dimecres, de gener 17, 2018

El museo de las maravillas


Todd Haynes, realitzador de Velvet Goldmine, Lejos del cielo i Carol, adapta un llibre de Brian Selznick, l’autor de La invención de Hugo, portada al cinema per Martin Scorsese. El guió ha estat escrit pel mateix Brian Selznick.
La pel·lícula ens narra dues històries paral·leles. La primera ambientada els anys 70 està protagonitzada per un nen sord a causa d’un accident. Aquest parteix a la recerca del seu pare desconegut després de la mort de la seva mare. La segona, ambientada els anys 20, està protagonitzada per una nena amb discapacitat auditiva que viu amb el seu pare, però que fuig de casa per trobar-se amb la seva mare, una estrella del cinema mut. Ambdós nens viatgen a Nova York en la seva recerca.
Per primera vegada Todd Haynes s’atreveix en un pel·lícula familiar, però sense renunciar a les seva característica de cineasta d’autor. D’aquí la manera tan original de presentar el relat. Haynes ha rodat les dues històries com si formalment s’haguessin rodat en l’època en què s’ambienten. La dels anys 20, muda i en blanc i negre, i la dels anys 70, amb una utilització dels plànols, la fotografia i la música con si talment estiguéssim veient una pel·lícula d’aquella dècada. Veure el Nova York dels 70, perfectament recreat, amb els carrers bruts i delinqüència pels mateixos, com si es tractés d’un film de Charles Bronson, és molt impactant i cinematogràficament molt atractiu. Contrasta encara més amb el protagonista, el nen, passejant sol pels carrers amb els perills que això comporta.
El relat ens presenta a tres protagonistes infantils que els uneix la solitud. Els tres viuen, del tot o en gran part, sense la presència dels seus respectius pares. El tercer nen és fa amic del nen protagonista de la història dels anys 70. És el fill d'un empleat del museu, on hi passa un munt d’hores sol, mentre el seu pare treballa i que es coneix tots els racons de l'edifici.
El museo de las maravillas m’ha agradat, però m’he quedat amb la sensació que podia haver estat una gran pel·lícula, i no ho és. La culpa és en el muntatge i la manera de presentar les dues històries en paral·lel, quan el veritablement important i interessant ho veiem en els anys 70. Les escenes entre els anys 20 i els 70 s’intercalen amb excessiva rapidesa i la història d’una part i una altra és talla excessivament. Aquest muntatge és fallit i pel relat no funciona. L’altra problema, com ja avançava a abans, és que l’interès de la història se situa en els anys 70. Centrar tota la pel·lícula en aquesta dècada hagués estat perfecte, mentre que per explicar la història dels anys 20, amb un flashback hagués estat suficient i la pel·lícula funcionaria millor. El fet de narrar-la a través de dos relats paral·lels la lastra.
Entre els protagonistes trobem a una sempre impecable Julianne Moore i Michelle Williams, en un paper menor. Pel que fa als petits tenim a Millicent Simmonds i Oakes Fegley, aquest últim fantàstic per totes les emocions que transmet.
Malgrat els seus defectes, la continuo recomanant moltíssim, perquè la part dels 70 és esplèndida i el tram final és meravellós. Tota la part de la maqueta de Nova York és preciosa. El museo de las maravillas és d’aquelles pel·lícules que et fan ràbia perquè tenien tots els components per ser una pel·lícula meravellosa i al final es queda a mig camí, tot i el bon gust a la boca en general que deixa.


