dimarts, de setembre 19, 2017

Los misteriosos asesinatos de Limehouse

Relat gòtic, basat en el bestseller de Peter Ackroyd, ambientat a Londres l’any 1880. La dirigeix Juan Carlos Medina (Insensibles).
Una sèrie d’assassinats sacsegen el ja perillós districte de Limehouse, i els veïns comencen a conjecturar que uns crims tan monstruosos només poden ser obra del Golem. Desesperada, la policia posa l’experimentat detectiu Kildare al capdavant de la investigació.
La pel·lícula no deixa de ser una nova versió de Jack l'Esbudellador, però amb un altre nom. M’atreviria a dir que aquesta adaptació vol corregir la fallida de From Hell basada en el còmic d'Alan Moore.
Los misteriosos asesinatos de Limehouse té un no sé què, que és capaç d’enganxar-te a una història que, en principi, diries que ja no és possible treure’n més suc. 
En tot cas, tot i ser una bona i recomanable pel·lícula, m’he quedat amb la sensació que tenia més potencial. Tot i la molt bona feina de Medina, crec que amb un director més experimentat, aquesta pel·lícula seria molt més gran.
Un dels apartats més destacables de la pel·lícula és el repartiment format per Bill Nighy i Olivia Cooke, inconmensurable una vegada més. Ja només per ella i la seva poderosa interpretació ja val la pena veure-la. L’actriu, de poc més de 22 anys, té un poder hipnòtic que atrapa a l’espectador, en aquesta pel3lícula especialment.
Tot i els seus defectes, la recomano fort, ja que l’ambientació i la fotografia és molt bona, resulta entretinguda i el final està ben resolt. 

dimecres, de setembre 13, 2017

It

Andrés Mushietti (Mamá) dirigeix l’adaptació cinematogràfica d’It, la popular novel·la d’Stephen King, publicada el 1986, la qual va comptar amb una adaptació televisiva en format de mini-sèrie l’any 1990, protagonitzada per Tim Curry.
A l’estiu del 1989, a Derry, el petit poble imaginari de Maine de les novel·les de King, succeeixen una onada d’estranyes desaparicions. Un grup de nens, conegut com El club dels perdedors decideix buscar l’assassí. Aquests descobriran que els crims van ser comesos per una entitat maligna, un monstre sàdic anomenat Pennywise, caracteritzat per una disfressa terrorífica de pallasso. 
It ha estat esperada amb molt de hype a causa d'uns excel·lents tràilers, cosa que ha suposat una arrencada en taquilla de 123 milions de dòlars el cap de setmana de la seva estrena, només als Estats Units. Unes xifres pràcticament inèdites per una pel·lícula de terror amb qualificació R, només comparables amb les obtingudes en el seu moment amb un fenomen viral com El proyecto de la bruja de Blair.
It traspua Stephen King per totes bandes. El protagonistes són un grup de preadolescents que es desplacen en bicicleta, molt en la línia d’altres novel·les de l’autor com Cuenta conmigo i que tant bé van homenatjar els germans Duffer a Stranger Things. Els autèntics protagonistes són els nens, els únics que es preocupen per mirar de trobar una solució al problema. Els adults i adolescents assumeixen directament un rol de malvats, persones en estat depressiu o apàtic sense solució de continuïtat, fins el punt que en algun moment t'arribes a plantejar qui és més monstre, si el pallasso o els habitants de Derry.
El punt fort de la pel·lícula és el tractament dels nens i les seves relacions humanes. Ho fa d’una manera valenta, realista i poc vista en cinema comercial. Quan els nens parlen entre ells, tenim la sensació que les converses són sinceres i els diàlegs naturals. La pel·lícula de Mushietti aconsegueixi fer un retrat perfecte i definit de cada nen. Els hi dóna una personalitat pròpia, ben definida i temps i moments per a cadascú.
Pennywise està interpretat per Bill Skarsgård, amb molt de tractament digital al damunt. El cas és que aconsegueix ser inquietat en tot moment. L’expressivitat es manifesta a través de la mirada i la boca. Un esforç que l’actor ha sabut fer perfectament, malgrat les limitacions que li suposa tenir la cara pintada.
Un altre dels encerts d’aquesta adaptació és el seu aspecte visual i l’excel·lent treball de fotografia. No només en els cuidadíssims moments on apareix Pennywise, sinó també en la resta de la pel·lícula.
It es mou més dins els paràmetres de cinema de terror més comercial i menys en l’independent. Per aquest motiu la pel·lícula no farà por als avesats en el gènere. El terror es manifesta en l’inquietud que provoca Pennywise, situacions que creen angoixa i els tradicionals espants. 
L’únic defecte gran és que la pel·lícula s’acaba. Tinc la sensació que el relat quedaria molt bé en el format de sèrie de televisió.
It és una molt bona pel·lícula de gènere que transcendeix més enllà del terror per oferir-nos una història d’amistat i companyonia en l’imaginari dels anys 80. És el que fa que un film de terror ens arribi a emocionar. Els millors moments, quan és una versió fosca de Cuenta conmigo


