dilluns, de novembre 20, 2017

Liga de la Justicia

En resposta a l’èxit de Los Vengadores de Marvel, Warner no podia deixar escapar l’oportunitat de repetir la jugada amb els herois de DC, però les presses i la improvisació de la productora ha fet que el naixement d’aquest univers de superherois hagi viscut una tempesta constant que naufraga definitivament a Liga de la Justicia.
Liga de la Justicia no és la pitjor de les pel·lícules de DC, però l’esgotament del públic que ha pagat entrada darrera d’entrada per donar a una oportunitat a Man of Steel, Batman v Superman, Escuadrón suicida i Wonder Woman, trobant-se decepció darrera decepció, amb matisos pel que fa a Wonder Woman, ha acabat amb una pèrdua de confiança dels espectadors que ja no creuen en les produccions de Warner/DC. Només cal veure les xifres de recaptació d’aquest cap de setmana, molt lluny de les previsions i de l’objectiu marcat per la productora.
Tot va començar i ha acabat amb Zack Snyder. Un individu que porta anys sense fer una pel·lícula decent i que creu que pot adaptar qualsevol adaptació de còmic com si fos 300. Hi ha una escena de Liga de la Justicia que no desentonaria amb 300, fins i tot juraria haver vist a Leonidas enmig d’una mena de batalla amb orcs, marca d’El senyor dels anells. Snyder ha estat el pitjor que li ha passat a DC i el gran error de Warner ha estat confiar-ho en el seu únic criteri. Fins i tot Joss Wheddon, que s’ha encarregat de la postproducció de Liga de la Justica, després de la renúncia d'Snyder, s’ha manifestat contrariat amb tot allò que envolta al dolent de la pel·lícula, Steppenwolf.
El tractament que va fer Snyder de Superman a Man of steel va ser completament equivocat. Aquell no era Superman. El kriptonià estava completament allunyat del personatge icònic que tothom tenia en ment. Malgrat tot, havia marge per rectificar, però Batman v Superman no només acabava d’enfonsar a Superman, sinó que enfonsava a un recent creat Batman, que al igual que Superman, ens feia enyorar les encarnacions anteriors del personatge.
El tracte de Superman a Man of steel i Batman v Superman han fet que molts valorin positivament ara Superman returns de Byan Singer, que d’acord, té molts defectes, però és una pel·lícula digna que podia haver donat més de sí en una continuació i oferia una nova perspectiva familiar similar a la que actualment s’està oferint en els còmics. Man of steel va ser un pas enrere i Liga de la Justicia és el clau que pot fer que aquest univers s’acabi a l’espera d’un reboot en què es facin les coses bé.
En la franja positiva cal reconèixer que Liga de la Justicia millora a Batman v Superman perquè, segurament, gràcies a Joss Whedon, desapareix el filtre de grisor que fins ara tenien aquestes pel·lícules i intenta dotar-les d’optimisme. Per primera vegada veiem sortir el sol i distingim els colors de l’uniforme de Superman. Whedon probablement haurà fet el que ha pogut, però malauradament no ha arribat a més. No sabem del cert quines són les escenes addicionals que va rodar, però m’hi jugo un pèsol que la primera escena postcrèdits és de Wheddon. Per mi, la millor amb diferència de la pel·lícula perquè recull l’esperit del que realment hauria d’haver estat Liga de la Justicia.
El gran problema de la pel·lícula deriva en el guió. Comença malament, molt malament perquè els personatges principals no han estat presentats en pel·lícules individuals. Per aquest motiu, ens trobem amb una mena de curtmetratges protagonitzats per Cyborg, Aquaman i Flash que vindrien a substituir les seves pel·lícules d’origen, a l’estil Escuadrón suicida. L’altre gran error és el dolent, Sttepenwolf. Un malvat creat íntegrament amb CGI, quan no era necessari i més si has fitxat a l’enorme Ciarán Hinds, totalment desaprofitat aquí. Perquè us en feu una idea, seria com si a Wonder Woman haguéssim tingut a l’Ares digital durant dues hores i no només al final. CGI a dojo per un personatge que no transmet res i del qual el guió tampoc s’esforça a dimensionar. L’altre problema és el sentit de l’humor que li volen donar a la pel·lícula. Em sembla molt encertat que hagin introduït humor, perquè la seriositat de Batman v Superman