dimarts, de març 28, 2017

Incerta glòria


Nova pel·lícula d’Agustí Villaronga després de l’èxit de Pa negre. La pel·lícula adapta la novel·la de més de 1.000 pàgines de Josep Sales i Vallès.
Ambientada en plena Guerra Civil espanyola, en el front d’Aragó, Lluís és un jove oficial republicà que s’enamora de la Carlana, una enigmàtica vídua. Aquesta pretén manipular-lo per a què falsifiqui un document que la convertiria en la senyora de la comarca. La cosa es complica quan el millor amic de Lluís, qui cuida de la seva dona i fill, descobreix que Lluís ha quedat atrapat en la teranyina de la Carlana.
En aquesta ocasió la Guerra Civil és un simple marc, un context històric on situar l’acció perquè la pel·lícula no va de guerra. Villaronga ha posat èmfasi en què a la pel·lícula no hi hagi escenes de lluita i pràcticament no veiem ni un tret en tota la pel·lícula. Incerta glòria aprofundeix en els personatges i en les seves relacions. El treball que hi ha en aquesta part és simplement sensacional. És just això el que és la pel·lícula. Les relacions que el jove oficial estableix amb la gent del poble i com cau sota la influència de la Carlana. Al mateix temps, com afecta aquesta la relació amb la seva família i el seu millor amic, Juli, en una mena de triangle amorós a dues bandes. Un guió que és tota una filigrana i que aconsegueix mantenir l’interès en tot moment.
Malgrat no haver escenes de guerra, la pel·lícula està plena de grans moments. Des d’intensos, per les emocions que exploten com els bombardejos de Barcelona, fins a surrealistes, com molts dels moments que involucren en Juli, que venen donats per trobar-se atrapat en un amor impossible.
Les interpretacions dels quatre protagonistes, Marcel Borràs, Núria Prims, Oriol Pla i Bruna Cusí són molt bones, però sí que sobresurten Prims i Pla per la càrrega emocional que tenen al darrera, que només s’intueix, però és present en tot moment. Sensacional treball de tot el repartiment.
La pel·lícula és impecable i tan sols li puc fer un retret. La sensació excessiva de tenir una trama simplificada quan sembla que entre el front d’Aragó i Barcelona hi hagi la distància d’una parada de metro. El fet que els protagonistes es moguin d’un lloc a l’altre amb rapidesa i facilitat ens obliga a engegar la nostra suspensió de la credulitat. Però repeteixo, és l’única pega.
Incerta gloria és tot un exemple del cinema que s’hauria de fer a Catalunya pel seu ritme, interès, tècnica i excel·lent professionalitat. Agustí Villaronga, ja pots començar a preparar la següent.


dilluns, de març 27, 2017

I am a hero


La festa. A Sitges hi ha un concepte molt arrelat que és el que anomenem pel·lícula festivalera. Això és sinònim de sang a litres i molt sentit de l’humor. Aquesta és definició perfecta d’I am a hero, pel·lícula que ha tardat més de l’habitual a arribar aquí ja que es va estrenar al SITGES 2015 i finalment s’estrena amb posterioritat a Train to Busan, pel·lícula coreana de zombis que es va estrenar al SITGES 2016, amb la qual comparteix moltes coses.
I am a hero és l’adaptació del manga del mateix títol de Kengo Hanazawa. Amb un aire a The walking dead, destaca per ser una pel·lícula de zombis japonesa. Un tema poc explotat al país nipó. Els zombis envairan els carrers de Tòquio.
Hideo és un dibuixant de manga fracassat. Un dia, la seva xicota el fa fora de casa i, al cap d’unes hores, es llança damunt d’ell convertida en un agressiu zombi. Serà el primer senyal que el món al seu voltant s’enfonsa. Hideo fugirà de la ciutat a la recerca d’un lloc per sobreviure. 
El director és Shinsuke Sato, director de les dues parts de Gantz, un altre manga.
Tal com deia el principi, té molt de sentit de l’humor i les escenes són molt salvatges, en particular l’escena final on el protagonista ha de fer front, pràcticament sol, a l’atac d’un centenar de zombis. Us aviso que no haureu vist mai res igual. Sato es mou com a peix en l’aigua remenant els elements clàssics del gènere. El punt fort e la pel·lícula són les escenes d’acció, les coreografies i un ritme trepidant que dóna espai pràcticament al descans. Tècnicament impecable.
Els orientals són nous en el gènere zombi, però sense cap dubte, les seves pel·lícules han recuperat la frescor que aquestes produccions han perdut a occident.