dijous, de setembre 07, 2017

Barry Seal: El traficante

Doug Liman (Al filo de lo imposible) dirigeix a Tom Cruise i Domhnall Gleeson en aquesta pel·lícula basada en fets reals. Ens narra la història de Barry Seal, un ex-pilot de la TWA que es va convertir en un important traficant de drogues del càrtel de Medellín. Posteriorment va ser reclutat per la DEA i la CIA, pel que es va conèixer més tard com l’escàndol Iran-Contra de l’època Reagan.
Després de dues decepcions com Jack Reacher: Nunca vuelvas atrás i La momia, Tom Cruise l’encerta en aquesta pel·lícula en què s’allunya dels paràmetres del cinema d’acció, en una història que podria haver-la protagonitzat Leonardo DiCaprio i que té, per inversemblant, però real, molts paral·lelismes amb Atrápame si puedes d’Steven Spielberg. 
Per aquells que creuen que a la seva edat ja no li toca fer papers d’acció, que jo no m’hi sumo, és més, espero amb ànsies la sisena entrega de Misión imposible i les que vinguin després mentre l’actor estigui en excel·lència física, Cruise sorprèn amb un rol que no ens té acostumats. El personatge de Barry Seal és un tipus sense principis, capaç de vendre’s al millor postor sigui qui sigui i vinguin d’on vinguin els diners. Personalment sempre he defensat a Cruise i crec que és un dels millors actors de la seva generació. Aquí ho demostra en un paper que si l’hagués fet qualsevol altre actor li cauria una nominació als Oscar. L'únic problema podria ser que l’encant de Cruise potser ens fa oblidar com devia ser de fosc el veritable Barry Seal.
El realitzador, Doug Liman es permet fer una dura crítica a la política nord-americana, concretament de l’època Reagan i l’escàndol Contra. Tot i que sembla cosa del passat, tot indica que els mètodes actuals no deuen diferir massa del que veiem i d'aquí a 25 anys faran pel·lícules del que ara vivim. L’ambientació dels 80 també està molt ben recreada, inserint imatges reals, sobretot del president Reagan quan la narració ho demana.
El ritme que Liman dóna a la pel·lícula és trepidant. La situació és al mateix temps ridícula, inversemblant estúpida i absurda, i malgrat tot, va passar. Una història que mereixia ser explicada en una pel·lícula com aquesta. 
Barry Seal: El traficante narra de manera molt entretinguda una història política real, amb situacions surrealistes, i protagonitzada per un genial Tom Cruise que recupera la seva imatge després de dos entrebancs i demostra, una vegada més, que és molt més que un heroi d’acció.


dimecres, de setembre 06, 2017

Comença la nova temporada del Ningú no és perfecte

La setmana de l'11 al 17 de setembre comença una nova temporada del Ningú no és perfecte, el vostre programa de cinema, còmics i sèries de televisió.
El Ningú no és perfecte continuarà les seves emissions per totes les ràdios que consten a l’espai Ràdio a la carta de la web ningunoesperfecte.cat, en què podeu consultar els horaris de cada emissora.
El programa continuarà estant disponible per a descarregar-lo en mp3 o escoltar-lo online, els dijous en aquesta mateixa web, al Facebook, al Twitter, a Ivoox i ITunes.
En el primer programa de la temporada farem una tertúlia especial sobre les pel·lícules més destacades d’aquest estiu. Comentarem Barry Seal: El traficante i farem especial esment a It. També tindrem espai per Spider-man: Homecoming, Cars 3 Atómica, tot i que us recomanem que escolteu els tres Summer Edition que hem gravat aquest estiu. 
El plat fort arribarà el dissabte 30 de setembre a la tarda, en què gravarem a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, un programa ambientat en els anys 80, especial trilogia Regreso al futuro, dins de les II Jornades de ciència-ficció de Girona organitzades per Oci Ficció i Ningú no és perfecte. 
Com cada any, continuarem regalant còmics de Panini. Durant, les primeres setmanes d’octubre dedicarem una atenció especial al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges que aquest any celebra la seva edició número 50.
L'espai de sèries també serà present. Ben aviat us ofererirem un especial sobre l'excel·lent setena temporada de Joc de trons. Sèries com The DefendersStar Trek: Discovery i Stranger Things 2, també tindran els seus especials.
Aquesta temporada continuarem amb l'equip habitual format per l'Ignasi Arbat, l'Aram Bonmatí, en Jacint Casademont i la Marta Sanz. També continuarem amb les col·laboracions regulars d'en Bernat Costa i l'Àngela Sánchez. A ells s'afegeix en Francesc Morales que passarà a col·laborar de forma més habitual. Amb en Francesc farem diferents monogràfics relacionats amb el terror i el fantàstic.

