dilluns, d’agost 22, 2016

Videocrítica Star Trek Más allá

Avui inaugurem una cosa que fa temps que teníem ganes fer, la videocrítica. En dos minuts la crítica de la pel·lícula més destacada del mes per a consum ràpid. Comencem amb Star Trek Más allá.


divendres, d’agost 19, 2016

Star Trek Más allá

És innegable que hem tingut un estiu en què ens hem emportat una decepció darrera una altra en la pràctica totalitat dels blockbusters estrenats. Enmig d'aquest panorama desolador s'estrena Star Trek Más allá que és sobradament el blockbuster amb majúscules d'aquest estiu de la mateixa manera que l'any passat ho va ser Misión imposible: Nación secreta. Curiosament les dues pel·lícules tenen un denominador comú, Simon Pegg, que ha co-escrit el guió de Más allá i que ha estat capaç d'escriure una història accessible per a tots els públics, pels fans de tota la vida i pels que no, i que al mateix temps homenatgés Star Trek en totes les formes i reencarnacions, ja que aquesta és la pel·lícula d’aniversari de la saga. 
Star Trek Más allá és la tretzena entrega cinematogràfica de la saga creada per Gene Roddenberry i al mateix temps la tercera de l’anomenada Kelvin Timeline, que ens arriba per celebrar els 50 anys de la franquícia. Dirigeix Justin Lin, qui va reinventar la saga Fast & Furious. Lin va acceptar el repte de tenir-la a punt en un temps rècord després que J.J. Abrams abandonés l’Enterprise per fitxar per Star Wars, i el que en un principi n’havia de ser el director, Roberto Orci, fos acomiadat. Abrams, es manté com productor a través de la seva companyia Bad Robot. 
Abans d'anar a la crítica quatre línies de l'argument. La pel·lícula comença dos anys i mig després de l’anterior. L’Enterprise es troba en plena missió de cinc anys d’explorar nous mons. Durant un descans en una zona diplomàtica en els límits de l’espai de la Federació, són atacats per una raça alienígena comandada pel despietat Krall que s’oposa radicalment als plans expansius de la Federació. L’atac de Krall acaba amb la destrucció de l’Enterprise i la tripulació, liderada pel capità Kirk i Spock, queda varada en un planeta desconegut i sense mitjans per tornar a casa. 
Star Trek Más allá té un argument molt diferent a les dues pel·lícules anteriors. Si la primera d'Abrams era una pel·lícula d'origen amb viatges en el temps i la segona relatava una conspiració dins de la Federació al mateix temps que portava el personatge de Khan en aquesta línia alternativa; en aquesta ocasió l'argument és molt simple cosa que aprofita el director i guionistes, Pegg i Doug Jung, per anar fins a l'arrel dels personatges. Junts, fan un retrat més profund i exploren algunes relacions entre els protagonistes que encara no havien estat explotades, especialment la de McCoy i Spock. La dinàmica entre Zachary Quinto i Karl Urban és tan bona que ens porten els millors moments de la pel·lícula i ens recorden, a la mateixa relació que van desenvolupar Leonard Nimoy i DeForest Kelly a la sèrie original i a les pel·lícules. El guió d'Star Trek Más allá recupera a Kirk i Spock en un moment de crisis de les seves vides, Ambdós hauran de trobar el punt que els porti a superar-la i trobar-se a ells mateixos. Si us pregunteu sobre els moments d'humor de la pel·lícula, només us puc dir que són brillants, es nota moltíssim que han estat escrits per Pegg perquè tenen aquell punt que trobem a les seves comèdies. L'escena d'obertura és pur Simon Pegg. 
La pel·lícula se sent com pura ciència-ficció i no amaga homenatges a clàssics de la talla de Planeta prohibido o Flash Gordon. És cert que Star Trek Más allá és també un no parar d'acció que deixarà a l'espectador sense alè, però al mateix temps aprofita les escenes d'acció com a propòsit argumental, per fer créixer els personatges, fent-los parlar durant aquestes escenes, així que mai són gratuïtes i la trama avança amb elles. D'aquesta manera aconsegueix un equilibri amb la cosa que era Star Trek en el passat i el que va fer Abrams. Más allá fa un pas més endavant i demostra, si és que li faltava fer-ho, que no només hi ha una manera d'entendre Star Trek