dimecres, de març 22, 2017

Crudo


La debutant Julia Ducournau ens presenta Crudo, pel·lícula que explica en paral·lel el pas de l’adolescència a la vida adulta i construeix un relat centrat en el canibalisme.
La protagonista és Justine, una jove que entra a la facutat de veterinària on estudia la seva germana. Vegetariana estricta com tota la seva família, començarà a experimentar símptomes d’allò més estranys després de menjar carn crua en una prova d’iniciació. Aviat començarà a patir ansietat per menjar carn humana crua.
Crudo va arribar a Sitges precedida per la típica polèmica de desmais, etcètera, en els demés festivals on s’havia projectat. Reaccions completament exagerades i que només busquen ser eines de màrqueting. Res més lluny de la realitat quan un veu la pel·lícula que trastoca més per la part psicològica de la mateixa que no pas per les imatges. Aquesta pel·lícula no és una proposta morbosa de canibalisme plena d’escenes gore, just el contrari, les imatges estan tractades amb un aire de realisme i en la seva justa mesura. Més aviat la qüestió del canibalisme no deixa de ser secundaria o un McGuffin en una una pel·lícula sobre el pas de l’adolescència a la vida adulta i l’acceptació sexual. És just en aquí quan el paper del concepte de carnal pren un doble significat. Digueu-li canibalisme o digueu-li excusa. Així que dels molts rerefons que podia haver triat la directora, ha optat pel més difícil i se’n surt amb èxit. Mèrit seu que li ha servit per passejar-se per tots els festivals de cinema fantàstic del món.
Crudo sap treure profit de la bona idea de partida i la desenvolupa amb correcció i mai se li escapa de les mans. La història en sí tampoc és nova, ja que inevitablement les característiques de la protagonista ens recorden a la Sissy Spacek de Carrie, tot i que els banys de sang en aquesta ocasió venen acompanyats de tastets de canibalisme. 


dimarts, de març 21, 2017

Imperium

Adaptació del llibre de Michael German, en què explicava la seva experiència com agent encobert de l’FBI en una organització supremacista blanca. 
El protagonista és un jove idealista agent de l’FBI especialitzat en terrorisme islàmic que s’infiltrarà en els cercles neonazis, relacionats amb una estrella de la ràdio, dels quals se sospita que podrien preparar un atemptat terrorista. El jove haurà de mantenir la nova identitat, al mateix temps que no s’ha de deixar endur pels seus principis morals.
El protagonista principal és Daniel Radcliffe que està fent una carrera impecable després de ser Harry Potter, amb una sèrie de papers arriscats i valents, com és el cas també del seu personatge de cadàver flatulent a Swiss Army Man. Pel·lícula que incomprensiblement no s’estrenarà, ni tan sols després d’haver aconseguit el premi a la millor pel·lícula de Sitges. Busqueu-la i veieu-la. Feu-me cas.
El cas és que aquí, Radcliffe ens ofereix una molt bona interpretació en aquest doble paper. D'entrada se’ns presenta com un jove introvertit agent de despatx de l’FBI, que en teoria és el paper que més li encaixa a l'actor. Després ens sorprèn quan ha d’infiltrar-se en un grup nazi, i canvia el seu aspecte i la manera de comportar-se. Radcliffe és la peça clau d’una pel·lícula que podria anar-se’n cap el terreny del telefilm, però que l'actor sap implicar a l’espectador. Radcliffe solet aconsegueix mantenir la tensió, tot i la direcció bastant plana de Daniel Ragussis. Radcliffe fa que no desconnectem en cap moment del seu personatge al llarg del metratge i que patim amb ell les seves frustracions de trobar-se infiltrat en un paper que no havia demanat, però que un cop dins no pot parar fins demostrar que pot anar més enllà, que darrera de les idees feixistes d'aquesta gent, per les quals no els poden detenir, resulta que són capaços de planejar atemptats reals.
La pel·lícula tampoc vol descobrir la sopa d’all ni ser l’American History X de l’època, però és un relat que val la pena que ens recordin, sobretot en temps de l’Amèrica de Trump.


