dimarts, d’agost 15, 2017

Rey Arturo: La leyenda de Excalibur

Guy Ritchie té un problema. El que va ser l’aclamat director de Lock & Stock i Snatch. Cerdos y diamantes s’ha convertit en un dels pitjors directors de blokcbusters quan manté inalterable el seu estil. Les seves millors pel·lícules daten del 1998 i el 2000. Entremig, només es salva RocknRolla (2008) una tornada als seus orígens i Operación U.N.C.L.E. (2015) que no semblava en absolut una pel·lícula seva. I és que quan ha volgut fer altres coses, però al mateix temps ha volgut mantenir la seva identitat, li ha sortit el tret per la culata. Les dues pel·lícules de Sherlock Holmes, tot i Robert Downey, Jr., són dos desastres, eclipsats per la magnífica reinvenció televisiva del personatge. El que va fer amb Sherlock Holmes ho ha volgut aplicar a la llegenda del rei Artur, emmirallant-se amb aquesta obra mestra que és Excalibur de John Boorman. El resultat és un despropòsit, possiblement el més gran de la seva carrera si som capaços d’oblidar Barridos por la marea.
El despropòsit segurament no sigui completament culpa seva. Durant el rodatge van haver-hi moltíssims problemes. La productora és Warner i la pel·lícula té moltíssims punts amb comú amb aquest altre desastre natural cinematogràfic que va ser Batman v Superman. No sé què els va passar pel cap quan van pensar que reversionar la llegenda d’Excalibur agafant com a referent les pel·lícules de superherois de DC era una bona idea. Rey Arturo peca dels mateixos defectes que aquestes pel·lícules. Guions mal escrits, sense cap tipus de coherència, actors desubicats, remuntatges continus i un a inundació de CGI per tot arreu. Els remuntatges que ha patit la pel·lícula es noten molt perquè en moltes ocasions les escenes no lliguen entre sí. Si això li afegim l’estil personal que Ritchie ha volgut posar en cada plànol, que no lliga en absolut amb el personatge, aconseguim convertir la cinta en la pitjor de l’estiu, sempre que no hagiu vist Emoji.
Arthur és un jove que viu en els carrers de Londonium. La seva vida canvia quan es topa amb l’espasa Excalibur. Arthur haurà d’aprendre a dominar l’espasa i els seus poders. A més, es trobarà amb la jove i misteriosa Guinevere, i nous reptes, com ara defensar el poble de la tirania del malvat Vortigern.
El repartiment és prou atractiu, però qui s’endú la palma és Jude Law en el paper d’aquest dolent d’opereta que és Vortigen. No espereu trobar tampoc bones interpretacions, malgrat Charlie Hunnam, Astrid Bergès-Frisbey (l’actriu catalana d’Orígenes), Djimon Hounsou, Jude Law, Eric Bana i Anabelle Wallis. Aquesta última s’està fent una carrera impressionant de frcassos entre AnnabelleLa momia i aquesta.
El resultat ha estat un merescut i estrepitós fracàs en taquilla. La pel·lícula ha tardat quasi tres mesos en estrenar-se aquí, la qual cosa ha permès que circulessin còpies pirates setmanes abans. Un aplaudiment, una vegada més, a les distribuïdores espanyoles.
En resum, una absoluta pèrdua de temps amb res aprofitable. Si us pensàveu que no podia haver cap pel·lícula aquest estiu, després de Transformers: El último caballero en què els minuts en el cine es fessin interminables, us equivocàveu. I mira per on que al final resulta que les dues pel·lícules comparteixen temàtica.


