dilluns, d’abril 23, 2018

Fireworks


Fireworks adapta el telefilm japonès del mateix títol de Shunji Iwai de l’any 1993, afegint elements moderns. El productor Genki Kawamura va ser un dels adolescents captivats per aquell telefilm, qui va decidir adaptar-lo en un anime. L’anime va més enllà del telefilm original que només durava 49 minuts. Aquest en dura 90 i amplia el que no vèiem al telefilm, concretament el que passa quan la protagonista, Nazuna, agafa el tren.
La història comença quan Nazuna es veu obligada a canviar d’escola arran del nou matrimoni de la seva mare. Norimichi i Yusuke són dos companys de classe enamorats de Nazuna, qui els proposa una carrera de natació. Qui guanyi anirà amb ella a veure els focs artificials aquella nit. A Norichimi les coses no li sortiran bé, tampoc a Nazuna. Quan Norichimi llenci pels aires una estranya esfera que s’ha trobat a la platja, el temps retrocedeix fins a la carrera, i li dóna una segona oportunitat.
Fireworks és un bon anime que vam poder gaudir-lo a l’Anima’t del SITGES 2017. El pitjor que podem fer amb ell és comparar-lo amb Your Name perquè tot i que formalment vol semblar-s’hi, en termes de qualitat no l’atrapa mai. Aquesta història és molt més senzilla i el relat és molt més romàntic i molt menys fantàstic. Tot i que les dues pel·lícules veuen dels mateixos gèneres, la combinació dels elements té resultat molt diferent.
En tot cas, fa un bon retrat sobre amor adolescent i les inseguretats pròpies de l’edat. A vegades amb excessiu sucre, però això ja és marca de la casa en molts animes. Sense ser una pel·lícula fallida, cal mirar-la amb ulls adolescents i recordar aquella època per la qual tots hem passat i en la qual fàcilment, qualsevol que sigui o hagi estat un adolescent, pugui emmirallar-s’hi.
Fireworks, en el fons, és un anime amb poques pretensions i si el valorem així, li trobarem moltes més coses a favor. 


