dilluns, d’abril 24, 2017

Fast & Furious 8

"Te voy a cambiar el signo del Zodíaco de una hostia". Aquest és el tipus de frases que un espera escoltar quan va a veure una vuitena entrega de la saga Fast & Furious. I en aquest sentit, la pel·lícula no decep perquè n’ofereix unes quantes, però no suficients.
Després de la tràgica mort de Paul Walker, Vin Diesel va voler continuar la saga. El primer repte va ser trobar un nou director després que James Wan renunciés a fer-la, tot i tenir un contracte signat per a dues pel·lícules. La mala relació d’aquest amb l’alma mater de la saga, Diesel, el va portar a plegar. Com que ni Rob Cohen, ni Justin Lin, ocupat amb Star Trek: Más allá, van mostrar interès a tornar, Diesel va triar a F. Gary Gray, amb qui va coincidir a Diablo i que venia d’estrenar l’èxit cinematogràfic de la temporada entre la comunitat afroamericana, Straight Outta Compton. Per si hi havia cap dubte, i per molt que Diesel hagi volgut conservar la humanitat del film amb la idea de família, F. Gary Gray és un director molt justet i està a anys llum de Lin o Wan. Aquesta és la pitjor de les entregues des del renéixer de la saga en la cinquena pel·lícula, la millor, en què va passar a ser una saga d’acció i no de curses de cotxes. 
L’escull principal ha estat suplir l'absència de Paul Walker, pel que se li ha buscat una mena de substitut natural en el personatge que interpreta Scott Eastwood. Eastwood recorda molt al que era Walker en les primeres pel·lícules. El fet d’agafar un nou actor i convertir-lo en un succedani d’un personatge antic no beneficia a la pel·lícula perquè la comparació és present sempre. Eastwood no arriba mai a fer-nos oblidar a Walker, al contrari. 
El millor de la pel·lícula ve de la mà de Dwayne Johnson i Jason Statham per la bona química dels actors i la seva constant rivalitat. I clar, les set pieces, tot i que massa llargues, tremendament espectaculars. I ara anem pel pitjor. Si les fantasmades han estat una constant en la saga, i s’han convertit en la seva gràcia, el nivell d’incredulitat s’ha portat a un terreny perillós que és en el treball de personatges. Aquí actuen de manera incoherent i sense cap tipus de lògica. És més, s’acaben contradient. Com és possible que l’equip accepti de bon grat la incorporació de Jason Statham quan aquest va matar a sang freda a un company? Perquè Vin Diesel es rendeix d’entrada i no busca una solució a la seva situació fins ben entrada la pel·lícula? Si li afegim un empatx de dues hores i quart per un film amb un argument pla que no t’explica res i no desenvolupa ni fa créixer cap personatge, aquest es fa excessiu i acaba avorrint. Però el pitjor de tot és Charlize Theron en el paper de la dolenta. Faré servir la paraula de moda, random per definir el que és aquest personatge mancat de gràcia que esdevé més una caricatura que una altra cosa. 
En aquesta pel·lícula no s’han esforçat gens en fer una cosa nova ja que tota ella és un reciclatge d’idees mal aprofitades. A les anteriors, els personatges estaven més ben cuidats, aquí no i per això les escenes d’acció no emocionen i la pel·lícula resulta freda, llarga i avorrida.
Fast & Furious es queda sense benzina. Esperem que les excel·lents xifres de recaptació de la Xina no emmascarin el fet que la pel·lícula no funciona i que no està al nivell de les tres entregues anteriors. Diesel hauria de reaccionar i trobar un director amb prou nivell que tregui a la saga de l’estancament en què ha entrat en aquesta vuitena pel·lícula. Això sí, reivindico un spin-off per Dwayne Johnson i Jason Statham, això sí que valdria la pena veure!