Star Trek Más allá homenatja amb èxit la sèrie original, de fet aquesta era la intenció i per això esdevé la pel·lícula que més s'assembla a un episodi de la sèrie, però que malgrat això se sent com una pel·lícula gran. Després de l'escena d'obertura, en la qual se'ns presenta el mcguffin de la pel·lícula al més pur estil Pegg molt influenciat per Edgar Wright, arriba una magnífica seqüència que se'ns presenta el dia a dia de l'Enterprise que es troba enmig de la missió de cinc anys d'explorar nous mons. Però potser una de les escenes més espectaculars que visualment veurem aquest any arriba a continuació, la presentació de la base estel·lar Yorktown. Les paraules se'm queden curtes per definir aquest prodigi de seqüència acompanyada de la música de Michael Giacchino que una vegada més la clava en cada moment amb un ús impressionant de l'orquestra i el cor. 
Però els moments més emotius de la pel·lícula en són dos, cap al final, i sense dir res, el tribut que fa el film a Leonard Nimoy i la tripulació original de l'Enterprise posarà la pell de gallina als trekkies i no seria d'estranyar que a algú se li escapés alguna llagrimeta. L'altre moment concret també és cap el final que fa el mateix amb Anton Yelchin, una seqüència ja rodada que sembla haver-se muntat diferent després de la seva malaurada mort en un accident. Yelchin està terrífic en aquesta pel·lícula en la qual forma parella amb Chris Pine durant una bona estona. El trobarem molt faltar en les pel·lícules que vindran. 
Star Trek Más allá és una gran pel·lícula, però té un punt feble, que val a dir no fa que es gaudeixi o entretingui menys. És el dolent interpretat per Idris Elba. Sembla ser un mal del cinema actual que els costa construir un malvat com Déu mana. I aquí sap greu perquè ja el tenien, però cometen l'error d'explicar-ho massa tard, massa al final, quan l'espectador més perspicaç ja s'ha adonat què hi ha darrera del malvat Krall. De fet és molt interessant i molt Roddenberry, però com que arriba molt tard ja no dóna temps en aprofundir en res i només ens quedem amb les escenes de Krall més simples. Krall és més que sóc molt dolent i faig coses dolentes, però no ho sembla. És una pena perquè el personatge tenia un bon fons que la pel·lícula no explota. Això li hauria permès també explotar a Idris Elba que se sent desaprofitat i significa una oportunitat perduda per l'actor. 
L'aportació de Justin Lin a la saga és magnífica. Lin dóna a la pel·lícula un ritme frenètic i es regala algun moment, el de la moto. Però aquesta pel·lícula li ha aportat a Lin una oportunitat per créixer i descobrir-se com un director visualment molt poderós que té moltes coses a dir en el cinema. Star Trek Más allá ens ofereix escenes de l'Enterprise i l'espai d'una bellesa impressionant. Lin es mou com un veterà en aquesta pel·lícula plena d'efectes especials. Tot i respectar l'estètica d'Abrams va més enllà, aporta coses noves i elimina els populars lens flares d'Abrams, cosa que personalment aplaudeixo. La pel·lícula no és només el que semblava en el primer tràiler, l'element humà hi és present i és bàsic en el seu èxit. Justin Lin ha sabut trobar l'equilibri entre l'acció i la família que és la tripulació de l'Enterprise.
Dels nous personatges destaco a Jaylah (Sofia Boutella) que esperem que torni a la propera pel·lícula. Estèticament és tan bona com la veiem en moviment a la pantalla. Pel que fa a la resta del repartiment creix i Kirk (Chris Pine) es reafirma en el seu rol d'acció gairebé superheroic. El fet de canviar les dinàmiques de grup i posar-los en una situació nova ens permetrà veure coses noves d'ells sense que perdin l'essència en cap moment.
No deixeu escapar Star Trek Más allá, segurament no se'n parlarà el suficient ni serà el súper èxit de taquilla de l'estiu, però sí que és el millor blockbuster que veureu i us deixarà amb més ganes de viatjar allà on no ha estat mai cap home.