dimarts, de gener 16, 2018

Tres anuncios en las afueras

Martin McDonagh, realitzador irlandès de les excel·lents Escondidos en Brujas i Siete psicópatas, ha escrit i dirigit la que és la seva tercera pel·lícula amb uns resultats encara més brillants que les anteriors. 
Mildred (Frances McDormand) és una dona de 50 anys que va perdre la seva filla farà uns mesos. La noia va ser assassinada i la policia no ha esbrinat res del que va passar. Per aquest motiu, declara la guerra a la policia d’Ebbing, el petit poble de Missouri on viu, i col·loca tres cartells a l’entrada del poble amb missatges molt controvertits contra el cap de policia. Mildred creu que la policia està més preocupada en apallissar negres que en trobar el responsable de la mort de la seva filla. 
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula absolutament al marge de qualsevol convencionalisme. Capaç de moure’s còmodament entre diàlegs divertits i successos dramàtics, crea uns personatges reals amb infinitat de matisos. Aquí no hi ha ni bons ni dolents, malgrat a primer cop d’ull ho pugui semblar. Només cal esperar i donar un moment a tots ells per veure com es desenvolupen. Aquests estan molt ben definits, no li cal un temps excessiu a McDonagh perquè el retrat sigui perfecte, però tracta amb especial cura el que encarna Frances McDormand. La protagonista és mou per bons motius, però moltes vegades acaba fent accions igualment qüestionables com les que emprenen els agents de policia. Woody Harrelson ens regala una interpretació de les que acostuma, en un paper absolutament fet a mida. Pel que fa Sam Rockwell, em pregunto perquè no el veiem en més pel·lícules, sempre m’ha semblat un actor brillant i aquí ho reafirma. La seva transformació en aquest desagradable agent és total.
McDonagh escriu amb intel·ligència, res és gratuït. Tot el que ens explica hi és per alguna cosa. Un dels grans valors que té el guió és l’evolució de la pel·lícula. El que passa no es mou dins els cànons del cinema actual, ni comercial, ni tampoc independent. I no ho dic només pel final, que nega a l’espectador allò que reclama des del cor, no amb el cap. Tota la pel·lícula és coherent, lògica i al mateix temps té una capacitat de sorpresa molt gran. 
Un altre dels aspectes importants de la pel·lícula és el retrat de la violència, com la treballa i com la mostra. Ja no parlo de la física, que també, si no d’aquella que es manifesta de paraula o a través de gestos i mirades. Martin McDonagh fuig de qualsevol seqüència de morbositat que pogués mostrar i aposta decididament per la subtilesa. 
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula obligatòria. El relat t’atrapa per molts motius i no pots despendre-t'hi, ni tant sols quan acaba. Escoltar els personatges i els seus diàlegs són una absoluta delícia. En certa manera, no sé si per McDormand o per l’estil de comèdia negra, en ocasions aquesta pel·lícula m’ha recordat a Fargo. Una autèntica sorpresa i sense cap mena de dubte, un dels títols de l’any.