dilluns, d’agost 07, 2017

Transformers: El último caballero


Fer una crítica de Transformers suposa tot un repte per algú que escriu sobre cinema. Com omplir un text de paraules amb la buidor més absoluta? Tot un repte.
Els Transformers sempre han estat una cosa que ha molat. Una joguina estupenda de gran popularitat en els anys 80 que fins i tot va gaudir d’una època d’esplendor en els còmics quan els publicava Marvel. Desgraciadament i després de cinc pel·lícules, mai hem vist, ni per un instant, allò que molava dels Transformers a la gran pantalla.
El culpable té nom i cognom, Michael Bay, l’icona del blockbuster dels 90 que ha perpetrat autèntics atacs terroristes contra el bon gust com Armageddon, Pearl Harbour o La isla. Bay ha repetit fins a la sacietat el seu estil de blockbuster i avui, el seu cinema ja és un gènere per sí mateix. Bay continua fent pel·lícules com si continuéssim en els anys 90 sense considerar que el cinema ha evolucionat. El mateix que fa Woody Allen amb gràcia, que no ha canviat d'estil des de la seva primera pel·lícula, s'aplica a Bay.
Els que han hagut de patir unes adaptacions nefastes per culpa de Bay han estat Optimus Prime, Bumblebee i companyia. Més enllà d’una primera pel·lícula, en la qual es nota que Steven Spielberg va poder contenir parcialment a Bay, la resta de la franquícia és absolut material de deixalleria. A partir de la segona, totes són iguals, fetes pel mateix patró, és a dir un guió inexistent, nul·la profunditat de personatges, ornamentació militar i seqüències d’acció encadenades, sense solta ni volta, de lluites amb molta ferralla i molta fressa. Amb l’afegit que el metratge de totes elles s’aproxima a les tres hores. És aquesta cinquena pitjor que les anteriors? No, és igual d’horrible, però perquè és impossible caure més baix. 
La gran novetat de Transformers: El último caballero és que les batalles incomprensibles de ferralla tenen lloc a Londres, on apareix un lord britànic interpretat per Anthony Hopkins, feliç i content de cobrar un xec multimilionari. Mark Wahlberg continua essent el protagonista principal, en una pel·lícula en què els humans sobren. Afortunadament aquesta cinquena part es desprèn de la insuportable filla i xicot que acompanyaven a Wahlberg a la quarta.
En aquesta no només la crítica ha donat l'esquena Bay, també el públic davant d'una fórmula caducada i esgotada. Transformers: El último caballero s’ha quedat molt lluny de les xifres milionàries de les dues anteriors entregues. És el que passa quan l’èxit només s’aguanta per la taquilla de la Xina i no canvies res perquè creus que tot funciona. A Michael Bay se li acaben les idees, si és que mai n’ha tingut alguna. El millor que podria fer Paramount seria deixar descansar la franquícia un temps per tornar amb un reboot encapçalat per algú amb idees noves i interessants per començar de nou amb la saga. Desgraciadament això no passarà. Davant la necessitat de continuar fent calers, encara que siguin menys, i treure tot el suc a la gallina, l’any vinent ens espera un spin-off protagonitzat per Bumblebee ambientat als anys 80. Malgrat tot, aquí hi ha esperança perquè el director serà Travis Knight, animador de Laika i responsable d’aquesta meravella que és Kubo y las dos cuerdas mágicas.