dimecres, d’agost 17, 2016

Caçafantasmes

Internet s'equivoca. Després de presumptes múltiples violacions d'infantesa i de comentaris sexistes arran d'una fotografia del rodatge, per fi tenim al davant el reboot de Caçafantasmes i és hora de jutjar el que realment compta, la pel·lícula. Desgraciadament, en aquests moments, sembla ser que és l'últim que es valora. És l'única explicació pel fet que la pel·lícula no tingui la quantitat d'espectadors que es mereix. Per més bones crítiques que obtingui a Rotten tomatoes, un any de campanya negativa per internet ha tingut el seu fruit, una pel·li que val molt la pena i que és el reboot que tots els fans de la saga havíem somiat, el qual millora la segona part protagonitzada per Bill Murray i companyia, passarà força desapercebut pel seu pas per la cartellera, i a sobre Sony sembla haver renunciat, de moment, a fer-ne una segona part. Mentrestant, pel·lícules que han estat venerades per fotografies i tràilers, en teoria meravellosos, però que un cop vistes són una porqueria, tenen el seu premi en taquilla. Internet s'equivoca, una vegada més. Són els temps en què vivim que ens condemnaran a una seqüela d'Escuadrón suicida mentre que per Caçafantasmes qui sap si passaran 27 anys més per veure'n una nova entrega.
Darrera la càmera trobem a Paul Feig, que signa la seva millor pel·lícula després de La boda de mi mejor amiga. Personalment no confiava amb Feig perquè els seus darrers treballs Cuerpos especiales i Espías em varem semblar unes males pel·lícules sense cap gràcia, però en aquesta ocasió em rendeixo novament als seus peus perquè el repte era molt difícil. Caçafantasmes és una de les pel·lícules més venerades per la generació que va viure la infantesa durant els anys 80 i molts varem descobrir el cinema amb pel·lícules com aquesta. Caçafantasmes va marcar tota una generació i és una cinta molt representativa del cinema d’aquella època. Feig ha estat valent, primer per donar un gir i fer que els caçafantasmes siguin les caçafantasmes i, segon, per assumir el risc de fer-la quan ningú s'havia atrevit. Feig l'ha culminat amb èxit, fins el punt de ser la millor comèdia d'aquest any i sense cap mena de dubte la millor pel·lícula, qualitativament parlant que veurem aquest estiu, almenys fins el proper divendres que s'estrena Star Trek Más allá.
Les quatre caçafantasmes són interpretades per Melissa McCarthy, l’actriu fetitxe de Feig, sobradament coneguda per tothom a aquestes alçades, Kristen Wigg, la protagonista de La boda de mi mejor amiga, i els dos descobriments de la pel·lícula, Leslie Jones i Kate McKinnon, sortides també del Saturday Night Live. Les noves protagonistes són dues físiques, una enginyera i una taquillera del metro que es coneix tots els racons de Nova York. Juntes lluitaran contra els fantasmes que causen pànic i terror per tota la ciutat. Chris Hemsworth interpreta a Kevin, el secretari guapo de les caçafantasmes, la cara bonica i estúpida de la pel·lícula que assumeix un noi.
Els atacs viscerals que ha patit aquesta pel·lícula abans d'estrenar-se no deixen de ser sorprenents si tenim en compte que darrera de la pel·lícula trobem a les mateixes persones que van fer l'original. Els protagonistes originals Bill Murray, Dan Aykroyd, Sigourney Weaver, Annie Potts i Ernie Hudson tenen cameos, fins i tot Harlold Ramis, mort al 2014 apareix com una estàtua de bronze de la Universitat de Columbia a més d'una dedicatòria final a la memòria del protagonista i guionista de les dues primeres pel·lícules. A més, Ivan Reitman, el director de l'original és el productor d'aquesta i Dan Aykroyd també és productor executiu.
Aquest reboot se sent com un més de la saga, olora igual, per la seva ambientació, per la història, pel tema de Ray Parker, Jr. present en múltiples ocasions, i ho és de manera més afortunada que la seqüela del 1989. A més hi ha molts moments que són aclocades d'ull subtils a la pel·lícula original. Segurament us en passaran alguns, però els podreu trobar fàcilment per internet. La manera com renova l'estètica original i en manté l'essència és bàsic perquè la pel·lícula funcioni, a més les quatre intèrprets tenen molta gràcia. Els seus diàlegs són molt bons, els personatges estan ben definits i totes elles hi posen el millor de sí mateixes. Per altra banda, Hemsworth no té problemes en assumir el seu rol que li suposa riure's d'ell mateix i la seva imatge, retornant a la comèdia després de Vacaciones. La trama és senzilla, no es complica la vida, però l'experiència i la diversió són plenament satisfactòries. A més, és un tribut a l'original que ja hagués volgut tenir aquell despertar de la galàxia llunyana.
Caçafantasmes serà una de les poques pel·lícules que ens deixaran satisfets d'aquest estiu, quan la tònica general ha esta la contrària. Malauradament no haurà tingut l'èxit que es mereix per una injusta campanya nascuda a internet. A veure si d'una vegada per totes assumim que internet no hi entén una merda i que per fer-nos una opinió cal veure les coses abans i no deixar d'anar al cinema perquè ens hem quedat amb opinió que és tendència per internet que, a més, va sorgir quan ningú l'havia vist. Caçafantasmes és una molt bona comèdia que en podran gaudir tant les noves audiències com aquells que pensem que la pel·lícula del 1984 sempre tindrà un racó al nostre cor.


