dimecres, de juny 28, 2017

Wonder Woman

Després dels fracassos de Man of steel, Batman v Superman i Escuadrón suicida, l’univers cinematogràfic de DC només se salvava per les recaptacions obtingudes per aquestes pel·lícules, tot i la seva poca qualitat. L’èxit de les futures implicava fer una pel·lícula decent abans que s'enfonsés tot. Confiar la construcció d’aquest univers cinematogràfic a Zack Snyder va un error monumental. Per sort, Wonder Woman va majoritàriament per la seva banda i ha esdevingut una pel·lícula coherent, ben escrita i amb personatges que realment t’hi arribes a implicar. Wonder Woman no serà cap referent del gènere superheroic tal i com afirmen alguns exagerats, de fet té moltes coses que no funcionen, però sense cap mena de dubte és un primer pas molt important per DC i  marca el camí pel qual cal continuar.
D’entrada vull aclarir que desconec completament el personatge de Wonder Woman dels còmics. Mai m’ha interessat i diria que no n’he llegit cap còmic més enllà de les seves aparicions al cantó de Superman i Batman. La meva única referència és la cinematogràfica, així que estic lliure de qualsevol perjudici o comparació que pugui fer del còmic. També avanço que la pel·lícula tampoc ha fet que em llenci a la llibreria a comprar les seves històries. Tot i que la pel·lícula m’ha agradat, el personatge em desperta el mateix que tenia abans.
El primer que em va agradar a la pel·lícula va ser la lluminositat inicial, que no havíem vist en les anteriors pel·lícules de l’univers. Themyscira és un indret paradisíac governat per les amazones. Tot i lallum, aquesta part és la més fluixa de la pel·lícula perquè a part de Diana, la resta de personatges responen a clixés i dóna entendre que les amazones tenen vides molt avorrides. Només es dediquen a entrenar-se durant segles per lluitar algun dia contra Ares, el Déu de la guerra. Sembla que el pressupost no els arribava per explicar i enriquir Themyscira, que es percep com molt pobre. Sort que allí arriba una de les grans alegries de la pel·lícula que és Steve Trevor (Chris Pine), que esdevindrà l’interès amorós de la princesa Diana. Pine es convertirà en el rei de la festa i establirà una bonica relació amb Gal Gadot. La seva relació funciona i aprofita bé la candidesa de Wonder Woman per donar química a la relació amb bones dosis d’humor. L’humor funciona i és introduït per primera vegada, i amb encert, a les pel·lícules de DC, més enllà sobre acudits involuntaris de noms de mares de superherois.
La millor part de la pel·lícula és veure a Wonder Woman en el món dels humans durant la Gran Guerra, tot i que moltes vegades sembla que ens trobem a la IIa Guerra Mundial. Olora que s’ha canviat de guerra perquè la pel·lícula s’assembli menys a Capitán América: El primer Vengador, tot i que no pot evitar semblar-s’hi. Els dolents no deixen de ser succedanis de Cràneo Rojo i Armin Zola, l'equip d'Steve Trevor són la versió DC de Los Comandos Aulladores, així com l'escena de l'avió al final, ens retrotrau immediatament al final d'aquella pel·lícula. Wonder Woman agafa l'esquelet de Capitán América: El primer Vengador i hi barreja elements vistos a la primera de Thor.
Sobre l’elecció de Gal Gadot, res a dir. L’actriu ho fa la mar de bé, i personalment ni he pensat que hauria d’estar més musculada ni que hauria d’omplir més pit, com se li ha criticat en alguns sectors. Vista la pel·lícula, això no té gens d'importància i trenca tòpics, cosa que no està malament. 
La millor part de la pel·lícula està en el tram central, quan Diana trenca les línies enemigues en el front, des de les trinxeres, i en l’alliberació del poble. L'únic que no m'ha agradat d'aquest fragment és quan la directora Patty Jenkins juga a assemblar-se a Zack Snyder i fa servir una innecessària càmera lenta i la música de Batman v Superman. No calia perquè trenca amb el classicisme que fins aleshores havia fet gala la pel·lícula. 
El que no m’ha agradat gens de la pel·lícula és l’últim terç. I aviso que vaig amb spoliers. És aquí quan el film es contradiu amb la candidesa de Diana quan mata a sang freda a un dels personatges sense pensar en cap altra solució. Això trenca amb la definició del concepte clàssic d’heroi dels còmics. Tot i que ho podem justificar en el context de la pel·lícula si pensem que ha estat criada per matar aquest personatge. Però en un univers en què Superman trenca colls i Batman mata amb una metralladora, no sé si pensaven en justificar-ho o això ja és normal. Tampoc entenc que la pel·lícula ens intenti ocultar tota l’estona la identitat d’Ares. Jo ja sabia qui era perquè Warner ho havia anunciat per tot arreu. Quin sentit té? Quan es revela que David Theywlis és Ares no té cap emoció. Molt malament Warner per fer un flac favor a la pel·lícula amb el seu màrqueting. Però és que a més Thewlis, no dóna la talla com a Ares, tot i ser un molt bon actor. És estrany. 
Pel que fa al combat final, queda molt deslluït per un CGI més televisiu que cinematogràfic. Si fins aquell moment els efectes especials eren justets (els salts de Wonder Woman es noten els efectes especials), en la batalla final no s’aguanten. La veritat és que el pobre Thewlis, entre els efectes especials i una fotografia que copia a Snyder, sembla un Leonidas vingut a menys. 
Tot i aquest últim terç molt fluix, no m’ha espatllat la pel·lícula perquè fins aleshores m’ha funcionat molt bé. I la veritat és que el sacrifici de Trevor m’ha arribat a emocionar. 
Menció a part pel doblatge en castellà que és, per dir-ho amb suavitat, lamentable. Del pitjor que he escoltat en molt de temps. La pròpia Gal Gadot, Connie Nielsen i Danny Huston els han posat unes veus que no encaixen i es nota moltíssim que estan doblades, que contrasten amb els doblatges ben fets, com és el de Chris Pine. No sé si la vaga de dobladors ha afectat en alguna cosa, però és innegable que el resultat final se’n ressent negativament. 
Tot i les seves errades, el guió de Wonder Woman segueix una coherència interna i no és el despropòsit sense sentit de Batman v Superman o Escuadrón suicida. Tot i que caldria preguntar-se, si Wonder Woman va acabar amb la guerra carregant-se a Ares, com és que es va produir la IIa Guerra Mundial que va ser molt pitjor? 
Wonder Woman no és una pel·lícula perfecta, però és un primer pas per començar a fer les coses bé, tot i que encara cal millorar molt. Malgrat els seus defectes, és recomanable, entretinguda i amb una parella protagonista que funciona fantàsticament bé.