dijous, de juliol 27, 2017

Spider-Man: Homecoming - SENSE SPOILERS

Spider-Man: Homecoming mola i mola molt! Us ho diu algú que arrufava el nas davant tots els canvis que olorava que tindria la pel·lícula i que eren en el tràiler. Però què voleu que us digui, la pel·lícula em va fer sentir com nen i qualsevol prejudici que poguessis tenir va desaparèixer com si mai hagués existit. Sí, els canvis hi són, però Peter no deixa de ser Peter i per primera vegada el veiem i sentim com un estudiant d’institut de veritat.
Tot i tractar-se de la tercera interpretació després de la trilogia que va iniciar Sam Raimi al 2002 i de la fracassada versió de Marc Webb, la particularitat d’aquesta encarnació és que està integrada en l’Univers Marvel Cinemàtic (UCM). Homecoming aprofita al màxim aquest entorn. Hi trobarem una pila de referències, però sempre en un segon pla. Per primera vegada des de la creació del UCM, aquest entorn adquireix una dimensió narrativa que en la pel·lícula no només és el fil conductor que involucra al malvat de la història, sinó també és essencial en Peter Parker. Aquest Spider-Man ja no és l’únic superheroi que existeix. Peter viu en una ciutat acostumada a l’existència d’éssers amb poders.
Un cosa que vull deixar molt clara és que Homecoming és una pel·lícula d’Spider-Man. Iron Man només apareix en quatre escenes. Fins i tot alguna que havíem vist en el tràiler, us sorprendrà que no estigui inclosa en el muntatge final. Tony Stark, més que Iron Man, només apareix el just i necessari.
Homecoming no ens narra una vegada més l’origen del personatge, la picada de l’aranya i la mort de l’oncle Ben. Tots ho coneixem. En aquest sentit hi ha una picada d’ullet a l’espectador. No serà la única i no faltaran referències a la trilogia de Raimi.
Aquest Spider-Man és molt diferent al que havíem vist fins ara, però al mateix temps és molt representatiu del que seria Peter Parker avui en dia, amb 15 anys, en un institut. Segurament el que veiem a la pel·lícula no diferiria massa dels còmics si Stan Lee i Steve Ditko els haguessin escrit i dibuixat avui. Brian Michael Bendis ha aplanat el terreny dels guionistes, els quals han begut molt dels còmics d’Ultimate Spider-Man. Però a part de l’Ultimate, la pel·lícula també inclou referents en els clàssics, des de Lee-Ditko fins als més moderns, com la Civil War de Mark Millar.
A Homecoming, Peter continua essent el noi brillant d’institut, que si bé té pocs amics, s’ajunta amb nerds com ell. El bon cor de Peter és el mateix que en el seu moment van crear Lee i Ditko. Però la vida d’un estudiant en un institut de Queens l'any 1962 no és la mateix que al 2017. I això és, amb èxit, el que ens explica la pel·lícula. Tot i els canvis, Peter és més Peter que mai.
Si bé és cert que Homecoming aparca temes com l’oncle Ben, el poder i la responsabilitat i el sentit aràcnid, que no vol dir que no hi sigui o no hagin succeït, n’agafa molts d'altres del personatge que mai havíem vist en el cinema. Sobre l’obtenció dels poders passa molt per sobre, en canvi sobre l’oncle Ben, no sabem si va passar o no. I en cas de passar, el trauma, si no oblidat, sembla superat. Homecoming no vol incidir en temes ja vists en pel·lícules anteriors.
Si hem de parlar de fidelitat respecte al còmics, podríem discutir molt perquè Sam Raimi també es va prendre moltes llicències en les seves pel·lícules. Homecoming, lògicament, també se’n pren, però l’esperit del personatge es manté intacte, és més, jo diria que en aquesta l'essència és la més fidel respecte a la dels còmics. Sobre aquest assumpte em remeto a la resolució de la batalla final entre Spider-Man i el Buitre.
El director ha estat Jon Watts, escollit per l’excel·lent retrat que va fer dels adolescents a Cop Car i impregnar-la de ritme. Aquestes coses eren les que els productors volien que tingués Homecoming i l’objectiu s’ha assolit amb escreix. Watts ha agafat com a referent les pel·lícules d’adolescents dels 80, concretament s’emmiralla amb el John Hughes d’El club de los cinco i Todo en un día, protagonitzada per Matthew Broderick. Sobre aquest referents, lluny de voler-los amagar, fa el contrari, se n’enorgulleix i els reivindica. Spider-Man: Homecoming és la pel·lícula més vuitantera de Marvel només per sota de Guardianes de la Galaxia, però d'estils molt diferents.
Pel que fa als actors, destacar els dos protagonistes. Tom Holland que és un Peter Parker i Spider-Man perfectes. Holland li dóna a l'aràcnid el to que necessita, tant quan porta el vestit de superheroi o quan és simplement un estudiant d’institut força intel·ligent i també nerd. No és exagerat dir que ha estat el millor Spider-Man d'imatge real. Michael Keaton, confecciona el malvat que més m’ha agradat de les pel·lícules Marvel perquè, entre moltes altres coses, com a espectadors també ens hi podríem arribar a identificar. La vida l’ha portat a ficar-se en negocis no massa recomanables, però el seu personatge Adrian Toomes, no deixa de fer el que fa per la seva família. A més, Keaton és un actoràs i Toomes encaixa molt bé en la galeria de malvats d'Spider-Man.
Un dels aspectes més encertats és donar a la pel·lícula la seva dimensió idònia. Spider-Man: Homecoming no pretén explicar-te una història més gran que la vida, les seves aventures són molt de carrer, com els mateixos còmics d’Spider-Man. Per això, es pot arribar a percebre aquesta pel·lícula d’una manera semblant a la d’Ant-Man per les seves pretensions.
La part més negativa ve donada per un personatge que no han sabut donar un tractament adequat i que grinyola també per la mala feina de l’actor. Parlo de Tony Revolori, qui interpreta a Flash Thompson, l’assetjador de Peter a l’institut, que queda transformat en un personatge odiós i ridícul. I no ho dic perquè  no tingui res en comú amb el Flash dels còmics. L'enfocament del personatge em sembla un error monumental. Revolori és un claríssim miscasting ja que l'actor tampoc està a l'alçada. De Zendaya podríem dir alguna cosa semblant, però no pas per l'actriu, més aviat perquè el seu personatge és completament irrellevant, a no ser que l'aprofitin en futures pel·lícules. En canvi, Laura Harrier (Liz) està correcte i Jacob Batalon, molt més que correcte en el paper de l’amic de Peter, Ned, que no té res a veure amb el Ned dels còmics i molt amb en Ganke de l’Ultimate Spider-Man. Acabo amb Marisa Tomei com a la tieta May. El cert és que ens hem quedat amb ganes de veure i saber moltes més coses sobre ella, però la pel·lícula no donava per més temps.