dimecres, d’agost 10, 2016

Escuadrón suicida

Em sap greu, però avui començaré amb la brometa fàcil. Que la pel·lícula que analitzaré es digui Escuadrón suicida té un punt irònic molt accentuat. L’únic i veritable Escuadrón suicida són els directius de Warner que estan dinamitant uns personatges excel·lents amb unes pel·lícules mediocres, dirigides per uns directors sobrevalorats, que no porten enlloc i que es fan, no només mal a sí mateixos, sinó també al gènere de superherois en general. 
Una vegada més, tal i com va fer a Batman v Superman, la preqüela no oficial de Justice League, Warner comença la casa per la teulada i ens presenta un munt de personatges desconeguts pel gran públic. La gràcia de la jugada d’Escuadrón suicida en els còmics de DC, o del seu equivalent a Marvel, els Thunderbolts, consisteix en agrupar en un grup, uns malvats que ja han estat, la majoria d’ells, presentats en altres col·leccions. En aquest cas cap personatge ha estat vist prèviament enlloc, tampoc el Joker ja que aquesta és una nova encarnació.
David Ayer, realitzador de Fury, ha estat el director i guionista d’aquesta pel·lícula. Qui hagi vist Fury (Corazones de acero) podrà entendre moltes coses dels resultats i el tipus d’escenes absurdes que no condueixen enlloc d’Escuadrón suicida. Les dues pel·lícules tenen un component visual molt atractiu, però també comparteixen una direcció efectista i una història que no porta enlloc.
Per situar-vos, quatre línies sobre què va això. Amanda Waller (Viola Davis), directora de l’agència governamental ARGUS, crea un grup secret format per malvats tancats de per vida en la presó de Belle Reve o en l’Arkham Asylum. Supervisats pel militar Rick Flag (Joel Kinnaman) i la seva guardaespatlles, Katana (Karen Fukuhara), l’equip el formaran Deadshot (Will Smith), Harley Quinn (Margot Robbie), Killer Croc, Boomerang (Jai Courtney), El Diablo i Slipknot. El grup serà enviat en una missió de salvació. Allí es creuaran amb el Joker (Jared Leto) qui és el responsable que Harley Quinn s’hagi convertit en la desequilibrada que és. 
Escuadrón suicida llueix tal com si fos una pel·lícula de superherois dels anys 90, una autèntica hereva de les pel·lícules de Batman de Joel Schumacher.
Començarem parlant dels personatges. Personalment crec que hi ha tres actors que aguanten ells solets la pel·lícula i que sense ells seria un desastre majúscul: Viola Davis, Will Smith i sobretot Margot Robbie. No només aquests actors ho fan molt bé, sinó que els seus personatges són els més ben construïts. Will Smith està sensacional, com feia temps que no vèiem, i és gràcies a la seva veterania que sap moure’s en una pel·lícula en la qual no sembla funcionar res del que gira al seu voltant. Això només ho pot fer un gran professional. Viola Davis poca cosa més podem dir, que està genial. És molt bona actriu i dóna el carisma que se li suposa a la directora d’ARGUS. I Margot Robbie... Què faríem en aquesta pel·lícula sense Robbie? Ella soleta s’emporta els millors diàlegs i construeix, a partir de zero, un personatge que sí serà recordat, al contrari que la pel·lícula. El millor de la Harley Quinn de Robbie és tot. Començant pel seu llenguatge corporal i seguint per tota la resta. Harley Quinn l'ha construit l'actriu ella soleta de forma magistral. Anem per la resta del repartiment que van de l’estar malament a l'estar pitjor. Podríem dir que la resta dels actors que formen l’equip, Jai Courteny i companyia, estan per omplir ja que si no hi fossin la pel·lícula es quedaria igual. També podries posar-hi altres personatges i tampoc passaria res. Dels actors que els interpreten millor no parlar-ne. Pel que fa a Joel Kinnaman, el líder de l'equip, passa desapercebut igual que ho va fer en el remake de Robocop. L’actor