dimarts, d’abril 17, 2018

Ready Player One

Pel·lícula basada en la popular novel·la escrita per Ernest Cline. Cline va créixer en els anys 80, amb els primers ordinadors personals i l’arribada del vídeo domèstic. Eren els temps del videoclub. L’experiència cinematogràfica de Cline és curta, a part de participar en el guió de l'adaptació de la seva novel·la, va escriure el guió de Fanboys, pel·lícula del 2009 sobre uns amics que decidien assaltar el ranxo de George Lucas per veure l’Episodi I abans de la seva estrena. Podem afirmar que Ernest Cline és una enciclopèdia de la cultura popular dels 80 de cinema, música i videojocs.
Ready Player One està Ambientada el 2045, la societat viu a l’abisme. L’únic refugi de la gent és OASIS, una realitat virtual gratuïta creada per l’excèntric científic James Halliday. Quan Halliday mor, decideix deixar el seu invent i la seva immensa fortuna a la primera persona que trobi un ou de Pasqua que ha amagat en un lloc indeterminat d’OASIS. Entre els que busquen l’ou trobarem a Wade o Parzival a OASIS i Art3mis. També el malvat Nolan Sorrento, un empresari que farà servir tots els recursos de la corporació que dirigeix per fer-se amb l’ou de Pasqua, a qualsevol preu.
A l’hora d’emetre un judici, cal tenir en compte que el públic objectiu no és el mateix que el del llibre. La pel·lícula vol ser accessible per a tothom i els canvis en la trama i les referències van en aquest sentit. La pel·lícula perd el sentit d’obra de culte del llibre per ser un producte mainstream. Per aquest motiu, la percepció pot ser diferent en funció si heu llegit el llibre o no, i si en cas d’haver-lo llegit esteu disposats a acceptar o no, els canvis que conté.
L’inici amb el tema Jump de Van Halen és sensacional. Presenta molt bé el món del llibre. Aquest molt bon inici per resumir la introducció de la novel·la és el punt de partida a un sense fre que arribarà a partir d’aquell moment. Tot anirà molt de pressa, fins i tot massa.
Un dels elements clau del llibre, són les referències. Aquestes en el llibre tenen una funció més narrativa, que entorpirien en una adaptació cinematogràfica, però que en canvi són molt més orgàniques. És normal que no t’expliquin ni detallin en una adaptació audiovisual què és cada cosa. Això queda molt bé en un llibre, però en cinema no es pot fer així. Tot i això, la referència en l’adaptació d’Spielberg és força gratuïta perquè et llença un munt de coses que reconeixem, tantes que som incapaços de processar-les totes, però que aporten poc a la trama. Amb això vull dir que és igual veure a King Kong com a Godzilla perquè no té cap incidència en la història que la referència sigui una o l’altra, cosa que no passa en el llibre. Però el gran inconvenient en aquesta qüestió ha estat tirar de referències que fossin fàcils i barates aconseguir-ne els drets. Per aquest motiu en trobareu moltes de visuals, masses a l’univers de Warner i els còmics de DC, i res de Marvel o Star Wars. La saga de Lucas és una referència capital en el llibre i això ho perdem aquí.
Pel que fa als personatges, els que en surten més perjudicats són els secundaris, Daito, Sho, Hac i Morrow. Però tampoc passa res, en dues hores és impossible adaptar tot el que el llibre ens explica sobre ells i ens quedem en l’essencial. Dels dos principals, en surt beneficiada Art3mis (la sempre estimable Olivia Cooke) que adquireix més força respecte al llibre, en el qual no és pràcticament res més que l’amor virtual de Parzival, amb qui no es troba amb pràcticament la totalitat de la novel·la. En canvi, qui perd molt en la pel·lícula és Parzivall, primer per l’actor, Tye Sheridan i la seva cara de pal, i segon perquè el guió no l’ajuda i no és aquell personatge brillant i coneixedor fins al mínim detall  de la cultura dels 80 del llibre. Suposo que el fet que en aquesta adaptació les proves siguin més físiques i menys de deducció i intel·ligència, ens el fa percebre com a menys intel·ligent i perspicaç. En el llibre queda molt clar que només algú com ell pot fer-se amb l’ou de Pasqua, mentre que a la pel·lícula sembla que està més a l’abast de tothom, sense necessitar de tenir unes habilitats poc comunes. Qui també surt perjudicat envers l’original literari és el dolent, Sorrento, interpretat per Ben Mendelsohn. Sorrento aquí és poc més que una caricatura, un individu sense talent, una mica idiota que s’ha aprofitat de la bona fe dels genis per fundar IOI. Si el Sorrento del llibre és molt amenaçador, a la pel·lícula en cap moment suposa cap amenaça seriosa als protagonistes. La seva imatge virtual tampoc ajuda a millorar el personatge.
De l’adaptació he trobat a faltar que OASIS no fos presentat com alguna cosa més que un videojoc. A la novel·la és un lloc més ampli del que veiem aquí. OASIS no només és un joc, és un lloc on viure perquè la realitat és una merda. És un lloc on obtenir una educació de qualitat. Halliday, el seu creador, el va concebre també com un lloc d’oportunitats per a tothom, independentment del seu estatus social i econòmic. Això, malauradament, queda apartat aquí, i aposta únicament per l’acció i aventura. I com a pel·lícula d’aventures només, també funciona a la perfecció. Steven Spielberg domina els tempos com ningú i ha estat capaç de fer-nos una pel·lícula de dues hores i quart que passa en un autèntic sospir.
Pel que fa a la banda sonora, és genial. Alan Silvestri crea una partitura que podries posar-la perfectament en qualsevol pel·lícula dels 80 i no desentonaria. A més, es permet el luxe d’homenatjar-se a ell mateix en algun moment, mentre sonen algunes notes de Regreso al futuro.
Una de les millors escenes de la pel·lícula és aquella en què els protagonistes s’endinsen dins d'El resplandor. Curiosament, sense existir en el llibre, és l’escena més fidel a la novel·la en esperit. Si a l'obra de Cline els jugadors només havien de reproduir els diàlegs de dues pel·lícules, una d’elles Juegos de guerra, en aquesta ocasió, com si es tractés d'una scape room, els jugadors han de trobar les claus que els permetin avançar en el joc i resoldre l’enigma. Sense cap mena de dubte una escena que ja val el preu de l’entrada. Un dels encerts més clars en l'adaptació. Ple que fa a l’últim terç també és magnífic, tot l’atac a la cúpula amb els dos fronts, en el món real i a OASIS. Una traca final antològica.
Els efectes especials estan molt ben integrats i de fet si algun canta, ja està bé perquè l’acció d’OASIS ja transcorre en un món digital i si fos massa real, seria llavors quan cantaria.
Com que la pel·lícula ha estat un èxit, esperem que amplii l’univers d’OASIS en una segona part. En tot cas, és d’aquelles adaptacions en les quals sempre serà millor el llibre per qui se l’hagi llegit, però que al mateix temps ofereix un entreteniment clàssic i de primera que poques de les pel·lícules que veurem aquest any aconseguiran arribar-hi.