i bromes involuntàries com la de Martha, la feien encara més insuportable. Però si vols fer-ho, t’has d’assegurar tenir a un guionista que sàpiga escriure humor. Si alguna cosa han demostrat Zack Snyer i Chris Terrio és que no tenen idea de fer comèdia. Si a aquests els encarregues el guió i els obligues a introduir elements còmics, el més probable que et passi és que la cosa encara quedi pitjor perquè cap de les suposades bromes de la pel·lícula té cap gràcia. Un altre problema és fer una pel·lícula de la JLA sense Superman. Se’l troba molt a faltar i curiosament quan apareix al final, resulta que és el millor personatge.
El guió també és un problema. Es resumeix en una línia que no passa de Batman que recluta a un equip d’herois per enfrontar-se a un dolent molt dolent, perquè el món l’ha fet així. Caldria afegir que li podríem perdonar això si no fos per tota la resta d'elements que no funcionen. I ja no parlo de coses del guió com la poca cura amb què Wayne protegeix la seva identitat secreta. Per ser un detectiu, actua de manera molt lamentable. La gent sembla encara més inepte perquè tal i com es comporta aquí Wayne, tothom hauria de conèixer la seva identitat. I el mateix serveix per Clark Kent. Però no m’estendré més amb els forats que té el guió perquè no acabaríem. .
Pel que fa als nous personatges, començo amb Jason Momoa, Aquaman, que ens demostra una vegada més que és un actor pèssim i que tot i que ens vol fer creure que Aquaman mola, només veiem el mateix mal actor de Los vigilantes de la playa amb més tatuatges i hormones que aleshores. Erza Miller està voluntariós i probablement sigui el millor personatge de la pel·lícula juntament amb Superman, tot i que dol que acabi essent el pallasso del grup i no s’explotin les seves capacitats científiques. Pel que fa a Cyborg, Ray Fisher, pràcticament no té cap moment i tot i que es es manifesta més interessant del que resultava a priori.
Sobre els principals, a Ben Affleck el veiem arrossegar-se. És un mal actor que a més es trobava en un mal moment personal durant el rodatge, i això és nota. Quan millor està és quan porta l’uniforme de Batman que sí que funciona perquè el seu físic és imponent, però quan és Bruce Wayne està absolutament desastrós. A Gal Galot no li veiem les virtuts de les quals va fer gala a Wonder Woman, i es manifesta igual d’impersonal que a Batman v Superman. I pel que fa a Henry Cavill, curiosament en aquesta pel·lícula és més Superman que a la resta d’aparicions que havia fet fins ara. Tot i que el seu paper a la pel·lícula és molt poc, intueixo que Wheddon ha rodat els seus moments més íntims, els que de debò arribes a sentir alguna cosa. Per primera vegada he arribat a intuir que Clark Kent existeix en Henry Cavill.
Pel que fa als efectes especials, no estan ben resolts. S’han fet amb rapidesa i el seu acabat recorda a l’últim terç de Wonder Woman. Com en aquella, tot és pintat, i s’esborra qualsevol emoció que es pretengués crear. El CGI és evident i a tot arreu, al mateix temps que mal fet.
Pel que fa a la múdica, el millor és quan sonen alguns acords del Superman de John Williams i el Batman de Danny Elfman. A veure si ens deixem d’estupideses i sonen d’una vegada aquest temes com cal i a tota màquina.
Al final se’ns queda cara d’enzes i d’una altra oportunitat perduda per part de Warner/DC. La JLA al final salva el món, però no aconsegueix salvar l’univers cinematogràfic de DC. Us animo perquè poseu un ciri on faci falta perquè algú acabi amb aquest despropòsit, i faci un reboot que recuperi les essències icòniques de Batman i Superman, sense inventar res de nou. Tampoc cal que facin un gran guió, ens conformen amb un bon tractament dels personatges, que els reconeguem i ens emocionin. Tampoc és necessari que ho facin amb un univers compartit. El que li ha funcionat a Marvel, pot no ser el millor per DC, que fins ara ha demostrat que quan més bé li han anat les coses és quan no ha estat perdent de crear universos, i ha deixat als autors crear la seva versió dels personatges, sense lligar-se a res, ni previ ni posterior. Personalment, un Superman de Wheddon crec que seria un magnífic encert. Wait and see.