no ha estat capaç de trobar a Hollywood, per més que s'esforci, un paper que li vagi com ho va fer el de l’excel·lent sèrie The killing. El punt més insultant resulten els dolents. Els seus moments, en els quals se suposa que hauria d'aparèixer tota l’èpica, em van fer pensar que eren una reencarnació dels malvats del remake de Furia de titanes. He deixat a Jared Leto pel final. Jo no em queixaré que surt poc, ni penso denunciar Warner per aquest motiu, com recentment ha fet un fan. La meva queixa és la contrària, que surt massa. M'explico. Pel que aporta, que és res, el millor que hauria pogut fer el director hagués estat eliminar totes les seves escenes i deixar la seva presència en un cameo. Podem discutir si aquesta és una bona versió del Joker, a mi no m’agrada, és la meva opinió. Si tinc que quedar-me amb una de les vistes al cinema, em quedo amb la de Heath Ledger de la pel·lícula de Nolan. El Joker de Leto és un delinqüent, un mafiós, un macarró, amb les seves cadenes i tatuatges que es pinta com un cosplayer del Joker de César Romero de la telesèrie de Batman dels anys 60. A part de valoracions personals, ningú pot negar que acaba essent un personatge prescindible que no aporta res i que si sortís del muntatge final, la pel·lícula guanyaria en ritme.
Més enllà dels actors, Escuadrón suicida té un problema de ritme i de falta d’acció. Durant la primera hora es dedica només a presentar els personatges amb una sèrie de flashbacks que no fan res més que alentir-la i tallar el rotllo de manera constant. El muntatge és igual de dolent que el de Batman v Superman. L’altre problema és el to. No es pot fer una pel·lícula que busca ser transgressora i gamberra i que demana a crits un estil Deadpool amb una qualificació per edats de majors de 13 anys. Pel que fa a la segona hora comença, per fi, amb una escena d’acció. L’acció es concentra en aquest tram, just quan la pel·lícula perd el punt més original i es converteix en convencional. És quan veiem que aquests dolents tant dolents que ens han pintat a la primera hora, en realitat tenen un cor enorme (sic!). No voldria deixar de parlar de l’escena de lluita final, una de les pitjors mai vistes en cinema de superherois, només comparable amb la lluita final contra el Dr. Muerte de Cuatro Fantásticos de Josh Trank. Mancada d'èpica de lògica, de diversió, de bons efectes, de carisma... Mancada de tot.
Pel que fa als cameos de Batman i Flash, sí que ajuden a intentar donar una cohesió a aquest univers, però no produeixen l’efecte que haurien de causar. Flash encara no ha estat presentat així que, més enllà d’un únic plànol en què es manifesta amb un uniforme terrible, res més. I pel que fa a Batman, té dues aparicions enmig dels flashbacks del principi. És culpa del muntatge que l'aparició de l'home rat-penat no tingui la força que se li suposaria. La seva aparició hauria quedat genial com a pròleg i hagués donant a la pel·lícula l'obertura potent que li falta. Una persecució amb cotxe al principi  entre Batman i el Joker hauria estat vibrant. Malauradament no ha estat així i el millor de Batman que veiem en aquesta pel·lícula és l’escena dels crèdits que ens recorda poderosament a la dels postcrèdits d'Iron Man o a la d'El increíble Hulk, ambdues del 2008.
Escuadrón suicida és una pel·lícula plena de soroll que intenta dissimular la seva absoluta buidor. Esdevé la personificació feta pel·lícula d’un bunyol de vent que intenta tapar les seves vergonyes amb molta fressa i una excel·lent selecció musical que és incapaç de trobar-li cap sentit narratiu com sí feia Guardianes de la Galaxia. L’únic objectiu d’això és que la gent no s’avorreixi mentre li expliques el no-res i el sense sentit, però quan li veus el truc et passa el que a mi, que m'he avorrit.