dimarts, d’abril 03, 2018

Peter Rabbit

Pel·lícula dirigida per Will Gluck (Rumores y mentiras) que barreja animació i imatge real. Peter Rabbit adapta el conte clàssic de Beatrix Potter. 
Peter és un conill entremaliat i aventurer que viu amb un grup variat d’animalons. Junts conviuen a la granja dels McGregor. Però la disputa entre Peter i el jove McGregor per l’afecte de Bea, una amant dels animals de bon cor, conduirà a una festa animal. 
Peter Rabbit és una bona proposta familiar, que sense inventar res és divertida i entretinguda. Estem davant la típica pel·lícula en què els humans interactuen amb els animals, essent els conills els més intel·ligents, tot i que irresponsables, i els humans, en general, són els éssers més bàsics. Domhall Gleeson, que ja venia de fer el pallasso com a general Hux a Star Wars: Els últims Jedi, no abandona el seu paper i en aquesta ocasió destina la seva ira cap a un grup de conills que només volen menjar del seu hort.
Peter Rabbit no resisteix cap comparació amb Paddington, que vindria a ser seu homòleg en ós. Paddinton és molt més encantadora, original i elaborada, la flegma britànica d’aquella no és present aquí, tot i que també està ambientada a Anglaterra. Però la diferència més gran entre ambdues està en el guió. L’elaboració i cura del de Paddington, aquí no hi és, ja que Peter Rabbit aposta per ser més visual que narrativa. 
L’humor de Peter Rabbit es basa en gran part en l’slapstick, en les males passades que li fan els conills al jove granger. Recursos que sempre funcionen. No deixa de ser repetir la fórmula de Tom i Jerry, essent Tom el granger i Jerry el conill Peter. 
Una de les situacions que donarà molt de suc a la història és l’enamorament entre el granger i Bea, la dibuixant que interpreta Rose Byrne. Peter esclatarà de gelosia quan comenci a deixar de ser el centre d’atenció de Bea, així que s’esforçarà a posar en evidència el seu rival. 
La recreació digital dels conills és certament impressionant, tot i que llunyana dels dibuixos de Beatrix Potter. Malgrat tot, l’espectador té a la part final un tastet de com podria haver estat la pel·lícula si s’hagués fet amb una animació tradicional que hagués respectat al màxim l’estètica dels llibres il·lustrats. Se li valora moltíssim a la pel·lícula l’excel·lent integració entre animals digitals i actors. 
El pitjor és sense cap mena de dubte en el doblatge. Sense la imprescindible versió catalana, suposem que fruit de l’abominable 155, ens hem de conformar amb la castellana, si no és possible veure-la en versió original. El doblatge està perpetrat per intrusos laborals, actors que no són dobladors professionals que fan ressentir el producte. La qualitat d’un doblatge no va lligada al fet que el faci un artista pseudofamós, el que cal exigir és un doblatge professional i ben fet. Malauradament, aquest no ho és. I no dic noms perquè no us costarà trobar-los, però fàcilment identificareu quines són les veus de dobladors no professionals. 
Tot i que infantil, Peter Rabbit és una pel·lícula funciona per a tots els públics i esdevé una proposta altament recomanable.