dimecres, de novembre 15, 2017

La batalla de los sexos

Nova pel·lícula de la parella de directors, Jonathan Dayton i Valerie Faris, responsables de les pel·lícules independents de més èxit, Little Miss Sunshine i Ruby Sparks. En aquesta ocasió fan un producte més accessible pel gran públic, menys espontani si voleu, també, i menys independent. Tot i que no per això deixa de ser una pel·lícula molt ben feta. 
La batalla de los sexos és una crònica de la rivalitat existent entre l’extenista professional de 55 anys Bobby Riggs i la seva oponent de 29 anys, la tenista Billie Jean King, que es van enfrontar en un llegendari partit l'any 1973. L’objectiu d’aleshores era conèixer si una tenista professional podia vèncer a un home, encara que estigués retirat. Aquest esdeveniment va acaparar l’atenció de més de 50 milions de nord-americans ansiosos per saber quin sexe venceria. 
L’element bàsic perquè ens interessi la pel·lícula són els seus dos protagonistes principals, Steve Carell i Emma Stone. Carell és perfecte per al paper encarnant a un home que no s’allunya massa del que era Michael Scott a The office, que no coneix la vergonya, ni aliena ni pròpia. Per altra banda, Emma Stone ho broda com sempre, en aquesta ocasió en un immens treball d’imitació de la protagonista real. Només amb la mirada i els gestos deixem de percebre a Emma Stone per tenir davant a Billie Jean King. 
La batalla de los sexos es mou molt dins dels paràmetres d’història basada en fets reals, però en aquesta lliga, és capaç de treure un producte molt interessant que desgraciadament està d’actualitat i que permet veure que en més de 40 anys, pel que fa als drets de la dona, en aquest cas la igualtat salarial, hem avançat entre poc i gens. El masclisme era present a la societat d’aleshores, i ho continua essent ara, la diferència és que abans no es dissimulava i ara sí. El mateix principi que podem aplicar al racisme, ho podem fer en el masclisme, quan veiem que els caps que manen en la federació de tenis tracten a la dona com un ésser fràgil i inferior que mai podrà igualar-se amb l’home.
La pel·lícula és entretinguda i sap construir una història romàntica real, al mateix temps que lliga molt bé la relació dels protagonistes amb tots els personatges que els envolten.
La batalla de los sexos és una pel·lícula divertida i entretinguda que al mateix temps ens dóna un missatge social que és necessari que s’expliqui. A veure si així entra d'una vegada i d'aquí a 40 anys tenim una societat més avançada, i no em refereixo a la tecnologia, més aviat a la ment.


dimarts, de novembre 14, 2017

Feliz día de tu muerte

Feliz día de tu muerte és la nova producció de Blumhouse, estrenada a Sitges, i que ha estat un gran èxit en la taquilla nord-americana aquest Halloween. El seu pressupost no arriba als 5 milions de dòlars i ja en porta recaptats, en només dues setmanes, més de 70. Un nou encert del productor Jason Blum.
La premissa és agafar Atrapat en el temps i barrejar-ho amb Scream, essent el dia que es repeteix, el de la mort de la protagonista a mans d’un assassí emmascarat. Cada dia de la seva mort l’utilitzarà per trobar noves pistes que li permetin descobrir la identitat de l’assassí. 
El resultat és excel·lent i molt entretingut. Feliz día de tu muerte manté un fantàstic equilibri entre l’slasher i la comèdia, al mateix temps que juga amb tòpics d’ambdós gèneres i els dóna la volta perquè resulti una pel·lícula original.
També se serveix d’un repartiment que compleix meravellosament, encapçalat per Jessica Rothe, que interpreta a Theresa, la nostra, al començament, antipàtica protagonista, i Israel Broussard, el bon noi que no es menja res en el campus.
Pels que recordeu amb estima la pel·lícula The final girls, que també homenatjava l’slasher, també gaudireu molt de Feliz dia de tu muerte. Les dues comparteixen el fet de reivindicar la figura i el paper de la dona en l’slasher. Una pel·li molt meta amb una protagonista principal en estat de gràcia i un final que no s’avergonyeix, al contrari, reivindica el que és. 