dimecres, d’abril 12, 2017

Your name


Pel·lícula que es va poder veure a Sitges l’octubre passat i que s’ha convertit en l’anime que més ha recaptat en tota la història, superant a El viatge de Chihiro que fins ostentava aquest rècord. El mèrit és encara més gran si tenim en compte que Your name s’allunya molt de les produccions de Ghibli.
Curiosament, molts exhibidors no han confiat d’entrada en la pel·lícula, tot i venir recomanadíssima, l’èxit d’aquest cap de setmana els ha agafat per sorpresa. La ceguesa dels exhibidors i distribuïdors no és un cosa que ens vingui de nou, però no deixa d'indignar. En tot cas, donar les gràcies a Selecta Visión per portar aquesta obra mestra a les nostres pantalles, la qual ha tingut una excel·lent promoció en el Saló del Còmic, juntament amb els blockbusters de Hollywood més esperats de l’any. I sí, heu llegit bé, Your name és tota una obra mestra que val la pena no només veure una, si no diverses vegades en el cinema.
La història comença com la del típic intercanvi de personalitats com hem vist en pel·lícules com Viceversa. Taki és un jove universitari de Tòquio que desperta en el cos de Mitsuha, una estudiant de batxillerat que viu en un petit poble de muntanya, mentre que Mitsuha desperta en el cos de Taki. L’endemà tot torna a la normalitat, però periòdicament i per sorpresa els sus coses s’intercanvien, i un viu la vida de l’altra i al revés. La repetició de la situació farà que trobin la manera de comunicar-se a través de notes, i així podran saber què ha estat de la seva vida el dia de l’intercanvi. El vincle que s’estableix sense conèixer-se es convertirà en una cosa especial. Quan intentin trobar-se, es descobrirà un misteri fins aleshores desconegut.
Your name és una meravella que dirigeix Makoto Shinkai, realitzador del que no ens sabíem res i d’una trajectòria prou extensa en el Japó. Caldrà recuperar les seves obres anteriors.
La pel·lícula combina magníficament la comèdia, el romanticisme i el melodrama. Ràpidament Mitsuha i Taki se’ns posen a la butxaca i ens fiquem a la seva pell en els moments més incòmodes i divertits que planteja la situació. Your name ens planteja una qüestió complicada de portar en pantalla, però de la qual se’n surt amb un resultat excel·lent, que és explicar-nos com dues persones, fetes l’una per l’altra, s’enamoren sense conèixer-se.
L’atreviment més gran de la pel·lícula és que es crea un estil propi, sense renunciar a la identitat d’animació japonesa, crea una pel·lícula molt allunyada de Ghibli, el referent mundial en anime. En comú, poca cosa hi té a banda de l’animació tradicional en línia clara, certa fantasia i una perfecció tècnica. Aplaudim iniciatives com aquesta que intenten fer i explicar coses diferents que les del mestre Miyazaki.
Your name val la pena per molt motius, però sobretot perquè aconsegueix que al sortir de la sala tinguem una sensació de felicitat que molt poques pel·lícules són capaces d’aconseguir, després de viure moments tristos i feliços amb els joves protagonistes.