dimarts, d’agost 09, 2016

Mascotes

La companyia Ilumination busca repetir l’èxit aconseguit amb Gru, el meu dolent preferit i Els minions encetant una nova franquícia. Pels excel·lents resultats en taquilla tot sembla indicar que serà així. Codirigeix Chris Renaud, un dels codirectors de les dues entregues d'en Gru.
La premissa d’aquesta pel·lícula recorda a Toy story, ja que a Mascotes els gossos i altres animals domèstics tenen una vida secreta al marge dels seus amos. L’acció arrenca en un edifici d’apartaments de Manhattan. El gos Max veu perillar la seva condició de mascota predilecte de la seva mestressa amb l’arribada a la llar de Duke. Malgrat les seves diferències, s’hauran d’aliar per lluitar contra un conill amb tendències homicides que reuneix un exèrcit d’animals abandonats decidits a venjar-se dels animals domèstics feliços i dels seus amos. 
El cert és que Mascotes comença molt bé. Una gran presentació amb tot luxe de detalls de l’entorn en què ens mourem, la ciutat de Nova York, plena de colors i vida com mai l’hem vist en una pel·lícula d’animació. Posteriorment se’ns presenten els protagonistes, les mascotes, com si es tractés de La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock. Fins aquí genial. Els problemes comencen quan ens ha d’explicar una història que acaba essent poc original i plena de tòpics. No és que la pel·lícula sigui avorrida, però tot està tan vist que no hi ha lloc per la sorpresa. Els personatges tampoc ens arriben de la mateixa manera que Toy story o les bones pel·lícules de Pixar, però tampoc tinc clar que aquesta en fos la pretensió. En cas de ser-ho, fracassa perquè sembla apostar molt per l'acció i poc per l'emoció. És una pena perquè tant el principi com el final són molt bons.
Malgrat les ganes de fer riure a l’espectador, al acabar tens la sensació d’haver-t’ho passat més bé amb el curt inicial protagonitzat pels minions que no pas amb Mascotes. En tot cas, els personatges tenen potencial, ja que estan poc explorats aquí. Amb una història millor no costaria massa fer una pel·lícula plenament satisfactòria, així que no em penso queixar si d'aquí uns anys tenim una seqüela i veiem la veritable vida secreta de les mascotes quan els amos no hi són si aquesta s'atreveix a explorar terrenys no tan rosegats.

