dimarts, de setembre 27, 2016

Los siete magníficos

Antoine Fuqua, director de Training day, reuneix novament al repartiment d’aquella, Denzel Washington i Ethan Hawke, en aquest remake de Los siete magníficos. S’afegeix a la festa Chris Pratt, que s’apunta a totes i Vincent D’Onofrio, recuperat al cinema després de l’èxit de Jurassic World i, sobretot, per la sèrie Daredevil
L’argument del remake és substancialment el mateix, encara que el director afirma que és més fidel a l’original, Los siete samurais de Kurosawa. Un poble de l’oest assetjat per un cacic, contracta un equip de set pistolers per lluitar contra aquest i recuperar el poble. 
Podríem discutir si és necessari o no fer-ne un remake, el que està clar és que el públic més jove no ha vist l’original i tampoc li desperta massa interès fer-ho. L’estructura de la pel·lícula és molt clàssica, una primera part de reclutament i coneixement dels personatges, la part central d’arribada al poble i preparació de la defensa i atac, i la part final, la lluita i conclusió. El guió no és molt innovador, però és just el que necessita la pel·lícula per ser el producte al que aspira. Els actors estan molt correctes en el seu paper i donen el que s’espera d’ells. Algú potser els haurà sorprès el gran malvat que fa Peter Sarsgaard, però qui conegui l'actor sabrà que està genial com de costum.
No crec que Fuqua hagi volgut fer un producte que transcendeixi, simplement un magnífic entreteniment que funciona com una pel·lícula de superherois. Com a tal és un èxit i ho és encara més si ens oblidem de la pel·lícula que va protagonitzar Yul Brynner, pel qual pot ser positiu i negatiu alhora.
Si busqueu diversió, trets, violència i uns personatges que amb poques pinzellades queden prou definits, interpretats per uns actors emblemàtics que amb poc esforç es posen a l’espectador a la butxaca, no us decebrà. Això sí, malgrat alguns moments puntuals irregulars, la traca final és espectacular. Un final trepidant, emotiu i molt ben rodat.
Pels que us penseu trobar un western de l’estil actual com Valor de ley, Bone Tomahewak o Los odiosos ocho, Los siete magníficos va per un altre camí, més convencional, i aposta més pel blockbuster que no pas per ser una pel·lícula d’autor. No li hagués anat malament una mica d'això a la direcció, ja que la inexistència dels plànols panoràmics i fotografia típica del western, es troben a faltar.
Los siete magníficos no passarà a la història del cinema com les seves predecessores, però és un magnífic blockbuster tremendament entretingut.


dimarts, de setembre 13, 2016

Elvis & Nixon

Elvis & Nixon ens narra la trobada entre Elvis Prestley i Richard Nixon a finals del 1970. Dirigeix Liza Johnson, mentre que Michael Shannon interpreta a Elvis i Kevin Spacey a Nixon.
La reunió va sorgir de forma improvisada. Elvis es va presentar a la porta de la Casablanca amb un carta de cinc pàgines escrita a mà. La reunió va ser immortalitzada per un fotògraf oficial, però l’entrevista no va transcendir a petició del cantant, malgrat que el Washington Post ho va destapar un any després. 
Shannon i Spacey no estan massa caracteritzats, a part del pentinat poca cosa més, potser Spacey una miqueta més per fer-lo més semblant a Nixon, però molt subtilment. Aquí hi ha hagut la intenció que per sobre dels personatges reals veiéssim els actors, i una intencionalitat perquè el maquillatge no ocultés la interpretació.
La pel·lícula parteix de l’anècdota de la trobada i recrea els detalls de la mateixa a través del puzle en què queda construït el llargmetratge. Per tant, esdevé una curiositat que no deixa de ser una anècdota divertida. És precisament aquest punt el que vol explorar la pel·lícula, l’anècdota i fer-nos riure amb uns fets reals que si no ho sabéssim creuríem que són pura ficció. 
Potser algú li pugui retreure que es queda amb el més anecdòtic i no aprofundeix massa, però és que la pel·lícula no busca res més que narrar una anècdota i recrear-se en aquesta, partint que tots coneixem l’època i els personatges. El problema és si algú decideix agafar-se-la massa seriosament i es pensa que va a veure una pel·lícula diferent, estil biopic o una contextualització dels 70
Elvis & Nixon és breu, lleugera, divertida i ens proposa entrar en el joc en què estant ficats els seus actors principals. Busca que ens ho passem tan bé com ells interpretant uns Elvis i Nixon amb tots els seus tics. 