dimarts, d’abril 11, 2017

Life


Jake Gyllenhaal, Ryan Reynolds i Rebecca Ferguson protagonitzen aquesta pel·lícula que barreja terror i ciència-ficció, o el que seria més acurat, Alien i Gravity. El director és Daniel Espinosa (El invitado) i el guió ha estat escrit a quatre mans per Rhett Reese i Paul Wernick (Deadpool).
La pel·lícula ens presenta a l’equip de l’Estació Espacial Internacional en missió a Mart per recollir unes mostres i dictaminar si hi ha indicis de vida intel·ligent. L'única cèl·lula trobada determina que existeix vida extraterrestre. Durant l’intent per establir un primer contacte, els astronautes descobriran, massa tard, que aquesta forma de vida és més intel·ligent del que creien, fins al punt de posar en perill les seves vides. L’equip haurà de trobar la forma d’evitar que aquest organisme arribi a la Terra, ja posaria en risc la supervivència de la humanitat.
Primer de tot, dir que Life és una pel·lícula fallida que es veu arrossegada per la seva estructura formularia, que la fa ser entre poc i gens i original, i per una manca de ritme alarmant. Durant la primera mitja hora llarga no passa absolutament res, més enllà de presentar la situació i uns personatges que són clixés. Life acaba amb la paciència de l’espectador perquè abans no es produeix el primer atac, és tremendament avorrida. A partir d’aquest moment, sí que sap resoldre les situacions més tenses amb moments d’atmosfera angoixant, però el guió és tan fluix que no costa gens endevinar l’ordre i la manera en què la criatura matarà a la tripulació. M’atreviria a dir que fins i tot el gir final de la pel·lícula no sorprendrà a l’espectador que ja tingui un mínim recorregut en el gènere, com em va passar a mi.
Poca cosa bona ens queda d’aquesta pel·lícula que no sigui la part tècnica, ja que falla en la part més evident, que és el ritme. No passaria res per reciclar idees sempre que es fes amb intel·ligència, que és just del que va mancat aquesta pel·lícula. A final demostra més intel·ligència la criatura alienígena que els responsables que l’han portat a terme. L’embolcall pot ser molt millorable, però el que mata la pel·lícula és un ritme horrorós ple d’alts i baixos, imperdonable en una producció d’aquestes característiques. Tot i això, cal atorgar-li el mèrit que quan vol fer-t’ho passar malament és molt precisa i contundent i sap com angoixar a l’espectador.



dimecres, d’abril 05, 2017

Els barrufets: El poble amagat


Després de les darreres adaptacions d’Els barrufets, en què Sony barrejava els barrufets creats amb CGI i personatges humans, els productors s’han adonat que els actors i actrius sobraven i que les millors parts d’aquelles pel·lícules eren les que succeïen en el poble dels barrufets. Així que, en el moment de plantejar-se una nova pel·lícula van decidir fer-ne un reboot i crear-la íntegrament amb animació digital i sense actors.
En aquesta nova aventura, un misteriós mapa situa a la Barrufeta, l’Ulleres, en Poca traça i en Forçut en una cursa pel bosc prohibit, ple de perills i criatures màgiques, per trobar el poble dels barrufets abans que ho faci en Gargamel. Durant la cerca, trobaran un altre poble amagat que no és el seu.
Aquest pel·lícula dels barrufets queda lluny de la màgia dels còmics de Peyo i vindria a ser una actualització de la sèrie de Hanna-Barbera dels anys 80. Val a dir que és millor que les dues pel·lícules anteriors. El fet sigui íntegrament animada li fa guanyar molts punts, però la història no és particularment original i el públic al qual va destinada és decididament infantil. Això no vol dir que els adults s’avorreixin, però tal i com està feta, no és possible compartir la mateixa experiència que tindran els més petits. Els barrufets: El poble amagat no deixa de ser una pel·lícula de bon rotllo dirigida als infants amb molts paral·lelismes amb Trolls, amb ball final inclòs.
A Els barrufets: El poble amagat no hi trobareu la profunditat de Pixar, però tampoc pretén anar més enllà del que és, tot i que s’hagués agraït una mica més d’esforç en el guió. Si no en són capaços, per a la propera ocasió no estaria malament adaptar un dels àlbums clàssics d'Els barrufets amb aquest tipus d’animació digital. I és que visualment El poble amagat és enlluernant i impressionant.