dilluns, de novembre 13, 2017

Thor: Ragnarok

Tercera entrega de la saga Thor, que ha dirigit el neozelandès Taika Waititi (Lo que hacemos en las sombras). L’objectiu de Marvel era posar a Thor en el lloc que es mereix després que El mundo oscuro fos la pitjor de les pel·lícules produïdes per Marvel Studios. Semblant a com s’ha expressat James Gunn, Waititi afirma que li han deixat fer la pel·lícula que ha volgut. D’aquí que les reaccions entre el públic en general i la crítica, que l’han rebut molt positivament, hagi estat molt dispar respecte un petit nombre de fans dels còmics que se l’han carregat, per no suportar les dosis d’humor que conté. Parlem-ne.
Val a dir que si Waititi ha disposat d’aquesta llibertat, és perquè Marvel entenia que Thor només funcionava bé a les pel·lícules de Los Vengadores, en què s’havia dotat al personatge d’un humor que no tenia en les seves pel·lícules en solitari. Aquesta pel·lícula és molt diferent de les dues anteriors, la primera buscava un to Shakespeare, mentre que la segona volia ser Joc de trons, sense èxit. Aquesta tercera el gir de timó és radical, ja que agafa el testimoni de Guardianes de la Galaxia per aplicar-lo a Thor. Jo he entrat en el joc i la pel·lícula m’ha entusiasmat. D’acord que aquest Thor no és el dels còmics, però encaixa bé en l’Univers Cinemàtic de Marvel. Ara bé, si sou puristes, ho podeu passar malament. 
L’acció ens situa després de Los Vengadores: La era de Ultron. Thor torna a Asgard i descobreix que Loki ha pres possessió del regne fent-se passar pel seu pare, Odín. El ressorgiment de la presonera Hela, fa que Thor sigui exiliat al planeta Sakaar, governat pel Gran Maestro que obligarà a Thor a convertir-se en gladiador i lluitar contra Hulk. El seu objectiu és tornar a Asgard i evitar el Ragnarok, que significaria el final de la civilització d’Asgard. 
La pel·lícula va al gra i deixa llast només començar. Després d’una èpica escena inicial, això sí amb grans dosis d’humor que et situen amb el que vindrà a partir de llavors, es desfà amb rapidesa de l’Odín/Loki, el gran cliffhanger que ens deixava la segona part, i de l’avorrida Jane Foster. Natalie Portman s’havia mostrat molt descafeïnada en aquesta saga, així que aquí no hi surt i amb això sí que hi guanyem molt, així com el fet de no dependre d’una història excessivament romàntica, com en les dues pel·lícules anteriors. 
L’aspecte visual que s’ha tingut en compte per a aquesta pel·lícula ha estat el dissenyat per Jack Kirby i no el de Walter Simonson, en els còmics de Thor, molt més del que ja va inspirar la primera part i va quedar oblidada en la segona. I és precisament l’estètica el punt més fort de Ragnarok. Tot allò que involucra a Asgard, el disseny de personatges, Hela mateixa, Surtur i el viatge per les estrelles amb tots els colors possibles, són pur Kirby. 
La banda sonora també adquireix personalitat pròpia, ja Mark Mothersbaugh se serveix d’una sonoritat musical electrònica que es trasllada als 80 en els moments més psicodèlics de la pel·lícula, que són tots aquells que succeeixen a Saakar. Només en la part final integra la seva música amb l’original de Patrick Doyle per a la primera. Mothersbaugh és també el responsable de la música de La pel·lícula Lego.
Pel que fa al repartiment, repeteixen Chris Hemsworth com a Thor, qui es troba més còmode que mai en un paper més relaxat; Tom Hiddleston com a Loki, genial en tots sentits com sempre; Anthony Hopkins com Odín, desaprofitat i amb poca capacitat per resoldre el seu rol, però aquest problema és del guió, no de l’actor; Idris Elba com a Heimdall, que aquí té més protagonisme que mai; i s’incorporen Karl Urban com a Skurge; Cate Blanchett com a Hela, espectacular, el millor nou personatge de la pel·lícula; Jeff Goldblum com a Gran Maestro i Tessa Thompson com a Valquíria. També trobarem altres personatges de l’univers Marvel com Hulk, interpretat per Mark Ruffalo i el Dr. Strange, interpretat per Benedict Cumberbatch.
Ja que parlem dels personatges, un dels problemes de la pel·lícula és el tractament de secundaris, sobretot els que vénen de pel·lícules anteriors, tal és el cas dels tres guerrers que pel que fan aquí valia més que haguessin fet com Sif, i no fer-los sortir. 
Thor: Ragnarok és una reinvenció de la saga Thor en el cinema que com a pel·lícula funciona molt bé, però que s’allunya de ser una mena d’El senyor dels anells de Marvel, que és el que hauria de ser Thor. Però més enllà de prejudicis i comparatives amb l’obra original, la pel·lícula és una muntanya russa, un gran blockbuster que desprèn grandesa, cosa que no va aconseguir la primera, tot i ser una bona pel·li, ni molt menys la segona.