dimecres, de març 28, 2018

Thelma

El danès Joachim Trier dirigeix aquest film noruec amb elements de Carrie, les pel·lícules d’X-Men i Crudo. Una barreja estranya, però que funciona com un engranatge. Thelma era per a molts la favorita a fer-se amb el premi a la millor pel·lícula de Sitges l’any passat, però finalment el va perdre contra la infinitament inferior Jupiter's Moon, i només es va endur el premi especial del jurat.
Thelma no és una noia normal, té poders telequinètics que exterioritza cada cop que experimenta un sentiment, causant múltiples desastres. Els seus pares no l’ajuden. Després d’un període sota control, els poders de Thelma es descontrolaran quan vagi a viure en un campus lluny dels seus pares. En el pas de l’infantesa a l’edat adulta, iniciarà una relació amb una companya. Les emocions pròpies de l’amor faran estralls.
L’estètica de la pel·lícula és absolutament nòrdica, molt semblant a la Déjame entrar, però m’atreviria a dir que va encara més enllà. La fredor visual d’aquestes pel·lícules s’estén aquí, impregna la fotografia i traspassa als personatges. Això ho veiem amb la protagonista, qui no és un personatge transparent, ja que a l’espectador li costa arribar a ella. Thelma marca distància, no només amb amics i família, sinó també amb el públic. En aquest aspecte, el treball de l’actriu Eili Harboe és impecable. 
Thelma acusa algun problema de ritme perquè tot es cou amb excessiva lentitud, però això també forma part de la mateixa essència de la història i la manera de voler-la explicar. 
Joachim Trier juga molt amb el gènere i transforma el suspens psicològic que et planteja la pel·lícula en una història de terror, amb elements visuals d'aquest gènere. 
Thelma atorga la fredor pròpia de les pel·lícules nòrdiques, cosa que culturalment als mediterranis se’ns fa més difícil de pair. Aquesta atmosfera funciona molt bé en la part més terrorífica i dóna coherència a aquest X-Men vist per Stephen King, en un context realista i de cinema d’autor.


dimarts, de març 27, 2018

Aniquilación


Confesso que en acabar de veure Aniquilación d'Alex Garland (Ex Machina) no tenia clar si m’havia agradat o no. Sí que tenia clar que en qualsevol cas era una pel·lícula que calia pair i, encara millor, consultar amb el coixí el que havia vist. L’endemà ho tenia clar, la nit abans havia vist una pel·lícula sensacional.
Aniquilación no és només una pel·lícula, és una experiència sensorial. Al mateix temps, posa a prova a l’espectador contínuament, cosa que ha generat rebuig a un sector de públic. Aniquilación és una pel·lícula que ens implica i ens vol fer reflexionar sobre allò que hem vist. Garland ens dóna unes claus per entendre la història, però mentre la veus és complicat encaixar les peces fins que no has vist el conjunt. Estem davant una proposta de ciència-ficció que ens vol fer pensar i necessita d'una reflexió madura. 
Natalie Portman interpreta una científica amb formació militar cap perdut el seu marit, Oscar Isaac, en una missió. Inexplicablement ell apareix a casa seva, però lleugerament canviat, amb una mirada buida. Ràpidament serà interceptat per l’exèrcit. Serà llavors quan se’ns explica que alguna cosa va caure en el cel damunt un far. Aquesta cosa o entitat sense identificar ha anat avançant en territori canviant la vegetació, els animals i les persones que es troben en el seu camí. Qui hi ha darrere de tot això i amb quin objectiu o finalitat ho fa? Són preguntes que respondrà la pel·lícula.
La utilització de la fotografia, la imatge i la música són elements claus per entrar dins aquesta particular proposta. De fet, la música és igual de funcional immersiva que la de Dunkerque. Funciona genial dins de la pel·lícula, però pràcticament és impossible escoltar-la fora d’ella. Sobre la imatge, utilitza les eines digitals per representar aquest nou entorn que investiguem científics i militars. Els colors vius i cridaners i la bellesa de l’entorn, contrasten amb la perillositat i la mort del terreny pertorbador que trepitgen les quatre intrèpides expedicionàries. Tothom que entrat en l’anomalia no hi ha tornat a sortir, així que els voluntaris que es presenten a l’expedició són persones que ja no tenen res a perdre a la vida.
Alex Garland repeteix la jugada d'Ex Machina, presentar una proposta de ciència-ficció intel·ligent i emotiva. El conjunt està adornat amb elements de terror que ens poden alterar. Aniquilación esdevé una barreja ben combinada de pilars del gènere fantàstic. Ens alegrem de veure que el que va fer Alex Garland a Ex Machina no va ser flor d’un dia, i que el seu cas no té res a veure amb el de Duncan Jones.
Aniquilación ens parla de la humanitat i la vida a través de ciència-ficció i també sobre la supervivència de l’espècie. Una proposta filosòfica que amplia el que ja ens va mostrar a Ex Machina. El seu gran mèrit és que tot i tocar qüestions de gran densitat filosòfica, ho fa sense renunciar a l’entreteniment inherent en el gènere fantàstic.