dimarts, d’abril 04, 2017

Ghost in the shell: El alma de la máquina


Adaptació made in Hollywood del manga de Massamune Shirow que va ser adaptat al 1995 en un anime per Mamoru Oshii, el qual ha comptat amb una seqüela i diverses sèries i OVA per a la televisió.
Scarlett Johansson interpreta a la Major Mira Killian, una agent especial cyborg, líder del grup d’elit Secció 9, que s’encarrega de lluitar contra el ciberterrorisme i els crims tecnològics. La seva condició d’ésser artificial, amb l’excepció del cervell, li atorga les habilitats necessàries per desenvolupar la seva tasca. La Major s’haurà d’enfrontar a un fanàtic hacker que pretén perjudicar els avenços tecnològics de Hanka Robotics, una empresa especialitzada en tecnologia cibernètica.
El paper de Johansson recorda al que ja ha fet en altres pel·lícules com Lucy i Under the skin. És a dir, un personatge fred i bastant immòbil, que reparteix pinyes a tort i a dret. Res a afegir respecte el que ja li havíem vist fer en aquestes pel·lícules, però que malgrat això, és l’únic que compensa el preu de l’entrada, ja que Ghost in the shell sense Johansson passaria a ser una pel·lícula de nul interès. 
Entre la resta dels actors trobem a Takeshi Kitano, Michael Pitt i Juliette Binoche amb una clara vocació, sobretot el primer, de cobrar un suculent xec i sortir cames ajudeu-me i agafar el primer vol a Tòquio. Kitano és un autor i el seu paper aquí no pot estar més allunyat del que l’ha convertit en el director japonès viu més prestigiós del món. La seva desgana és tal que es limita a parlar només en japonès, cosa que podria fins i tot molar, però que queda totalment fora de lloc quan no hi ha cap explicació respecte al llenguatge en aquest món futurista. Tampoc aprofita el concepte de ciutat del futur on es poden barrejar totes les cultures, cosa que hagués donat un background molt més coherent i sòlid i la manera d'expressar-se del personatge de Kitano tindria algun sentit.
El realitzador ha estat Rupert Sanders, responsable de la justeta Blancanieves y la leyenda del cazador, qui, ja podem dir, va cap a caiguda, tot i que el resultat d’aquesta pel·lícula crec que cal atribuir-lo a unes directrius equivocades de l’estudi. Actualment Hollywood busca directors de perfil baix que acatin les seves directrius sense protestar. El resultat són, moltes vegades, productes sense ànima com aquest. Curiós per una pel·lícula que suposa que ha de parlar del concepte de ghost que vindria ser el mateix que l’ànima en la pel·lícula.
Però el principal problema és que és avorrida perquè més enllà d’un relat d’acció poc original, abandona els conceptes filosòfics que apuntava l’anime que són just els que farien que aquesta fos interessant. La filosofia en aquesta pel·lícula no hi és ni se l’espera. El guió és un garbuix. Enlloc de concentrar-se en el material original, construeix una espècie de preqüela en què barreja elements de les diferents encarnacions de Ghost in the shell en cinema i televisió en què hi vol fer-hi cabre tot per no explicar res.
La pel·lícula s’ha fotut una merescuda castanya a la taquilla en el cap de setmana de la seva estrena i tot indica que serà un dels fracassos sonats de l’any, malgrat que ha costat només 110 milions de dòlars, quan aquestes produccions són molt més cares.
Ghost in the shell és una pel·lícula que et vol fer apagar el cervell quan el relat no ho demana, però tot i apagant-lo resulta avorrida, cosa que no hauria de passar mai. I sobre l’aspecte estètic, vol ser Blade runner, però l'abús dels efectes digitals la converteix en Star Wars. Episodi I. L’amenaça fantasma.