dilluns, de setembre 12, 2016

No respires

Fede Álvarez, va ser el responsable del remake de Posesión infernal. Aquella haguera estat considerada una bona pel·lícula si no hagués estat per les inevitables comparacions i que en cap cas superava a l’original. Malgrat el seu intent d’allunyar-se’n, fent una proposta de terror autèntic i renunciant a l’humor negre que caracteritza la saga, Álvarez va ser capaç de demostrar molt d’ofici en el gènere. Si som capaços d’oblidar-nos de la trilogia de Sam Raimi i la valorem per ella sola, Posesión infernal era una bona pel·lícula amb moments absolutament esfereïdors. 
No respires és una nova col·laboració entre Álvarez i Raimi que representa un salt de gegant en la carrera del director uruguaià. Els protagonistes són tres joves que assalten la casa d’un home ric i cec. Creuen haver trobat la víctima perfecta, però estan equivocats. Tant bon punt intenten fugir de la casa, els rols canvien i els adolescents es trobaran lluitant contra un perillós psicòpata per la seva supervivència.
Álvarez dirigeix amb una mestria admirable que ens va creure que posseeix un grau de veterà que no té. Res a dir davant la perfecció d’aquest thriller de terror construït a partir d’un guió impecable i unes interpretacions molt bones, sobretot la de l’incommensurable Stephen Lang i de Jane Levy que repeteix amb Álvarez i que ben aviat veurem en un munt de projectes interessants. 
La pel·lícula t’atrapa ràpid i l’acció no es deixa esperar. No respires, es mou còmodament en el thriller de terror i amb tota seguretat serà la proposta més interessant de gènere que hem vist aquest any. Els seus girs de guió i els passos endavant que dóna la pel·lícula quan creus que no pot donar més de sí, sorprenen i angoixen a parts iguals.
No respires esdevé un exemple cinematogràfic de domini de la tensió, amb un muntatge excel·lent, un guió al servei de la pel·lícula que hauria d’ensenyar-se a les facultats com un exemple de treball de gènere.

dijous, de setembre 08, 2016

Peter y el dragón

Si aquest estiu hi ha una pel·lícula que val molt la pena, però que no en parlarà ningú és Peter y el dragón. Es tracta d’un remake d’una pel·lícula del 1977 que combinava animació i imatge real, la qual probablement ningú recordi, anomenada Pedro y el dragón Elliott
Protagonitzada per Robert Redford i Bryce Dallas Howard (Jurassic World),  Peter y el dragón comença amb Grace, una guarda forestal que viu amb el seu pare, un tallista de la fusta que explica històries fantàstiques als nens sobre un drac que s’amaga en el bosc. Un dia ella es troba a Peter, un nen orfe que diu ser amic d’un drac, la descripció del qual coincideix amb el de les històries del seu pare. Grace investigarà sobre la procedència de Peter i l’existència del drac. 
Peter y el dragón recupera el cinema familiar de Disney. Aquelles pel·lícules en imatge real de Disney dels anys 80 que eren devorades en el videoclub. Malauradament, la pel·lícula no ha funcionat en taquilla perquè els gustos del públic adolescent actual poc tenen a veure amb la qualitat de les pel·lícules. Només l’èxit de les campanyes de màrqueting a través de les xarxes socials semblen tenir efecte. Una pena perquè Disney acabarà limitant-se a fer el sí que li funciona en taquilla: Marvel, adaptacions de clàssics animats en imatge real i Star Wars, deixant enrere tota la resta. Per més que ens agradin aquestes pel·lícules, això no és bo perquè en la indústria també ha d'haver lloc per pel·lícules com Peter y el dragón
Seria meravellós que Disney fes més pel·lícules com aquesta, però vistos els resultats econòmics em temo que no en faran més. Peter y el dragón és tot un exemple sobre el que ha de ser el cinema familiar que treu el millor de la imaginació dels nens.
El disseny del drac és meravellós. Ha anat a càrrec de Weta Digital, la mateixa companyia que va fer El senyor dels anells i El Hòbbit. La mirada del drac és fantàstica i humanitza el personatge que és el que fa ens posem en el seu lloc. Qui no voldria tenir un amic com el drac quan acabi la pel·lícula?
Peter y el dragón és divertida, emotiva, ben interpretada, amb bons efectes especials, fantàstica pels nens i nostàlgica pels adults. Una de les pel·lis imprescindibles de l’estiu, una autèntica sorpresa que entra en la categoria del terme clàssic del que coneixem com una pel·lícula Disney.