dilluns, de març 20, 2017

La bella y la bestia

Després de les dues versions d’Alicia en el País de las Maravillas, Maléfica, Cenicienta i El libro de la selva, li ha arribat el torn a La bella y la bestia, un  dels millors clàssics de Disney.
Remakes, reboots, versions, adaptacions... Tenen sentit? Per suposat, sempre que ampliïn el mite, aportin alguna cosa nova o millorin el producte original. Millora aquesta adaptació en imatge real el clàssic animat de Disney? La resposta és un no rotund. Amb això no vull dir que aquesta versió de La bella y la bestia sigui una mala pel·lícula, no ho pot ser si és una còpia d’una obra mestra, ara bé, és completament innecessària i perd ec comparació en tots i cadascun dels camps possibles respecte a la versió animada de 1991. Les masses de gent que han anat al cinema aquest cap de setmana, servidor inclòs, ho ha fet per nostàlgia. Siguin adolescents o pares que han portat als seus fills a veure aquella pel·lícula que els va emocionar ja farà 26 anys. I la veritat és que la pel·lícula original funciona com el primer dia fins el punt que si m’he emocionat en alguna escena, que ja us avanço que poques, ha estat perquè he recordat la versió animada.
El realitzador és Bill Condon (director de Dreamgirls i de les últimes pel·lícules de la saga Crepúsculo). Aquest currículum acaba explicant molt bé el resultat final i que la pel·lícula hagi estat incapaç de crear-se una identitat pròpia. Molt lluny queda Condon del nivell de Jon Favreau amb el que va aconseguir amb Mowgli i companyia.
La pel·lícula de dibuixos de La bella y la bestia va ser abans i un després dins la divisió animada de Disney, ja que amb aquesta pel·lícula va començar un període d’esplendor que seria continuat per El rey león i Aladdin entre moltes d’altres que vindrien després. Quan tardarà Disney a perpetrar el mateix delicte amb altres intocables com aquests clàssics?
Sobre l’argument, suposo que és prou conegut per tothom que hagi vist la pel·lícula animada. Bella, cansada de les insinuacions de Gastón, un pesat pretendent, i preocupada per la desaparició del seu pare, que va marxar cap a una fira per exposar els seus invents, però no va tornar, surt a buscar-lo. El trobarà tancant entre reixes en el castell de la Bèstia. Ella s’ofereix quedar-s’hi a canvi que la Bèstia alliberi el seu pare.
Un dels principals problemes de la pel·lícula està en el gran error de càsting que és Emma Watson, escollida pels rèdits de la saga Harry Potter, però que no encaixa en res en aquest paper. I no és pas una mala actriu, sinó que no funciona per a tots els papers. I per fer de Bella, em sap greu, però no funciona. No desprèn el que tocaria. De la Bèstia, poc a dir ja que ha estat recreada digitalment i, malgrat que el disseny és molt bo, es nota que és digital, sobretot en la mirada, i així, la pel·lícula es va refredant com el palau del príncep. De la resta d’actors, a destacar Luke Evans (Gastón) i Kevin Kline (Maurice) que sí estan superbs. No es pot dir el mateix del sempre insuportable Josh Gad (el grassonet ajudant de Gastón). Ewan McGregor, Emma Thompson i Ian McKellen només posen la veu als diferents objectes animats del palau, i com les cançons estan doblades no els sentirem cantar. Només els veurem en els petits fragments que són humans.
Un altre dels grans problemes de la pel·lícula és que si alguna cosa és intocable són les cançons. I si ens hem d’emocionar és amb la música. Doncs en aquest país, suposadament avançat, s’han doblat totes i cadascunes de les cançons de  de la pel·lícula. Unes cançons destruïdes per un miserable doblatge que tracta el públic d’imbècil. Cal recordar als responsables que la gent sap llegir i que tothom està acostumat a escoltar música en anglès. Així que l’excel·lent banda sonora d’Alan Menken i Howard Ashman només es podrà gaudir en la versió original. I ja costarà trobar algun cinema que la faci.
Però, malgrat tot això, la pel·lícula funciona com a còpia, tot i que s’han afegit algunes cançons que allarguen innecessàriament la pel·lícula i fan que el seu ritme no sigui tant fresc i fluït com a l’animada. Aquesta és una còpia quasi plànol a plànol de l’original, i com a tal funciona. Però el cert és que tot resulta molt fred, només se’m va posar la pell de gallina en l’escena del ball, però al meu cap estava veient l’escena animada cantada per Angela Lansbury.