dilluns, de novembre 06, 2017

A Ghost Story


Pel·lícula dirigida per David Lowery, responsable d’En un lugar sin ley, qui repeteix amb els mateixos protagonistes d’aquella, Casey Affleck i Rooney Mara.
A Ghost Story ens narra una història de fantasmes, melancòlica, sobre la solitud i el pas del temps. Affleck i Mara interpreten a una parella feliç que viu en una casa. Ell pateix un accident de cotxe i mor, però es transforma en un espectre abillat amb un clàssic llençol blanc, sota el qual deambula pel que havia estat casa seva, mentre la seva estimada lluita contra les ferides de la pèrdua.
La pel·lícula destaca pel seu format i posada en escena, així com un ritme extremadament lent i sense en prou feines diàlegs. 
Va passar per Sitges, no exempta de polèmica i opinions viscerals. Alguns la defensen i diuen que és una obra mestra i d’altres, com és el meu cas, creiem que és una pedanteria màxima, lenta i avorrida, amb un Casey Affleck que demostra la seva incapacitat interpretativa, tot i que es passa gran part de la pel·lícula cobert en un llençol. 
Malgrat alguns punts curiosos, és una pel·lícula fallida que li robo una idea a un amic que la va rebatejar com a Manchester by the Ghost.

dimarts, d’octubre 31, 2017

Ancien y el mundo mágico

Nova pel·lícula de Kenji Kamiyama, qui és el director de Ghost in the Shell: Stand Alone Complex i alumne de Mamoru Oshii, el director d’El niño y la bestia. Ancien y el mundo mágico ha format part de la secció Anima’t del Sitges 2017. 
L’acció arrenca a Tòquio l’any 2020. Kakone és una nena òrfena de mare que ajuda al seu pare en les tasques de la llar. En somnis, Kakone es converteix en Ancient una princesa d’un regne màgic que posseeix una tauleta màgica i que té l’ajuda d’un osset anomenat Joy. De cop, la línia entre somni i realitat comença a difuminar-se, i la jove descobrirà la sorprenent veritat sobre la seva família.
La pel·lícula està orientada al públic més infantil, però planteja una narració confusa perquè l’entengui el seu públic objectiu. Pel que fa als adults, tampoc està massa clar si l’entendran o no, però en el meu cas, tampoc hi he connectat. Així que aquesta barreja de conceptes i públic objectius amb idees marcianes i disperses no satisfarà a ningú.
Tot i que formalment aprova amb nota, les idees d'Ancien y el mundo mágico, es transmeten de forma confusa i enrevessada a través dels dos móns on succeeix l’acció. 
El resultat és una pel·lícula fallida construïda amb elements ja coneguts, però amb una manca de base de personatges i història. Em guardo parlar de la traducció del títol espanyol, ja que qui sigui el responsable, tracta d'imbècil al seu públic, una vegada més.