dimecres, d’agost 03, 2016

La leyenda de Tarzan

Nova adaptació cinematogràfica sobre el personatge creat per Edgar Rice Burroughs, la qual es basa en un còmic publicat per l’editorial Dark Horse. L’originalitat del projecte radica que ens presenta el protagonista assentat en l’Anglaterra victoriana el qual haurà d’afrontar el retorn a la selva de la qual durant un temps en va ser el rei.
Lord Greystoke, l’home que una vegada va ser Tarzan, viu una vida burgesa al cantó de la seva esposa Jane. Greystoke serà víctima d’una conspiració ideada per un capità belga, quan el parlament requereix els seus serveis com a emissari comercial en el Congo.
Alexander Skarsgard (True blood) interpreta a Tarzan, Margot Robbie a Jane i Christoph Waltz al dolent. Darrera la càmera tenim a David Yates, el responsable de les quatre darreres pel·lícules de la saga Harry Potter. La millor de la pel·lícula és Margot Robbie que a part de la seva bellesa demostra ser una bona actriu i no caldrà esperar a Escuadrón suicida per gaudir-ne. Pel que fa a Alexander Skarsgard, interpreta a Tarzan d’igual manera que al vampir Eric. La inexpressió i el llenguatge corporal del vampir quedaven bé a True blood, però mantenir aquí la mateixa interpretació no té cap sentit, a no ser que les seves dots interpretatives es limitin a només saber fer això. Pel que fa al dolent, Christoph Waltz, una vegada més va amb el pilot automàtic posat. El mateix que va engegar després de Malditos bastardos i que l’ha portat a interpretar amb desgana i cop de talonari el mateix paper una vegada rere un altra. 
Pel que fa a la pel·lícula, cal dir que Tarzan és un personatge difícil d’adaptar, ja que el públic més gran no pot oblidar les pel·lícules clàssiques de Johnny Weissmuller, mentre que el més jove es manifesta poc interessat o gens amb el personatge. En aquesta adaptació els elements més icònics del personatge han desaparegut, ni la mona Xita ni el tapanaps, això sí, el famós crit de la selva es deixa sentir entre algun passeig amb liana.
La leyenda de Tarzan, sense ser res de l’altre món, és com a mínim entretinguda, malgrat que també força oblidable. Els efectes especials no són dolents, al contrari, podem veure els animals més a prop que mai. Però no es pot negar que contrasten amb els excel·lents resultats aconseguits a la versió en imatge real d’El llibre de la selva i que els 180 milions de pressupost no llueixen com haurien de fer-ho. 
Dir que aquesta és la millor pel·lícula de Tarzan des de Greystoke, la llegenda de Tarzan és evident, si deixem a part d’adaptació animada de Disney, però és que no era gens difícil aconseguir-ho ja que només s’han fet diverses adaptacions maldestres de sèrie B que ens podríem haver estalviat. En tot cas, no tindreu la sensació d'haver perdut els diners de l'entrada com sí ha passat aquest estiu amb pel·lícules suposadament superiors que s'ha quedat en un bluf.


dimarts, d’agost 02, 2016

Jason Bourne

Matt Damon torna a interpretar a Jason Bourne per quarta vegada en la cinquena entrega de la saga. Repeteix també Paul Greengrass que, juntament amb Damon, va desentendre’s d'El legado de Bourne, protagonitzada per Jeremy Renner. La quarta no era res més que un refregit dels greatest hits de les tres pel·lícules anteriors, però malgrat això, ha acabat essent superior a aquesta nova pel·lícula oficial de la saga. Damon sempre ha vinculat la seva continuïtat a la saga amb la de Greengrass, i en la voluntat del director a fer-la sempre que existís alguna cosa nova i interessant a explicar. Després de veure-la queda clar que no s’ha complert cap de les dues coses. Una pena.
Abans d’anar per matèria explicar que l’acció arranca uns quants anys després d’El ultimátum de Bourne. Jason Bourne va desaparèixer del mapa i molts creuen que està mort. En realitat està viu i es guanya la vida en lluites clandestines. Mentre, el nou cap d’operacions de la CIA interpretat per Tommy Lee Jones, ha de fer front a una nova crisi després que Nicky Parsons (Julia Stiles) accedeixi a la base de dades de l’organització a la recerca de proves ocultes sobre el passat de Bourne. 
Jason Bourne es basa en un guió original i no en cap novel·la del personatge. Desgraciadament es nota, ja que la pel·lícula no sap on va sense el rumb marcat per les novel·les de Robert Ludlum. Escarbotar en el passat de Bourne per explicar-nos una cosa que no sabíem fa que la pel·lícula no avanci cap a una cosa nova i continuï donant voltes sobre el mateix. Tenia sentit abans, però no ara. El pitjor de tot és que Bourne no ha evolucionat en tots aquests anys, continua en el mateix lloc en què el varem deixar i la pel·lícula ens dibuixa un perfil que no coneixem ja que a Jason Bourne li falta la humanitat que tenia a les tres primeres pel·lícules. Ens és igual què li passi si el director no aconsegueix que el personatge ens importi. Tant costava haver-lo fet créixer, donar-li una família, fer-lo un personatge humà com a la primera i construir una trama nova que fes avançar a Bourne i la seva història? Res d’això ho veurem aquí.
Els nous personatges principals tampoc ajuden. Alicia Vikander no aconsegueix fer-nos creure que és una agent implacable que el guió ens presenta i Vincent Cassel és un dolent de traca sense cap fons.
Greengrass continua marejant la càmera amb un muntatge més caòtic que mai, amb plànols molt curts i la càmera a ple moviment que l’únic que provoca és una acusada sensació de mareig i un no saber exactament què passa en cada escena.
Tants anys esperant que tornés Greengrass i el millor que podria haver fet és un pas al costat i que un director amb una nova visió hagués pres el relleu, o simplement deixar-ho estar i continuar la saga amb Jeremy Renner, que malgrat no explicar-nos res de nou, almenys era un personatge més humà i interessant que el Bourne que veiem aquí.