dimarts, de març 14, 2017

Kong: La isla calavera


Segona pel·lícula de l’anomenat MonsterVerse produït per Warner Bros. i Legendary Enterteinment, la primera pel·lícula de les quals va ser la fallida Godzilla de Gareth Edwards. Un cop presentat Godzilla, tocava presentar a King Kong perquè la propera pel·lícula sigui la de l’enfrontament d’ambdós.
Kong: La isla calavera no està ambientada en l’actualitat, sinó que l’acció succeeix en els anys 70. Tot just després del final de la guerra del Vietnam. Per la qual cosa, la pel·lícula sap aprofitar tota la iconografia cinematogràfica de l’època, i també la música, per traslladar-nos mentalment en el temps d’Apocalypse Now i barrejar-hi un concepte extremadament pulp com King Kong.
Kong: La isla calavera ens narra com un equip d’exploració format per membres d’una agència governamental, científics i militars intervenen en una expedició en l’Illa Calavera, una desconeguda illa del Pacífic. El que desconeixen és que acaben d’entrar en els dominis de Kong, un simi gegant. Aviat la missió d’exploració es transformarà en una lluita per la supervivència.
El repartiment de Kong és molt atractiu. Hi trobem actors com Tom Hiddleston, Samuel L. Jackson (que s’apunta a totes), John Goodman, Brie Larson, Toby Kebbell i John C. Reilly. Tot i que hem de reconèixer que els humans són absolutament secundaris, tal com toca i ha de ser en aquest tipus de pel·lícules. Quan passa el contrari, el producte se’n ressent, tal i com va passar en el Godzilla de 2014 o en la recent japonesa Shin Godzilla. Per tant, no li demaneu cap tipus de profunditat en els personatges perquè no la tenen. No deixen de ser uns arquetips que funcionen orgànicament i alguns estan fets per morir i altres per sobreviure. I ni amb això la pel·lícula sorprèn, ni tampoc crec que ho pretengui. El guió és el de menys i els diàlegs menys del de menys.
El millor de la pel·lícula és la seva ambientació, fotografia i els monstres en acció recreats digitalment. Una meravella per la vista veure'ls en els paisatges reals d’Oʻahu en els quals s’integren. Els monstres estan excel·lentment recreats i tota l’ambientació que ens transporta a aquell Vietnam que reconeixem en el cinema, a través de la música, el vestuari, els decorats i els helicòpters.
La pel·lícula és tremendament divertida i entretinguda. Mancada absolutament d’una trama i guió amb sentit, tampoc el necessita ni li cal, ofereix al públic allò que vol. King Kong destrossant helicòpters, menjant-se a gent i lluitant acarnissadament amb altres monstres a plena llum del dia perquè l’espectador ho pugui gaudir.
Kong: La isla calavera és el retrobament amb King Kong que estàvem esperant i que Peter Jackson no va aconseguir en la seva fallida pel·lícula. Les dues hores de metratge passen volant, cosa que no és gens fàcil en produccions d’aquest estil. Bravo!