dimecres, d’octubre 25, 2017

La suerte de los Logan

Steven Soderbergh torna a la direcció i amb un gènere que li és conegut, després de dirigir la trilogia Ocean’s Eleven. La suerte de los Logan és el revers d’aquesta saga, desproveïda de tot el glamur i emmarcada amb uns perdedors de l’Amèrica profunda.
En aquesta ocasió Las Vegas dóna pas a l’Amèrica rural. Els germans Logan són uns fracassats. Jimmy és un miner aturat i Clyde, un veterà de la guerra d’Iraq al qual li falta un braç. Junts planifiquen un pla rebuscat per atracar el circuit de Charlotte Motor Speedway durant una carrera de la NASCAR. Per aconseguir-ho, comptaran amb l’ajuda de la seva germana, una perruquera obsessionada amb els cotxes i un expert en demolicions. 
El repartiment el formen Channing Tatum, completament bolcat en un paper que l’ha dut a engreixar-se 20 quilos, Daniel Craig, Adam Driver, Riley Keough i Katie Holmes. Els actors i actrius estan dirigits magníficament, ja que la bona química es deixa veure de seguida i estan clarament en estat de gràcia. Soderbergh treu un rèdit impressionant de tots ells. 
La suerte de Los Logan funciona com un entreteniment de primera que no està exempt de la marca del director Steven Soderbergh. En qualsevol moment és molt fàcil trobar elements habituals d’altres pel·lícules del realitzador de Magic Mike o ¡El soplón! 
El que més m’ha agradat de la pel·lícula és el guió. La seva estructura, situacions, diàlegs, definició de personatges i la resolució final. Podríem dir que és impecable i encaixa amb el que Soderbergh sap fer molt bé. 
El film excel·leix per la seva falta de pretensions i perquè ha fet una pel·lícula de robatoris que pot gaudir-ne tota la família, gràcies a una equilibrada barreja de gèneres. Comèdia, suspens, atracaments i carreres de cotxes de la NASCAR, els de la pel·lícula Cars, es donen la mà. I encaixa a la perfecció!
En aquesta ocasió, Soderbergh ha tingut una cura especial per uns personatges que posaran a prova els prejudicis que pugui tenir l’espectador cap a ells. El que està clar és que els humanitza molt bé i que, malgrat que és impossible que ens hi sentim identificats, sí que hi tenim empatia, cosa que encara fa que tingui més mèrit. El director no deixa també de fer una fotografia social d’una part dels Estats Units.
La suerte de los Logan no ha de ser en teoria una de les pel·lícules que suposadament hem d’entendre com a més memorables del director, segons un manual de cinema, com podria ser Traffic. Sí que és innegable que és una de les més entretingudes i divertides i jo me l’agafo amb molta més estima, molta més que Traffic o la saga Ocean’s Eleven.


dimarts, d’octubre 24, 2017

La pell freda

Adaptació de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol que ha dirigit Xavier Gens, responsable de Frontière(s) i The Divide. El que semblava que seria un nou Alexandre Aja que venia del cinema francès, malauradament es va anar desfigurant. El projecte d’adaptar La pell freda, finalment ha vist la llum després de diferents intents de portar-la al cinema d'ençà que es va publicar el llibre, l’any 2003. 
L’acció se situa després de la Primera Guerra Mundial. Friend (David Oakes) és enviat en una illa deserta. Allí no hi ha cap rastre de l’home que se suposa que ha anat a rellevar. L’únic habitant de l’illa és un nàufrag mig boig anomenat Gruner (Ray Stevenson) que viu en el far. Friend i Guner es defensaran, nit rere nit, resguardats en el far, del setge d’unes estranyes criatures marines. Sotmesos a l’extrema tensió, sense entendre les raons de l’atac, hauran de replantejar-se com enfrontar-se a l’inconegut. 
La pel·lícula ha estat presentada al Sitges 2017. Si fem un paral·lelisme amb el seu títol, el cert és que m’ha deixat molt fred. No és ni molt menys una mala pel·lícula, de fet està bé, però no és d’aquelles pel·lícules que queden. Malgrat això, no deixa de tenir una bonica estètica. En aquest terreny Gens, que en mou entre els mons de Juli Verne i Lovecraft. L'aposta visual sense cap mena de dubte és el més destacable.
La pell freda, no hi ha res que excel·leixi com tampoc hi ha res que la faci grinyolar. Tot sembla molt estudiat i correcte, però li fallen les emocions en els personatges principals. Costa connectar amb Friend i Gruner, i la relació entre Friend i el personatge d'Aneris no recull l'emoció que hauria de transmetre. 
El film explora la humanitat i la solitud en un indret gèlid i incorpora elements de fantasia, però està absent de màgia que és la que ens emociona quan veiem una pel·lícula.