dimecres, de juliol 27, 2016

Ice Age: El gran cataclisme

Quatre anys després d’Ice Age 4: La formació dels continents, la companyia Blue Sky ens ofereix la cinquena entrega de la saga que ha perdut el cinc del títol. Però per perdre, la saga ha perdut un llençol a cada bugada, fins el punt que en aquesta pel·lícula ja no hi ha ni matalàs.
Com és habitual a Ice Age, l’escena inicial ens presenta a l’esquirol prehistòric Scrat essent catapultat a l’espai, com podem veure en el tràiler, perseguint la gla en una nau extraterrestre. Els actes d’Scrat provoquen la formació de la galàxia tal i com la coneixem, que acaba amb un asteroide dirigint-se cap a la Terra. Per salvar la vida, el protagonistes de la sèrie, Manny, Sid, Diego i Ellie buscaran una ciutat de la qual només han sentit parlar, Geotopia, per esbrinar si existeix alguna manera d’aturar el desastre que se’ls ve al damunt. 
Parlar de guió o història en aquesta pel·lícula és d’una generositat molt gran, quan el que li manca és això, alguna cosa a explicar. Des de l’encertada primera part, en la qual destacava el carisma i la química entre els personatges, aquests l’han anat perdent a mida que avançaven les pel·lícules. Els Manny, Sid i Diego de la primera pel·lícula ja no són amics, simplement viuen en la mateixa comunitat, però en prou feines es relacionen. De fet, han entrat tants personatges nous que el que hauria de ser el trio principal, no deixen de ser uns secundaris més. El leitmotiv també ha anat degenerant a cada pel·lícula. Dels elements històrics inicials, van passar als fantàstics i han acabat amb extraterrestres. Ni l'Iker, tu!
Més enllà de la tècnica, costa trobar res positiu d’aquesta pel·lícula que s’ha fet només per fer diners quan no hi havia res a explicar. Sense cap mena de dubte aquesta és la pitjor entrega de la saga i també la més avorrida. Ice Age, a cada entrega, ha anat perdent algun element que la feia especials fins que en aquesta ja no li'n queda cap. No sabem si el títol era premonitori, però el gran cataclisme al final acaba essent cinematogràfic ja que la pel·lícula no s’aguanta per enlloc. 
Vistos els resultats i la pobre imaginació dels seus responsables, que ha anat minvant de manera decreixent amb els anys, esperem que Scrat s’hagi menjat la gla d’una vegada, que la saga hiverni per sempre més i que la gent de Blue Sky no ens torni a castigar amb una pel·lícula d’uns personatges apreciats en els seu moment, però que ja no tenen res a fer o dir, siguin ells o els de Blue Sky.