dimarts, de març 20, 2018

A Silent Voice

Anime japonès que tracta amb cruesa i eficàcia el bullying escolar. La pel·lícula es basa en un manga de l’autora Yoshitoki Oima que ha dirigit Naoko Yamada. 
El protagonista és Shoya, un estudiant de primària que combat l’avorriment assetjant a Shoko, una nena sorda de la seva classe. El bullying s’agreujarà de tal manera que provocarà conseqüències greus en Shoko. En aquest moment, els companys de Shoya li giren l’esquena. Sis anys després, Shoya és un adolescent solitari i turmentat per allò que va fer i té una necessitat imperiosa per disculpar-se amb Shoko, d’aquí que en aquest temps hagi après el llenguatge dels signes.
A Silent Voice ha tingut la bona sort d’haver-se fet amb posterioritat a Your Name. L’èxit de la pel·lícula de Makoto Shinkai ha fet que aquesta pugui estrenar-se en sales comercials. La mala sort és la comparació amb Your Name. Tot i que ambdues són bones pel·lícules i visualment i narrativa una és deutora de l’altra, la història no té res a veure i algú es pot decebre. Més enllà de la narrativa moderna i poètica d’ambdues pel·lícules que pretén allunyar-se de l’ombra de Miyazaki, la història és ben diferent. A Silent Voice no és una pel·lícula romàntica de gènere fantàstic, és una història sobre el bullying i el suïcidi juvenil que s’acosta més a la sèrie Por trece razones que no pas a Your Name. De la sèrie de Netflix destaca el fet de mostrar les conseqüències del bullying tant per qui el rep com per qui l’exerceix. 
El bullying és només una petita part de la història, l’altra, que m’atreviria a dir que té més pes, és la de maduració del protagonista. Shoya comença essent un nen egoista i posteriorment un adolescent torturat. La culpa el corrou i és incapaç d’avançar en la seva vida i mantenir relacions normals amb els seus companys, fins que no superi el dolor i assoleixi la redempció. L’única manera per curar-se serà obtenir el perdó de Shoko, però aquest camí cap a la redempció no estarà clar que el pugui completar. Tant Shoya com Shoyo han viscut una infantesa aïllada, per motius oposats, la qual cosa els ha portat a tenir un ric món interior. 
A silent voice afronta sense complexos qüestions com el suïcidi juvenil, sense endolcir res, i la necessitat d’encaixar que pot conduir al bullying. Estem davant una pel·lícula amb un missatge imprescindible d’escoltar. La cruesa dels fets contrasta amb una magnífica animació amb elements moderns i autèntica cura pels detalls. La pel·lícula és un exemple de creació de personatges complexos i rica en matisos.