dimarts, de setembre 05, 2017

La torre oscura

Estranya és la millor paraula per definir com s’han decidit adaptar les novel·les de La torre oscura d’Stephen King en el cinema. La saga literària protagonitzada per El Pistoler és una de les obres més importants de l’escriptor, de la qual destaca la seva longevitat. A l’hora d’afrontar el repte d’adaptar-la a la gran pantalla, s’ha optat per una cosa rara i insòlita. Aquesta pel·lícula no adapta cap de les novel·les, sinó que en realitat és la vuitena novel·la, que no existeix, i posa punt final a la saga. Però no només això, el pas al cinema d'una obra magna com aquesta demana d’un director amb experiència i un pressupost al mateix nivell que el d'un gran blockbuster d’estiu. Cap de les dues coses s‘ha produït aquí. El director és l’impersonal i poc experimentat Nikolaj Arcel i el pressupost és d’absoluta sèrie B. 
La torre oscura s’ha endut molts pals de la crítica. Però, és aquesta una mala pel·lícula? Depèn. Com a sèrie B funciona molt bé i en aquest sentit la vaig gaudir. Però, és aquesta l’adaptació que es mereixia l'obra? La resposta és un no rotund. D’aquí que la pel·lícula em provoqui uns sentiments contradictoris i només puguem veure'n la part positiva si ignorem els seus orígens.
Idris Elba interpreta a El Pistoler (Roland Deschain) i Matthew McConaughey a L’Home de Negre. La història comença amb Jake Chambers (Tom Taylor), un nen d’11 anys que viu aventures fantàstiques en el Món Mitjà (que King descriu com una barreja entre la Terra Mitjana d’El senyor dels anells i el Far West d’El bueno, el feo y el malo, tot i que a la pel·lícula mai ho percebre'm així). Allí coneix a Roland, El Pistoler, un personatge peculiar que busca la Torre Fosca, un indret llegendari que es troba en una altra dimensió i és el punt de convergència de tots els universos. En el seu viatge, Jake i Roland s’enfrontaran a monstres diversos i a L’Home de Negre, un mag poderós i pervers que busca la Torre per destruir-la.
La major part de l’acció transcorre a Nova York i el protagonista és el nou personatge de Jack Chambers. Roland acaba essent, lamentablement, un secundari, a la recerca d'un públic més ampli. Les decisions i els paràmetres en què s’ha mogut aquesta pel·lícula són inexplicables. No puc entendre com no s’hi ha destinat un gran pressupost i s’ha adaptat la primera novel·la. Al final, la polèmica d’Elba com a l'actor escollit per interpretar a El Pistoler és el menys important. 
La torre oscura funciona bé com a sèrie B de baix pressupost, però se suposa que no hauria de ser això. Res a veure amb una mena d’El senyor dels anells a l’oest amb grans escenaris i batalles que és el que hauria d’haver estat, i no aquest pseudo telefilm que que acaba essent.