dimecres, de març 08, 2017

Logan

Tercera pel·lícula en solitari de Lobezno, la qual no sabria dir-vos si encaixa amb posterioritat a la línia temporal alterada del final de X-Men: Días del futuro pasado, o bé si no encaixa amb res i simplement Jackman i Mangold han volgut explicar-nos una història d’un possible futur, d’aquells que sovint hem vist en els còmics, en el qual les coses pinten magres pels mutants. 
Logan s’ambienta a l’any 2029. Tots els mutants han desaparegut, Lobezno (Hugh Jackman) i el professor Charles Xavier (Patrick Stewart), que ja té més de 90 anys, són dels pocs que queden. Logan viu anònimament com a conductor de limusines fins que un dia algú el reconeix i li demana que es faci càrrec de Laura, una nena que podria ser mutant i tenir alguna relació amb ell, ja que les seves habilitats s’assemblen molt. Mentre Logan i Xavier intenten descobrir el misteri de la identitat de Laura, seran perseguits pel malvat Donald Pierce (Boyd Holbrook) i els Reavers. 
Primer de tot, destacar que Logan és una pel·lícula per adults, en principi de superherois, malgrat que sigui molt poc de superheroica. Logan és una proposta insòlita i única, ja que s’atreveix a fer una pel·lícula adulta i crepuscular d’un personatge tan icònic i mainstream com Lobezno. Logan no és una pel·lícula d’estudi i això es nota, tant per bé com per mal. Fox ha deixat fer a Mangold i Jackman la pel·lícula que volien perquè l’actor, que tants rèdits ha donat a la productora, s’acomiadés del personatge com ell volia. Segurament si l’aposta de Deadpool no hagués sortit bé, Fox no hagués permès fer aquesta pel·lícula.
Logan està construïda en tres actes molt diferenciats. El primer, la presentació de la situació en què han quedat els personatges després d’uns desgraciats esdeveniments que mai ens arriben a explicar amb claredat, però que tampoc pretén fer-ho per no distreure del que realment ens vol parlar. Tot queda sobre la taula i cadascú es pot fer la seva pròpia pel·lícula. Logan, Xavier, X-23 i els dolents són presentats en aquesta part. La segona és purament una road-movie dels bons fugint dels dolents, creuant el país en automòbil i posant-se en problemes. I la tercera tanca trames, s’encamina a la conclusió i acaba amb una batalla final. Les millors parts són la primera i la segona, mentre que la tercera es mou més dins allò previsible i pren algunes decisions més qüestionables.
De la pel·lícula en faig una valoració positivíssima, tot i que crec que si Jackman volia fer una pel·lícula de tancament, ho hauria d’haver fet amb la versió més icònica del personatge i no una pel·lícula que probablement no formarà part del cànon cinematogràfic dels X-Men, però això ja és una predilecció personal. Si no es pot negar que aquesta és una pel·lícula extraordinària sobre un heroi crepuscular, sí que es pot questionar si aquesta és realment una bona pel·lícula de Lobezno. A Logan, a Lobezno li falten una sèrie de components inherents al personatge que el poden fer menys reconeixible. Chris Claremont i Frank Miller van oferir a la novel·la gràfica Honor un dels millors retrats del personatge. Van definir la seva essència, que fins aquell moment no existia. En aquell còmic, Lobezno diu: "Però el que em converteix en mutant és la capacitat del meu cos per a curar literalment qualsevol ferida, contrarestar qualsevol malaltia". A Logan veiem un Lobezno malaltís que perd progressivament a causa d'una malatia la capacitat de sanar. És com si li triéssim les urpes. Crec que ha estat un error renunciar a aquest element definitori que no renunciava el còmic El viejo Logan, en el qual aquesta pel·lícula s’inspira. I crec que això ha estat més voluntat de l’actor que no pas del director. 
El punt fort de la pel·lícula són els personatges. La introspecció i les brillants interpretacions de Hugh Jackman i Patrick Stewart són per treure’s el barret. Jackman es reafirma una vegada més com un Lobezno perfecte i Stewart sempre ha estat un actor brillant, però aquí dóna a Xavier un component més humà i no tan fred com a les altres pel·lícules. Stewart aprofita l’ocasió per mostrar un Xavier amb diferents matisos i més humà que mai. Tampoc es queda curta Dafne Kenn, la nena, que protagonitza les millors escenes d’acció i amb la qual la pel·lícula busca crear un paral·lelisme amb el western Raíces profundas i la relació entre el nen i Shane. 
El ritme de la pel·lícula és molt bo, ja que no avorreix i sap alternar a la perfecció unes excel·lents escenes d’acció amb la part més profunda i emotiva de introspecció dels personatges.
No vull oblidar l’excel·lent treball de fotografia de John Mathieson que dóna aquest aspecte de western i que ens regala alguns plànols molt bons com el de X-23 quan agafa la mà a Logan per primera vegada.
Logan té uns quants moments per recordar, de tristos, de tristos i còmics al mateix temps, com el Xavier ajudat per Logan per anar al lavabo, i d’aquells d’aixecar-se i aplaudir dret al cinema amb llàgrimes d’emoció quan al final Logan és el Lobezno de sempre i deixa anar la seva fúria.
És Logan el punt de referència dels cinema de superherois que han proclamat alguns? No, personalment prefereixo la feina que està fent Marvel Studios amb totes les seves pel·lícules. Però, de tant en tant una proposta així, i ben feta, és necessària. Logan, malgrat els seus defectes, és una molt bona pel·lícula, i és la més satisfactòria de la trilogia, tot i que la segona està molt millor del que proclamen alguns, però reconec que Lobezno al Japó donava per molt més. 
És Logan una bona pel·lícula? I tant! És una bona pel·lícula de Lobezno? Això ja seria més discutible. Logan seria una molt bona pel·lícula de l’oest de Clint Eastwood, però justeja com a adaptació de Lobezno. Una pel·li que comença amb molt i acaba amb menys, sobretot en el final, final. Mal resolt al meu parer. 
Jackman no s’ha cansat de repetir aquests dies que aquesta és la seva última vegada com a Lobezno. Potser sigui veritat, però vist l’èxit de crítica i públic i que tothom en vol més, res es pot descartar. Però, si aquest ha se ser veritablement el final de Jackman, que Fox cedeixi els drets a Marvel per fer una autèntica versió fidel al Lobezno dels còmics i un univers sobre La Patrulla-X coherent, cosa que n’ha estat incapaç en 17 anys.
Us deixem amb l'escena avant-crèdits que només s'ha pogut veure als Estats Units.