dimecres, de setembre 07, 2016

Kubo y las dos cuerdas mágicas

Nova pel·lícula de Laika, responsables d’algunes de les millors pel·lícules d’animació dels últims anys com Els móns de Coraline i El alucinante mundo de Norman. Malauradament, amb Els boxtrolls van tenir la seva primera entrebancada, ja que no estava gens a l'altura de la tècnica que treballa la companyia. Laika continua a pas ferm a contracorrent, mentre tots els estudis s’han rendit a l’animació digital, Laika continua fent pel·lícules amb stop-motion, i que no hi renunciïn mai. Però perquè tot llueixi com cal ho combina amb animació 3-D.
Kubo és un nen que es guanya la vida explicant històries fantàstiques als habitants d’un poble de la costa. La seva existència canvia de cop i volta quan no fa cas de la seva mare i la seva presència, que ella s’ha esforçat tant a ocultar, queda al descobert, i les seves tietes, enviades pel malvat del seu avi, es disposen a matar-lo. Kubo haurà de fer-hi front amb l’ajuda d’un guerrer escarabat i una mona.
Kubo y las dos cuerdas mágicas és un gran encert per Laika, malgrat que El alucinante mundo de Norman és encara de llarg la seva millor pel·lícula. A Kubo, Laika recupera la màgia especial de les seves dues primeres pel·lícules i construeix una mitologia fantàstica en qualsevol sentit. Sal manejar molt bé el folklore japonès i ens transporta directament en un món en què ens podem creure aquests contes. Menció especial és la troballa que Kubo utilitzi l’origami com a arma. Una de les millors idees, perfectament desenvolupades visualment de la pel·lícula.
A la pel·lícula podem trobar-hi moltes referències, des d’un esperit Miyazaki en els secundaris que acompanyen al protagonista, fins a Kurosawa. Però és per motius formals que la pel·lícula esdevé una proposta clàssica.
Si li podem trobar algun defecte, seria en els diàlegs i el ritme en què avança la història que fan que no sigui perfecte, tot i que visualment ho és.
Kubo y las dos cuerdas mágicas és una proposta única i diferent en les pel·lícules d’animació que podem veure al cinema. Visualment impecable i hipnòtica, amb una banda sonora excel·lent. Cal valorar les pel·lícules que s’atreveixen i que al mateix temps estan desbordades d’imaginació. Aquest és el cas de Kubo, així que tan si teniu mainada com si no, aneu-la a veure perquè no se’ls/ se us desfaci el cervell amb propostes com l’enèsima Ice Age.


dimarts, de setembre 06, 2016

Café society

Nova pel·lícula escrita i dirigida per Woody Allen que, com és habitual, s'envolta d'actors de moda disposats a treballar pel salari mínim com Jesse Eisenberg, Kristen Stewart, Steve Carell i Blake Lively. El títol de la pel·lícula fa referència als locals que els artistes i persones de l’alta societat feien servir durant les seves trobades a Nova York després de la llei seca.
Allen fa un retrat de l’essència bohèmia en una època d’ostentació a través d’una família que viu en una posició contraria a l'opulència. El fil conductor del relat és el personatge que interpreta Eisenberg, un jove novaiorquès que decideix emigrar a Los Ángeles a buscar nous horitzons i deixar enrere els possibles negocis familiars. A través del protagonista convergeixen diferents històries i personatges. Steve Carell interpreta a l’oncle del protagonista, un famós agent de les estrelles de cine, i Kristen Stewart a Vonnie, l’assistent del seu oncle, de la qual s'enamorarà.
Si l'aneu a veure en versió original, tindreu l'afegit que la pel·lícula està narrada en veu en off pel mateix Woody Allen. I si no, us haureu de conformar amb la imitació que fa Eisenberg que és l'alter ego jove d'Allen en aquesta pel·lícula.
Café society suposa l'hora del pati per Woody Allen. Un indret ideal per exposar les seves obsessions i recursos cinematogràfics habituals. Aquesta pel·lícula és un autèntic fan service pels seguidors incondicionals del director i un repel·lent automàtic pels que només els agrada Match point o directament res del director.
Allen continua indagant en els seus temes recurrents com el de l’home madur que s’enamora d’una joveneta, l’amor impossible, els intel·lectuals, els mafiosos i el Hollywood dels anys 30. Cal aplaudir la posada en escena, el vestuari i decorats que ens transporten de forma excel·lent a l’època.
A Woody Allen ja ningú li pot dir res. Fa les pel·lícules que li ve de gust sense tenir en compte el que el públic demana. Malgrat tot, personalment és un director que en general m'agrada, per tant Café society la valoro positivament, però queda lluny de propostes recents com Blue Jasmine molt més accessibles al gran públic. Café society és un Allen hardcore pel seu públic més fidel.