Spider-Man: Homecoming acaba sorprenent i és una experiència molt agradable que et fa sentir com un nen i que té la capacitat per sorprendre a l’espectador, fins i tot en el final quan creus que ja està tot explicat. I com sempre no us perdeu les dos escenes post-crèdits, una al mig i la última ben bé al final. Què feu asseguts encara? Correu com posseïts a veure Spider-man: Homecoming!

dimecres, de juliol 26, 2017

A 47 metros


A 47 metros és la tradicional pel·lícula de l’estiu amb taurons. Desafortunadament, està lluny del nivell i diversió que ens va oferir l’any passat Jaume Collet-Serra amb Infierno azul.
Les protagonistes són dues germanes que viatgen a Mèxic a la recerca d’aventures i contracten un servei que les permetrà nadar entre taurons blancs protegides per una gàbia metàl·lica. Però la grua que aguanta la gàbia es trenca i la gàbia cau al fons de l’oceà. Les germanes quedaran atrapades amb un reserva d’oxigen molt limitada i envoltades de taurons amb molta gana.
A la recerca de crear una sensació claustrofòbica a l’estil de Buried, ràpidament la pel·lícula renuncia a això i les germanes entraran i sortiran de la gàbia en diverses ocasions, sense fer servir gaire el cervell. L’únic que les impedirà salvar-se són els taurons que les ronden. A l’angoixa de ser devorades per taurons, s’afegeix en no saber què passa amb el possible rescat i el fet de quedar-se sense oxigen.
La direcció de Johannes Roberts és plana i incapaç de crear tensió. El guió empitjora a mida que la pel·lícula avança. Malgrat trepitjar terreny previsible, al final s’enfonsa del tot quan volent sorprendre, arruïna la pel·lícula, i fa que com espectador lamenti haver perdut el temps durant 90 minuts.
El resultat final és una estupidesa. No només els personatges són estúpids, també el guió que és trampós en moltes ocasions, no només en el final. Afortunadament el públic és molt més intel·ligent que tot allò que veiem en pantalla. A 47 metros no aprova ni com a sèrie B. Qui realment s’enfonsa en el mar i és devorada per taurons és la pròpia pel·lícula.


