixeu escapar aquesta pel·lícula i deixeu-vos endur per la originalitat d’aquesta història tan ben acabada.