dilluns, de gener 15, 2018

Insidious: La última llave

Després que James Wan abandonés la saga Insidious per fer un salt endavant en la seva carrera en el gènere amb Expediente Warren, semblava que no tindríem més pel·lícules de la saga. També perquè la història havia quedat tancada del tot. És llavors quan emergeix la figura de Leigh Whannell, el guionista de la saga i també l’actor que encarna a Specs dels Spectral Sightings, qui es va posar darrera la càmera en una tercera que no podia ser una altra cosa que una preqüela, en la qual se’ns explicava en el seu tram final com la mèdium Elise coneixia els dos membres d’Spectral Sightings. És a partir d’aquest moment que arranca aquesta quarta pel·lícula que continua la tercera i enganxa amb la primera, per la qual cosa tanca el cercle. Whannell també repeteix com actor i guionista, però cedeix la direcció a Adam Robitel, responsable del found footage The taking of Deborah Logan.
El principal punt d’interès d’aquest pel·lícula és que els protagonistes principals són per primera vegada Elise, Tucker i Specs, els quals fins ara només havien estat personatges secundaris que apareixien per solucionar la situació. Elise haurà d’afrontar els seus propis fantasmes quan torni a la seva casa d’infantesa. 
Un dels principals valors d’Insidious: La última llave, és que coneixerem el passat d’Elise i com va ser el seu primer contacte amb esperits. Això és un homenatge més que merescut a la grandiosa Lin Shaye, eterna secundaria, a qui vaig descobrir a la meravellosa Critters, i que per primera vegada actua com autèntica protagonista en una pel·lícula de gènere.
Aquesta nova entrega d’Insidious es mou més que mai en el terreny de la sèrie B de terror. El problema que li veig és que es frena a sí mateixa en moltes ocasions. El motiu és clar, la classificació per edats als Estats Units i fer-la accessible al públic a partir de 13 anys. La última llave demana contínuament anar més enllà i no li deixen. Malgrat tot, a nivell de qualitat estaríem parlant que està a l’alçada de la tercera.
Sobre la direcció, el principal encert és en la atmosfera i el tractament de la imatge, sobretot en les seqüències de contacte amb el més enllà, impregnades d’un gòtic magnífic.
Tot i no arribar al nivell de les dues primeres, Insidious: La última llave, és una bona proposta de terror clàssica. No inventa res i tampoc sorprèn, però agradarà per la utilització d’elements del gènere de tota la vida, pel seu punt de sèrie B i per uns personatges amb carisma que es mereixien ser els protagonistes de la seva pròpia saga. L’única pega és que se sent massa com una pel·lícula menor, justament el que no passava amb la primera i la segona. Per això, els fans de la saga hem sortit contents, però reconec que té poca capacitat per agafar nou públic, tot i que aquesta era la intenció. Veurem si en el futur s'atreveixen a anar més enllà i en quin context s'ambientarà una hipotètica cinquena pel·lícula.

 

dimecres, de gener 10, 2018

Molly's Game


Debut en la direcció del guionista Aaron Sorkin. Després de debutar al 1992 a Algunos hombres buenos, va signar els guions de Malicia i El presidente y Miss Wade, fins que va abandonar el cinema per dedicar-se a la televisió, primer amb Sports Night i posteriorment a la sèrie que el catapultaria a la fama i que li donaria un munt de premis, El ala oeste de la Casablanca. Finalitzada l’aventura televisiva després del fracàs d’Studio 60, tornaria al cinema on va signar els guions de La guerra de Charlie Wilson, La red social i Moneyball. Posteriorment va tornar a la televisió amb The Newsroom, per un cop finalitzada escriure Steve Jobs. Molly’s Game és el seu debut en la realització.
La pel·lícula està protagonitzada per Jessica Chastain, Idris Elba i Kevin Costner i narra la història real de Molly Bloom, una esquiadora professional que a causa d’un accident va haver de deixar la competició. Bloom va donar un gir a la seva vida i es va introduir en el món clandestí de les partides de pòquer en les quals va guanyar milions.
Bloom organitzava partides de pòquer clandestines per celebritats de Hollywood, i posteriorment pels peixos grossos de Wall Street. En les seves memòries dóna alguns noms, quan veieu la pel·lícula sabreu per quins motius. En canvi, a la pel·lícula no hi ha cap nom famós perquè Sorkin explica que alguns dels noms de les persones que apareixen en el llibre eren coneguts o amics seus, i els que no coneixia, li agradaria treballar-hi. Us animo a que cerqueu a quin famós interpreta Michael Cera.
Molly’s game és molt Sorkin. És a dir, diàlegs ben escrits i enginyosos pronunciats per boca de personatges molt intel·ligents. Serveixi coma afegit que la pel·lícula són dues hores i quart de diàlegs i veu en off sense parar. Sorkin et manté alerta tota l’estona perquè no et perdis ni una paraula. Val a dir que tot resulta tan interessant que les paraules entren al cervell de l’espectador amb vaselina. Les obres de Sorkin sempre demanen una mica més a l’espectador, una atenció plena i dedicada per no perdre’s el fil argumental.
Les interpretacions dels protagonistes principals són fantàstiques, sobretot Jessica Chastain, absolutament captivadora i seductora. Estem davant una interpretació total de l’actriu, també físicament. La química entre ella i Idris Elba, que interpreta al seu advocat, és perfecte. L’estira i arronsa dels dos personatges ens regala les millors frases de la pel·lícula.
Molly's game mostra a Bloom com una persona humana i la despulla de prejudicis. En certa manera el personatge d’Idris Elba pot ser el mateix Sorkin en el moment en què li van proposar adaptar les memòries de Bloom o el mateix espectador carregat de prejudicis sobre l’anomenada reina del pòquer. Però quan entrem en el fons, coneixem la persona i deixem enrere el personatge. És en aquest moment quan podem sentir l’admiració cap a Bloom que té la filla de l’advocat.
Molly’s game és una pel·lícula entretinguda, amb elements de thriller, narrada de manera eficient i explicada de la millor manera possible, tot i la seva densitat. El seu magnífic planter d’actors, amb una Jessica Chastain en estat de gràcia eleven la pel·lícula. Imprescindible. 