dilluns, de setembre 05, 2016

Nunca apagues la luz


David F. Sandberg debuta en el llargmetratge en una pel·lícula de terror basada en un curt dirigit per ell mateix. A Sandberg l’apadrina James Wan (Insidious i Expediente Warren: The conjuring). El resultat, una de les pel·lícules de terror més ben reeixides d’aquest any i la confirmació d’un cineasta que té molt a dir. Esperem que la segona part d’Annabelle, que dirigirà Sandberg, ens porti més coses positives que la primera. Si hem de jutjar per aquesta, tot apunta que serà així. 
Teresa Palmer interpreta a Rebecca, una noia que amb el seu germà petit haurà de lluitar contra una entitat aterridora que s’arrossega per les ombres i que sent predilecció per la mare dels germans. 
La pel·lícula aborda la naturalesa de l’entitat fantasmal que assetja a una família a través dels problemes psicològics de la mare. Malgrat que moltes vegades aquest tipus de combinació no surt bé, no és el cas de Nunca apagues la luz que sap trobar-ne l’equilibri. Les possibles explicacions de l’existència de l’entitat no disminueixen la sensació de terror. Sandberg sap treure profit dels pocs mitjans que té, l'experiència en aquest sentit en el món dels curtmetratges l'esprem al màxim. La trama es desenvolupa amb certa lògica i malgrat la innocència d'algunes situacions, Sandberg és conscient del producte que té entre mans i li dóna el toc precís que la història necessita, ja que li transmet una sensació de sèrie B que en realitat no té.És més, espanta en alguns moments, cosa que se li suposa, però que no gaires pel·lícules de terror aconsegueixen.
Sandberg es descobreix com el director perfecte per un James Wan, sobresaturat de projectes, i també com la persona ideal per continuar el seu llegat i que no s'espatlli quan aquest cedeixi el pas en les seqüeles de les seves pel·lícules més destacades.


Comença la nova temporada del Ningú no és perfecte

La setmana del 12 al 18 de setembre comença una nova temporada del Ningú no és perfecte, el vostre programa de cinema, còmics i sèries de televisió. 
El Ningú no és perfecte continuarà les seves emissions per totes les ràdios que consten a l’espai Ràdio a la carta de la web ningunoesperfecte.cat, on podeu consultar els horaris de cada emissora.
El programa continuarà estant disponible per a descarregar-lo en mp3 o escoltar-lo online, els dijous en aquesta mateixa web, al Facebook, al Twitter, a Ivoox i ITunes.
En el primer programa de la temporada farem una tertúlia especial sobre les pel·lícules més destacades d’aquest estiu. Comentarem Star Trek: Más allá, Caçafantasmes i la polèmica Escuadrón suicida. Però el plat fort arribarà en el segon programa de la temporada que gravarem en directe, el dissabte 17 de setembre a la tarda. a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Un programa especial de celebració dels 50 anys d'Star Trek dins el marc de Girona, l'última frontera organitzat per Oci Ficció i Ningú no és perfecte. Com cada any, continuarem regalant còmics de Panini. A finals de setembre obrirem el concurs habitual, però qui vulgui regals i premis aquest mes haurà de venir de públic en el programa que farem a la Biblioteca Carles Rahola. Durant, les primeres setmanes d’octubre dedicarem una atenció especial al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges aquest any dedicat també a Star Trek.
Aquesta temporada continuarem amb els col·laboradors i espais habituals. L'Ignasi ens portarà les estrenes de la setmana, la Marta continuarà amb les Xafarderies de Hollywood, Què se'n va fer dels càsting de... i l'espai de recomanacions de literatura, còmic o música. En Jacint ens delectarà cada setmana amb les Notícies calentes i La crítica del tràiler. L'Aram ens oferirà cada mes l'espai de còmic dedicat especialment a Marvel, mentre que l'Alfons farà el mateix amb DC. Amb en Bernat continuarem repassant les bandes sonores i temes de pel·lícules i l'Àngela Sánchez participarà en algunes de les tertúlies. L'espai de sèries també serà present, tenim present que la tertúlia sobre Stranger Things no es podrà demorar i properament analitzarem també les noves sèries d'animació: Hora de aventuras, Tito Yayo, etcètera.
Mentrestant, per animar-vos, us adjuntem la promo de la nova temporada.