dilluns, de març 19, 2018

Siete hermanas


Pel·lícula que finalment ha gaudit d’una estrena limitada en sales. Tan limitada que el 4 d’abril ja la podreu trobar en format domèstic. La pel·lícula es va rodar el 2015 i s’ha passat dos anys en el congelador fins que l’any passat va ser comprada per Netflix. Siete hermanas va ser estrenada al SITGES 2017 amb el títol original de What Happened to Monday? Vista la pel·lícula, el canvi de nom és injustificable, What Happened to Monday? té sentit argumental i com a títol enganxa més. Aquí, en una nova demostració de tractar d’imbècil a l’espectador, ens la tradueixen amb el títol de Siete hermanas, que perd totalment l’enginy que ens proposa el títol original. Imagino que pensen que els espectadors no són capaços de comptar quantes germanes veiem a la pel·lícula i quants dies té la setmana. El canvi de títol només fa que empitjorar una pel·lícula que ja era dolenta.
Ambientada al futur, la superpoblació mundial ha fet obligatòria una estricta política de fills únics. Per això, set germanes idèntiques, cadascuna amb el nom d’un dia de la setmana, han de fer torns per sortir a l’exterior, simulant ser la mateixa persona. Sortir de casa només un cop de setmana, fent que una altra persona continuï la teva vida en el punt que l’has deixat a final del dia abans durant tota la vida, no és fàcil. Aquesta rutina funciona, fins que Dilluns no torna a casa.
Dirigeix Tommy Wirkola, el responsable de Dead Snow. En aquesta ocasió Wirkola està absolutament desdibuixat. La pel·lícula està rodada d’una forma del tot mecànica i no ens veu enlloc l’empremta del director. La direcció és absolutament impersonal.
El tendó d’Aquil·les de la pel·lícula és el guió. Al guionista li ha estat absolutament tot igual per arribar d’A a B. La idea inicial és bona, però la llença a la brossa amb una trama barroera i uns personatges absolutament caricaturescos. Siete hermanas servirà d’exemple a les escoles cinema de tots els diferents i variats forats de guió que poden existir en una pel·lícula.
Noomi Rapace interpreta a les set germanes. Segurament el treball de l’actriu sigui l’únic que valgui la pena d’aquesta pel·lícula. Tot i que tampoc ha pogut fer meravelles amb el que li deixa el guió. Rapace fa els set papers de l’auca, cadascuna de les germanes correspon a un estereotip diferent: la pija, la nerd, la manipuladora, la de bon cor, etcètera. En les germanes no existeixen els grisos ni matisos. La confecció d’uns personatges tan fàcils pot funcionar per simplificar la història, però és ridícula. Willem Dafoe és el pare, qui els ensenya de petites la manera d’amagar-se davant el món. Glenn Close interpreta a la líder autoritària de la política de control de la població.
Siete hermanas és una pel·lícula que té una bona idea, però que desenvolupa de la pitjor manera possible. A això li sumem una direcció plana i gens pròpia de Tommy Wirkola.


dimecres, de març 14, 2018

La muerte de Stalin

Adaptació de la novel·la gràfica de Fabien Nury i Thierry Robin editada per Norma, de la qual en reconec un profund desconeixement. La muerte de Stalin és una sàtira sobre els dies previs al funeral del Josef Stalin, el dictador, definit per l’historiador britànic Simon Sebag Montefiore, com una excepcional combinació d’intel·lectual i assassí.
El director és Armando Iannucci, el mateix d’In the Loop, una altra sàtira sobre política que va protagonitzar James Gandolfini. 
Basada en fets reals, se centra en la lluita de poder que va existir en els dies posteriors a la mort del dictador. Dues jornades de dures lluites pel poder absolut a través de manipulacions i traïcions. 
La protagonitzen un grapat de molt bons actors com Steve Buscemi com a Nikita Khrushchev, Olga Kurylenko (Oblivion), Jeffrey Tambor, Jason Isaacs i Rupert Friend. 
Em sap greu perquè crec que està plena de bones intencions, però la pel·lícula m’ha semblat un plom monumental. No he connectat en cap moment amb La muerte de Stalin. Crec que hi ha hagut alguna cosa que m’ha fet fora només de començar. Veure un grapat d’actors britànics amb un marcat accent de Londres, interpretant un passatge de la història de Rússia com si fos un drama Shakespeare, és intentar fer lligar l’oli amb l’aigua. Massa britànica per ser una història tan russa. 
La part satírica tampoc m’ha fet gens de gràcia. No sé si per la llunyania dels personatges històrics o perquè cal un coneixement profund d'ells per apreciar el que ha volgut fer Iannucci. El cas és que pel tipus d’humor, que no deixa de ser molt bàsic, no sembla que hagis de saber massa sobre ells. Iannucci busca donar a la pel·lícula un aire de pretensiositat i fa que els personatges parlin més que els de les pel·lícules d’Aaron Sorkin, quan és del tot innecessari.
Visualment la pel·lícula és molt teatral i el llenguatge no és gens cinematogràfic. Per aquí també falla molt. 
Entre l’humor que no m’ha fet gràcia, i les situacions reals, que són per a tot menys per a riure, la pel·lícula es fa interminable. Aquest Polònia de la política russa de mitjans del segle XX, fa una caricatura fallida dels personatges històrics. Iannucci fa que ens perdem en una història que en realitat és molt senzilla i bàsica, com la lluita pel poder, i que destina tots els seus esforços en complicar-la per vestir-la d’una falsa sofisticació.