dimarts, de gener 09, 2018

The disaster artist

La faceta com a director de James Franco és força desconeguda. Franco s’ha mogut sempre en el circuit indie. The disaster artist és la catorzena pel·lícula de Franco com a director, amb només 39 anys. A banda, James Franco també ha dirigit nombrosos documentals, curtmetratges i episodis de sèries com 11.22.63 i The Deuce. En definitiva, des de que el varem veure en el paper de Harry Osborn a la trilogia Spider-man de Sam Raimi, Franco s’ha convertit en un artista per mèrits propis. Al donar un cop d’ull a la seva trajectòria, no m’estranya que sentís fascinació envers Tommy Wiseau.
The disaster artist no havia ser res diferent a les altres pel·lícules dirigides per Franco. Aquest va reunir un grup d’amics com Seth Rogen, Alison Brie, Josh Hutcherson i al seu germà Dave, per adaptar una novel·la de la qual n’havia comprat els drets. El llibre, escrit per l’actor Greg Sestero, narrava el making of de  The Room, una pel·lícula de culte als Estats Units que és considerada com una de les pitjors de la història i carn de sessions golfes. Les projeccions de matinada de The Room es van convertir en un fenomen similar al de The Rocky Horror Picture Show.
The disaster artist es divideix en dues parts. La primera, la presentació de personatges. Del protagonista, Tommy Wiseau no coneixem res del seu passat, també perquè el propi Wiseau mai les ha volgut explicar a ningú. Aquesta part culmina amb el desencís dels protagonistes quan arriben a Hollywood i aquest els tanca totes les portes per la seva clara falta de talent. És en aquest punt quan entrem en la segona part, que es concentra en el rodatge de The Room, la pel·lícula que va decidir fer Wiseau perquè ningú li donava feina.
The disaster artist és la millor pel·lícula de Franco com a director, ja que és rodona en tots sentits, i l'actor fa la millor actuació de la seva carrera. En aquesta ocasió la fusió o transformació de Franco en Wiseau és pràcticament total. L'actor no fa una paròdia de Wiseau, al contrari, la seva interpretació és admiració envers el personatge. La pel·lícula aprofundeix en els personatges i en fa un retrat sensacional. Sobre Wiseau, la clau és no saber-ne gairebé res d’ell i conèixer-lo només per les anècdotes que protagonitza.
La pel·lícula no deixa de ser una obra que traspua amor al cinema, malgrat es basa en la història d’un desastre i gent sense talent. Aquests creadors i artistes van posar tots els seus esforços en fer un producte a contracorrent de tot, però amb el que creien a ulls clucs. Franco ha convertit aquesta història en la que és sense cap mena de dubte, la millor comèdia de l’any, si és possible classificar aquesta pel·lícula dins un gènere concret. 
No és necessari haver vist The Room per entendre The disaster artist, però un cop vista, no podreu evitar buscar-la com sigui i veure, com a mínim, algunes de les seves escenes. Pot ser una pel·lícula sobre el rodatge d’una pel·lícula dolenta, bona? La resposta és clara, un sí rotund i majúscul.