dilluns, de setembre 04, 2017

Valerian y la ciudad de los mil planetas

No podem dir que Luc Besson no sigui pertinaç. Després d’un fracàs tan sonat i creativament desastrós com El quinto elemento, el realitzador francès insisteix a dirigir un film de ciència-ficció. Lucy funcionava com a actioner, però quan es bolcava en els terrenys més de fantasia fracassava. Besson toca ara un dels referents del còmic francès, Valerian: agente espacio-temporal de Christin i Mézières. La peça resultant és el que s'espera de Besson, i una oportunitat perduda envers l’obra original.
L’acció ens trasllada a l’any 2740. Valerian i Laureline són dos agents del Servei espai-temporal, l’agència que s’encarrega de protegir la Terra de les paradoxes espai-temps, els quals els encarreguen la missió de viatjar a la Ciutat dels Mil Planetes per descobrir una amenaça que pot destruir la pau i concòrdia de tot l’univers. A la Ciutat dels Mil Planetes s’ha creat un cosmos en què convergeixen segles de coneixement, intel·ligència i cultures de totes les galàxies. 
Un dels molts problemes que té la pel·lícula és el càsting. Els dos protagonistes Dane DeHann i Cara Delevingne no tenen gens de química. Mentre DeHann sí que és un actor destacat, no pot estar més desubicat en aquesta pel·lícula, però tampoc menys que la resta el repartiment. Pel que fa a Delevingne, demostra una vegada més la seva ineptitud per la interpretació i fer creïble qualsevol personatge. En papers secundaris trobem a Rihanna, Ethan Hawke, Clive Owen i Rutger Hauer que ens molts moments provoquen vergonya aliena. Com a mínim han cobrat un bon sou per aparèixer aquí. Els pobres actors estan desaprofitats i pitjor dirigits. Les pantalles verdes se’ls mengen literalment.
La pel·lícula està molt mal estructurada. Comença a desenvolupar un argument al principi i de cop i volta s’oblida d’ell per sotmetre’ns a una muntanya russa de llum i colors. Un viatge d'al·lucinogens sense cap sentit. Això és així fins a la part final en què que recupera el fil argumental i el tanca. En definitiva, és un film amb plantejament i desenllaç, però sense nus. 
Besson ha volgut fer que la pel·lícula duri dues hores llargues i fracassa també per això. Valerian y la ciudad de los mil planetas és una pel·lícula d’hora i mitja escassa i no de metratge interminable com l’ha fet el director. De fet, si ens oblidem de l’eterna i absurda part central i ens quedem només amb el principi i el final, ens queda una pel·lícula entretinguda. Una pena, perquè si algun productor hagués frenat els excessos creatius del director, estaríem davant d'una bona pel·lícula amb unes imatges visualment precioses. 
Valerian y la ciudad de los mil planetas comença molt bé, però Besson va perdent espectadors a mida que passen els minuts, i allò inicialment fantàstic es va autodestruint a cada segon. Tot i això, el públic infantil la gaudirà.


dimarts, d’agost 15, 2017

Rey Arturo: La leyenda de Excalibur

Guy Ritchie té un problema. El que va ser l’aclamat director de Lock & Stock i Snatch. Cerdos y diamantes s’ha convertit en un dels pitjors directors de blokcbusters quan manté inalterable el seu estil. Les seves millors pel·lícules daten del 1998 i el 2000. Entremig, només es salva RocknRolla (2008) una tornada als seus orígens i Operación U.N.C.L.E. (2015) que no semblava en absolut una pel·lícula seva. I és que quan ha volgut fer altres coses, però al mateix temps ha volgut mantenir la seva identitat, li ha sortit el tret per la culata. Les dues pel·lícules de Sherlock Holmes, tot i Robert Downey, Jr., són dos desastres, eclipsats per la magnífica reinvenció televisiva del personatge. El que va fer amb Sherlock Holmes ho ha volgut aplicar a la llegenda del rei Artur, emmirallant-se amb aquesta obra mestra que és Excalibur de John Boorman. El resultat és un despropòsit, possiblement el més gran de la seva carrera si som capaços d’oblidar Barridos por la marea.
El despropòsit segurament no sigui completament culpa seva. Durant el rodatge van haver-hi moltíssims problemes. La productora és Warner i la pel·lícula té moltíssims punts amb comú amb aquest altre desastre natural cinematogràfic que va ser Batman v Superman. No sé què els va passar pel cap quan van pensar que reversionar la llegenda d’Excalibur agafant com a referent les pel·lícules de superherois de DC era una bona idea. Rey Arturo peca dels mateixos defectes que aquestes pel·lícules. Guions mal escrits, sense cap tipus de coherència, actors desubicats, remuntatges continus i un a inundació de CGI per tot arreu. Els remuntatges que ha patit la pel·lícula es noten molt perquè en moltes ocasions les escenes no lliguen entre sí. Si això li afegim l’estil personal que Ritchie ha volgut posar en cada plànol, que no lliga en absolut amb el personatge, aconseguim convertir la cinta en la pitjor de l’estiu, sempre que no hagiu vist Emoji.
Arthur és un jove que viu en els carrers de Londonium. La seva vida canvia quan es topa amb l’espasa Excalibur. Arthur haurà d’aprendre a dominar l’espasa i els seus poders. A més, es trobarà amb la jove i misteriosa Guinevere, i nous reptes, com ara defensar el poble de la tirania del malvat Vortigern.
El repartiment és prou atractiu, però qui s’endú la palma és Jude Law en el paper d’aquest dolent d’opereta que és Vortigen. No espereu trobar tampoc bones interpretacions, malgrat Charlie Hunnam, Astrid Bergès-Frisbey (l’actriu catalana d’Orígenes), Djimon Hounsou, Jude Law, Eric Bana i Anabelle Wallis. Aquesta última s’està fent una carrera impressionant de frcassos entre AnnabelleLa momia i aquesta.
El resultat ha estat un merescut i estrepitós fracàs en taquilla. La pel·lícula ha tardat quasi tres mesos en estrenar-se aquí, la qual cosa ha permès que circulessin còpies pirates setmanes abans. Un aplaudiment, una vegada més, a les distribuïdores espanyoles.
En resum, una absoluta pèrdua de temps amb res aprofitable. Si us pensàveu que no podia haver cap pel·lícula aquest estiu, després de Transformers: El último caballero en què els minuts en el cine es fessin interminables, us equivocàveu. I mira per on que al final resulta que les dues pel·lícules comparteixen temàtica.