dimarts, de juliol 25, 2017

Dunkerke

Christopher Nolan és el director que crea més controvèrsia en el panorama cinematogràfic actual. Nolan no deixa indiferent a ningú i entre els haters, que odien tot el que faci, encara que estigui bé, i els lovers, que qualifiquen d’obra mestra tot el que fa encara que estigui malament, existeix un reduït nombre de persones al mig, entre les quals m’hi trobo, que pensem que Nolan té bones i males pel·lícules. Dunkerke està a la banda de les bones, de les excel·lents concretament.
Aquesta és la primera incursió de Christopher Nolan en el gènere bèl·lic i també en l’adaptació d’uns fets reals. Ambientada en el Segona Guerra Mundial, ens narra la història de la operació Dinamo, en què l’exèrcit Aliat va intentar evacuar a un grup de soldats britànics, belgues, canadencs i francesos que havien estat envoltats per l’exèrcit nazi. La pel·lícula entrecreua tres línies argumentals: la dels atrapats a la platja, la dels civils que ajuden en els petits vaixells i la de les batalles aèries.
A Nolan el que millor li funcionen són les històries més petites com MementoInsomnia, tot i que algunes de les seves pel·lícules grans com Origen o El caballero oscuro, també funcionen com un rellotge suís. És Dunkerke una pel·lícula petita? Jo crec que sí, però perquè Nolan ho ha volgut així. Malgrat que el tema i la batalla donava per fer una pel·lícula gran, Nolan li ha donat un enfocament més intimista i ens explica la història des de punts de vista diferents, amb protagonistes diferents i en llocs diferents. Tampoc ha volgut contextualitzar res, així que més que narrar una història, Nolan ens proposa una experiència sensorial absoluta. Per tant, qui la critiqui per mancar-li argument, és que oblida quin era l’objectiu del realitzador, i en aquest triomfa. Sí que li podem criticar que es concentri exclusivament en els britànics i oblidi la participació dels francesos, però segurament li hagués estat impossible fer la mateixa pel·lícula si hagués incorporat aquests canvis.
Dunkerke és molt intensa ja que des del primer minut et posa dins de la pel·lícula i fa que et sentis com un més dels soldats que esperen a la platja. Nolan fa servir com un artesà mestre tots els recursos que li són habituals i que aquí en cap moment grinyolen, com la música i la manera de rodar. Els instruments sonen amb estridència en els moments més tensos i aguanta aquesta tensió gràcies una durada mesurada de menys de dues hores en què es limita a explicar els fets amb en prou feines diàlegs. Per aquest motiu la tasca de Hans Zimmer és fonamental i la banda sonora esdevé una protagonista més que aporta tant com el propi Nolan. 
Nolan es llueix visualment i com un Messi del cinema, ens mostra totes les piruetes que és capaç de fer amb la càmera que ens deixen enlluernats. La manera de rodar els combats, tant els de terra, mar i sobretot aire, ens deixen sense alè.
El repartiment està format per un seguit d’actors desconeguts perquè volia que fossin britànics i que tinguessin la mateixa edat que els soldats que van viure aquella història. Destaca el protagonista, el debutant Fionn Whitehead, que és els ulls de l’espectador en aquesta història. També hi trobem actors més veterans com James D’Arcy i Kenneth Brannagh com a comandaments militars, i Mark Rylance i Cillian Murphy. Capítol a part per Tom Hardy, un dels pilots, que es passa tota la pel·lícula amb la cara tapada i que només amb la mirada és capaç de transmetre les seves emocions.
Sorprèn la mirada de Nolan en el conflicte i la posada en escena. Visualment ens ofereix un producte únic i insòlit en els moments actuals, ja que és capaç de mostrar la cruesa sense cap element gore. Si no recordo malament ni tant sols hi ha una gota de sang en pantalla. Però per la immersió i intensitat, recorda molt a les batalles d’Hasta el último hombre de Mel Gibson, però sense extremitats que volen ni sang per tot arreu. Tot està rodat amb molta elegància i zero morbositat. 
Dunkerke és una pel·lícula d’autor en què es nota la mà de Nolan en cada plànol. Nolan té un domini sense rival alhora de mostrar la èpica en pantalla i en aquesta pel·lícula se sent més còmode que mai, ja que no ha de batallar amb grans escenes d’acció que són precisament el seu punt feble. També ha reduït a la mínima expressió els efectes digitals, usant mètodes tradicionals sempre que ha pogut. Això ajuda a crear les sensacions que buscava. 
No sé si aquesta serà la seva millor pel·lícula, però sense cap mena de dubte estarà entre les millors, a l’espera del que ens pugui presentar en el futur. Dunkerke és una pel·lícula sensorial, immersiva que et manté el cor agafat amb un puny i de la qual és impossible sortir-ne fins el final. En definitiva, un espectacle i una lliçó de cinema en majúscules.


dilluns, de juliol 24, 2017

Cars 3


Sis anys després de la fallida segona part, Pixar ho torna a intentar en aquesta tercera entrega de la saga Cars, que suposa un retorn a l’esperit de la primera pel·lícula amb una pàtina de nostàlgia.
Després d’aconseguir cinc copes Pistó, McQueen pateix un greu accident mentre competia contra el jove i arrogant Jackson Storm. Apartat de la competició, recorre a Cruz, una mecànica de curses per reprendre la seva carrera. Però no serà suficient, també necessitarà l’ajuda del mestre del seu mentor qui l’ensenyarà a adaptar-se a l’edat i córrer d’una altra manera.
Cars 3 recorda en certa manera a Toy story 3. Ambdues són pel·lícules sobre el pas del temps i com les coses canvien. Aquí, el rol de Llamp McQueen canvia i adopta la figura de corredor veterà. McQueen ja és un cotxe vell i li resulta impossible competir contra altres cotxes nous amb tecnologia superior. 
La pel·lícula, en tot moment, contrasta la manera tradicional de fer les coses amb l’arribada de les noves tecnologies, en aquest cas aplicades a l’esport. El resultat és una pel·lícula al mateix nivell de la primera, amb aquell punt que tenen les bones pel·lícules de Pixar que són capaces d'arribar-te al cor.
Cars 3 està plena de grans moments i escenes molt divertides, però personalment em quedo amb la cursa enmig del fang en un poble perdut enmig del país. Però també té espai per la sàtira.  No direu que no, respecte el moment en què Llamp veu com pot convertir-se en una marca i s'adona de tots els productes de merchandising que es generaran al seu voltant. Crítica de Pixar a Disney o una forma per riure’s de sí mateixos?
Al contrari que pugui semblar, Cars 3 aconsegueix sorprendre en el seu final i donar un gir inesperat a la història que no fa més que confirmar la maduresa de la qual ha fet gala tota la pel·lícula.
Visualment és una meravella, com ja acostuma a fer Pixar, però no falten escenes de boca oberta en les quals sembla que vegis una fotografia i no pas uns dibuixos animats.
El resultat és una pel·lícula que es converteix en la millor de la saga, tot i entrar en dura competició amb la primera, ja que és molt més madura i és capaç de tocar-te la fibra. No us esperàveu que la saga Cars aportés bones metàfores sobre la vida? Us equivocàveu, aquí les trobareu.