dilluns, d’abril 03, 2017

Redención


Quan a un director com Anthony Fuqua, cada vegada que estrena una nova pel·lícula, li haguem de posar com a referent Training day, estrenada ja farà 16 anys, no és pas una bona senyal. El cas és que per misteris de la distribució d’aquest país, la segona cosa més enigmàtica del món després dels programes televisius de Sebastià d’Arbó, s’estrena aquesta pel·lícula amb dos anys de retard, inclús després de l’estrena de la seva última pel·lícula, el remake de Los siete magníficos.
Redención ha estat produïda pels germans Weinstein, els quals van adjudicar el paper principal a Jake Gyllenhaal després de la seva interpretació a Nightcrawler, i així aprofitar el renom que va aconseguir l’actor per aquella pel·lícula, que es va traduir en diverses nominacions en els premis d’aquell any.
Redención ens narra la història Billy Hope, campió de pes semi-pesat i també un home de caràcter explosiu i imprevisible. Les males decisions en la seva vida fan que perdi la custòdia de la seva filla i el títol. A partir d’aquí tenim la típica història de reconstrucció que portarà el personatge a recuperar la seva vida després d’una bona cura d’humilitat.
Redención és un catàleg de tòpics, no només plena de referents al gènere de les pel·lícules de boxa, sinó de les històries en què el protagonista de torn ho perd tot per tornar a ressorgir. El problema és com Fuqua arriba a construir la història. Pots tenir el manual i l’esquelet del que vols construir, però per més bona que sigui la interpretació del protagonista, si el guió perd el nord i resultat és tremendament forçat, com és el cas, fa que desconnectis i desconnectis emocionalment. El forçar la situació et porta a que no et creguis res. I a partir d’aquí el tedi. Quan la intenció del director és fer plorar a l’espectador, però l’únic que aconsegueix és que tinguem ganes de sortir corrents. El fet que el relat estigui ple de situacions repetides en mil-i-una pel·lícules i que només canviïn els actors, no fa res més que perjudicar-la.
Redención tampoc és que sigui per llençar-la a les escombraries, però sí que és completament prescindible per avorrida i previsible. Hi ha milers d’altres coses per veure que us aportaran almenys alguna cosa original.



dimarts, de març 28, 2017

Incerta glòria


Nova pel·lícula d’Agustí Villaronga després de l’èxit de Pa negre. La pel·lícula adapta la novel·la de més de 1.000 pàgines de Josep Sales i Vallès.
Ambientada en plena Guerra Civil espanyola, en el front d’Aragó, Lluís és un jove oficial republicà que s’enamora de la Carlana, una enigmàtica vídua. Aquesta pretén manipular-lo per a què falsifiqui un document que la convertiria en la senyora de la comarca. La cosa es complica quan el millor amic de Lluís, qui cuida de la seva dona i fill, descobreix que Lluís ha quedat atrapat en la teranyina de la Carlana.
En aquesta ocasió la Guerra Civil és un simple marc, un context històric on situar l’acció perquè la pel·lícula no va de guerra. Villaronga ha posat èmfasi en què a la pel·lícula no hi hagi escenes de lluita i pràcticament no veiem ni un tret en tota la pel·lícula. Incerta glòria aprofundeix en els personatges i en les seves relacions. El treball que hi ha en aquesta part és simplement sensacional. És just això el que és la pel·lícula. Les relacions que el jove oficial estableix amb la gent del poble i com cau sota la influència de la Carlana. Al mateix temps, com afecta aquesta la relació amb la seva família i el seu millor amic, Juli, en una mena de triangle amorós a dues bandes. Un guió que és tota una filigrana i que aconsegueix mantenir l’interès en tot moment.
Malgrat no haver escenes de guerra, la pel·lícula està plena de grans moments. Des d’intensos, per les emocions que exploten com els bombardejos de Barcelona, fins a surrealistes, com molts dels moments que involucren en Juli, que venen donats per trobar-se atrapat en un amor impossible.
Les interpretacions dels quatre protagonistes, Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí són molt bones, però sí que sobresurten Prims i Pla per la càrrega emocional que tenen al darrera, que només s’intueix, però és present en tot moment. Sensacional treball de tot el repartiment.
La pel·lícula és impecable i tan sols li puc fer un retret. La sensació excessiva de tenir una trama simplificada quan sembla que entre el front d’Aragó i Barcelona hi hagi la distància d’una parada de metro. El fet que els protagonistes es moguin d’un lloc a l’altre amb rapidesa i facilitat ens obliga a engegar la nostra suspensió de la credulitat. Però repeteixo, és l’única pega.
Incerta gloria és tot un exemple del cinema que s’hauria de fer a Catalunya pel seu ritme, interès, tècnica i excel·lent professionalitat. Agustí Villaronga, ja pots començar a preparar la següent.