dilluns, de gener 08, 2018

El gran showman

Hugh Jackman protagonitza aquest drama musical basat en la vida de Phineas Taylor Barnum, fundador del circ més gran i famós dels Estats Units. Acompanyen a Jackman, Michelle Williams, Zac Efron i Zendaya. El director és el debutant Michael Gracey. El resultat, un espectacle fred i sense ànima.
El gran showman ens explica com Barnum va reunir un grup de freaks amb la intenció de donar al públic un colossal espectacle de circ, mai vist fins aquell moment. Però la seva visió de l’espectacle xoca amb la mentalitat tancada de l’època.
La banda sonora està formada per temes compostos per Benj Pasek i Justin Paul, els compositors de La La Land. De fet, aquesta és la millor part de la pel·lícula, la música i les coreografies, plenes de llum, focs artificials, color i alegria. Es nota que la pel·lícula busca captar amb l’essència dels números musicals de Moulin Rouge pel seu aire pop, tot i que es queda lluny en resultats.
El gran showman és una pel·lícula d’època, però renuncia al realisme alhora de mostrar l’espectacle, ja que ens ofereix uns números més propis de l’actual Cirque Du Soleil que no pas els contemporanis del moment en què s’ambienta.
Per altra banda, el guió és directament dolent. El retrat de personatges és simple, tosc i la història es desenvolupa previsiblement. Es tracta d'un producte de manual, no se surt d’aquest. Només els números musicals interrompen la monotonia. Els personatges no ens transmeten absolutament res i esdevé un producte fred i sense ànima. Temes com la família, la companyonia i la discriminació es mouen en el terreny més previsible i políticament correcte. Sobte que sigui així quan l’autèntic Barnum es va moure entre el que era políticament incorrecte.
El gran showman és un producte prefabricat des de Hollywood, que no arrisca i busca agradar desesperadament. Visualment és una pel·lícula atractiva, però completament buida. Només es salven els números musicals i un Hugh Jackman entusiasmat, vital i amb algun cafè de més. L’actor es mostra voluntariós, però el producte no acompanya i la cosa acaba en desastre i naufragi creatiu. Si la gent anava al circ de Barnum perquè no sabia que s’hi trobaria a dins, la pel·lícula és just el contrari, sabeu des del moment que poseu un peu al cinema tot els que us espera.


dimecres, de gener 03, 2018

Una vida a lo grande

Alexander Payne (Los descendientes, Nebraska i Entre copas) dirigeix aquesta pel·lícula en què Matt Damon i Kristen Wigg interpreten un matrimoni que decideix sotmetre’s a un procés de reducció. 
La superpoblació és un problema greu en el planeta. Els científics descobreixen una solució, reduir la mida d’algunes persones a cinc polsades. En el món reduït, els diners donen més de sí i les persones reduïdes poden gaudir d’un estil de vida més luxós. Però aquesta utopia no tardarà a manifestar-se impostada. 
Aquesta situació és portada al terreny que Payne desitja, és a dir en el context polític, per fer-ne una crítica econòmica i social. La societat diminuta abandona ràpidament la utopia i repeteix, de fet agreuja, els problemes de la nostra societat.
Payne s’atreveix a fer crítica de determinades situacions de la nostra societat en un context diferent de ficció. Si en algun moment se’ns escapa algun somriure, és per la seva càrrega satírica i com explota els tòpics. Tot i aquest context de ficció, el que ens explica no pot ser més actual. 
Tot i ser una pel·lícula que s’allarga més del necessari, canvia contínuament i porta el protagonista per terrenys completament imprevisibles en el moment d’entrar en el cinema. El fet de no saber cap on es mourà a continuació el relat, ve donat pel caràcter influenciable del protagonista. Més aviat per la seva manca de personalitat i per això acaba fent allò que li porta a fer la persona que té més a prop i no allò que desitja, si és que veritablement mai arriba a desitjar alguna cosa. És d'agrair trobar-te una pel·lícula amb la capacitat de sorpresa d'aquesta que et porta per llocs inesperats i nous escenaris.
Entre els actors secundaris trobem a Christoph Waltz en una interpretació, novament, amanerada i sobreactuada. La resta del repartiment molt bé, sobretot Matt Damon sobre el que recau tot el pes de la pel·lícula. El repte el supera amb nota.
Una vida a lo grande no és una pel·lícula comercial. Tot i la utilització d’efectes especials, no deixa de ser una producció, permeteu-me la broma, petita i independent, com la resta de la filmografia del realitzador. Destaca, com sempre en Payne, excel·lent treball de personatges, tant principals com secundaris i un repartiment que no ho dóna tot. El missatge no pot ser més clar, els humans no tenim remei, capaços de pervertir sempre allò que és bo o un avenç.