dilluns, d’agost 07, 2017

Atómica (Atomic Blonde)


David Leitch, especialista d’acció, director no acreditat de John Wick i que actualment roda Deadpool 2, és el realitzador d’aquesta pel·lícula d’acció que protagonitza Charlize Theron. Atómica adapta la novel·la gràfica La ciudad más fría d’Anthony Johnston i Sam Hart que aquí ha publicat Planeta Cómic. 
Ambientada a l’any 1989, dies abans de la caiguda del Mur de Berlín, arriba a la ciutat Lorraine Broughton, una agent de l’MI6, el servei secret britànic, per investigar l’existència d’una xarxa d’espies que hauria assassinat a un altre agent de l’MI6, qui havia estat el seu amant. 
Atómica vindria a ser la resposta femenina de John Wick passada pel filtre de Nicolas Winding-Refn. El resultat és molt semblant a Drive per la utilització de la música, la narrativa i una fotografia que ens recorden molt a la pel·lícula protagonitzada per Ryan Gosling. A diferència de les últimes cintes de Winding-Refn, Atómica cuida també el guió. La pel·lícula va més enllà de l’estètica, essent en termes generals comprensible, no com The Neon Demon. Així que és molt normal que Atómica provoqui urticària entre aquells que pensen que Drive és una postmodernitat gafapastil, enlloc de l’obra mestra que és en realitat. Tot i això, la trama a vegades es fa difícil de seguir i està mal explicada, no sé si per poca eficàcia o per recalcar que en realitat tampoc importa massa, amb excepció del gir final, que no dóna lloc a cap confusió. 
Les escenes d’acció són pura meravella, coreografies ben rodades en les que mai et perds, i que dóna gust de veure. Charlize Theron broda aquest personatge inexpressiu de moviments gràcils, però molt menys expeditiva que John Wick. Les diferències amb la pel·lícula de Keanu Reeves són notables. Tot i una estètica semblant, sobretot amb la segona part, a Atómica l’acció sovint s’atura per aprofundir en els secundaris, mentre que a John Wick l’acció en prou feines descansa. Qui esperi només un John Wick en femení s’endurà una decepció perquè en realitat tampoc conté tanta acció com es pugui pensar, tot i que les escenes de lluita són d’una extrema violència física. Us recomano que us deixeu endur per la experiència cinematogràfica i estilística de David Leitch, que en el fons ha volgut demostrar que pot fer més coses que rodar acció sense aturador. 
A part d’una selecció de temes fantàstics per la banda sonora, Atómica ens deixa sense alè davant la recreació del Berlín de finals dels anys 80. Ambientar la història en el final de la guerra freda amb la caiguda del mur com a rerefons li dóna a la pel·lícula un context brutal que aprofita al límit. 
Atómica és una pel·lícula d’acció excel·lent il·luminada amb neó, i pensada pels que fins ara no hem trobat a la cartellera res més que pel·lícules d’acció protagonitzades per actors hipermusculats que es mouen de manera ràpida i furiosa.