dimecres, de juliol 19, 2017

La guerra del planeta de los simios


Després de les excel·lents El origen del planeta de los simios i El amanecer del planeta de los simios, arriba la tercera preqüela de la sèrie de pel·lícules protagonitzades per Charlton Heston. Aquesta nova saga ens explica què va portar a la humanitat a la seva desaparició i com els simis es van apoderar del planeta. És a dir, al final del camí, pretén que encaixi amb la pel·lícula del 1968.
El context d’aquesta tercera entrega és l’apocalipsi i com tant humans com simis intenten sobreviure. Els simis, liderats per Cèsar (Andy Serkis, per captura del moviment) hauran d’enfrontar-se contra les tropes del despietat Coronel (Woody Harrelson) que provocarà moltes pèrdues entre els simis. Cèsar haurà de lluitar contra els seus instints més obscurs quan hagi de venjar als seus sense caure en l’anarquia.
A la direcció repeteix Matt Reeves que abandona la saga aquí per rodar The Batman amb Ben Affleck. Reeves és un director que ha madurat i millorat amb el pas del temps i que ha progressat per sí mateix després d’abandonar l’ala de J.J. Abrams. El trobarem molt faltar, tot i que El origen no la va dirigir ell, ho va fer Rupert Wyatt.
Aquesta nova saga de pel·lícules sobre El planeta dels simis hauria d’ocupar moltes més converses de les que ocupa. Estem davant d’una de les millors sagues de ciència ficció del que va de segle i que supera àmpliament les pel·lícules originals. És una trilogia perfecta com Regreso al futuro o la primera d'Star Wars.
Al contrari del que pugui semblar, La Guerra no és una pel·lícula d’acció de dalt a baix ja que les escenes bèl·liques estan concentrades al principi i al final. Doncs, què trobem entremig? Un producte molt Spielberg (el de La llista de Schindler) que toca multitud de temes. Des de l’holocaust, fins a un homenatge reconegut a Apocalypse Now, passant pel cinema de fugues a l’estil de La gran evasión. Les referències són un sentit homenatge a aquestes pel·lícules. El fet de veure a Woody Harrelson pràcticament caracteritzat com Marlon Brando a la pel·lícula de Coppola, la inscripció dApe-Calipsis Now en un dels túnels o la manera en què els simis ideen fugar-se del camp de concentració, així ho confirmen..
La càrrega dramàtica de la pel·lícula és molt forta amb moments d’absoluta angoixa. Per aquest motiu i és necessari alleujar a l’espectador, per això se'ns presenta un nou simi, un vellet que vivia en un zoo i que ha après a parlar com Cèsar. Aquest personatge és el que ens proporciona una via d’escapament quan la pel·lícula es fa difícil de veure pel que ens narra.
La resolució final de La Guerra és brillant. L’explicació del què acaba provocant la destrucció de la humanitat em sembla encertadíssima i trenca amb les idees preconcebudes que poguéssim tenir d’una pel·lícula que inclou El planeta dels simis en el seu nom.
Tècnicament no sé si val la pena insistir, però la recreació dels simis és brutal. El realisme que aconsegueixen transmetre és insòlit en uns personatges creats digitalment. I ja no parlo els sentiments que clarament veus expressar a Cèsar. Com a espectador em resulta impossible no percebre a Cèsar com un simi real i que ens estimem, ja des de que va donar les primeres passes a El origen.
La Guerra del planeta de los simios és una absoluta obra i mestra i estic convençut que si enlloc de simis els protagonistes fossin humans, seria nominada als Oscars. Aquesta me l’apunto com una més de les discriminacions que pateixen els simis en un món dominat pels humans.