dimarts, de gener 02, 2018

Wonder Wheel

Primera pel·lícula de Woody Allen produïda per Amazon Studios després d’haver fet amb ells la sèrie Crisis in six scenes. Malauradament els resultats d’aquesta pel·lícula són inferiors a la sèrie, tot i no tenir res a veure.
Protagonitzada per Kate Winslet, Justin Timberlake i Jim Belushi, Wonder Wheel ens narra la història de Ginny, una dona infeliç i plena de frustracions. Ginny està casada en segones núpcies amb un home al qual no estima, però que li ha proporcionat una llar a ella i el seu fill. Quan conegui a Mickey, un socorrista i aspirant a dramaturg, recupera la il·lusió i les ganes de viure. Però Mickey s’interessarà per algú més jove, la filla del seu marit. 
En aquesta pel·lícula Woody Allen aparca la comèdia, que de fet és el gènere que millor se li dóna, i aposta pel drama. Allen fent comèdia és molt més bo que quan es posa seriós, això és una opinió personal. A l'haver volgut fer un drama és com haver-se lligat ell mateix la cama abans de fer una cursa, ja que la mateixa història la podia haver explicat com una comèdia. Com ha fet tota la vida, exposar el drama en format de comèdia.
La posada en escena és absolutament teatral i recorda moltíssim a la de Fences de Denzel Washington, basada en una obra de teatre. Però a Wonder Wheel, tot i no estar basada en cap obra teatral, Allen busca homenatjar als seus autors teatrals predilectes, en especial a Tenessee Williams, que va veure com algunes de les seves obres més prestigioses eren adaptades al cinema. 
Wonder Wheel transcorre pràcticament en un escenari i alguns més de col·laterals. Per la qual cosa, entre una protagonista força histèrica i desequilibrada i la limitació d’escenaris, ens transmet una sensació acusada de claustrofòbia. La mateixa que té la protagonista, atrapada en una vida de merda per culpa de les males decisions de la seva vida. Els únics moments de repòs són aquells que respirem l’aire de la platja. Magnífica recreació del Coney Island, tal com Allen el recorda de quan era petit. 
El personatge més desaprofitat és el fill de la protagonista, del qual ens hagués agradat saber més d’ell i aprofundir en les seves tendències piròmanes. Pel que fa a la resta del repartiment, Kate Winslet broda la seva interpretació, però no deixa de ser carregosa, però perquè Allen l’ha escrit així. El que més m’ha agradat és Jim Belushi, que a veure si el recuperem com cal en el cinema, després que Lynch ho fes també a Twin Peaks. I sobre Timberlake, hi és per posar el seu bon cos i cara bonica. 
Wonder Wheel no estarà en les millors de Woody Allen, ni de la seva carrera, ni les dels últims anys. Tot i que té elements destacables, acusa problemes de ritme i la sensació de veure una obra de teatre. Malgrat que és el que Allen volia, no acaba de funcionar en pantalla gran. Segurament un guió més treballat i que no hagués girat únicament en un sol personatge i una única idea, i incorporant elements de comèdia, Wonder Wheel hagués estat una molt bona pel·lícula d’Allen. Sempre ens quedaran les interpretacions, la fotografia i l’ambientació. En aquesta ocasió el més fluix de l’últim Allen és el seu guió.