dimarts, de juny 27, 2017

Baywatch

Adaptació cinematogràfica de la sèrie Los vigilantes de playa, protagonitzada per David Hasselhoff en els anys 90. 
Quan es va plantejar un reboot cinematogràfic de la sèrie, el director Seth Gordon va optar per no agafar-se-la seriosament i fer-ne una paròdia d’acció enlloc d’una adaptació. Aquest és el principal handicap que tindran els seguidors de la sèrie original. Els comentaris que feien els fans sobre els banyadors que deixaven poc a la imaginació, les carreres a la càmera lenta de les socorristes amb música i un muntatge de videoclip, amenitzat amb un moviment hipnòtic de pits, o el fet que els socorristes anessin més enllà de la seva responsabilitat i en moltes ocasions resolguessin temes de la policia, trenquen la quarta paret i són els mateixos personatges que en parlen. 
Sobre la valoració de la pel·lícula no diré que és una bona pel·lícula perquè no ho és, al contrari és molt dolenta. Però sí reconec que m’he entretingut i que quan la vaig anar a veure no buscava res més que gaudir durant dues hores de l’aire condicionat del cinema en una pel·lícula que no em fes pensar. Val a dir que les meves expectatives d’entrada eren baixíssimes i ja estava advertit que anava a veure un producte que era una paròdia amb poca cosa a veure amb l’original.
El repartiment el formen Dwayne Johnson (com a Mitch Buchannon, personatge interpretat per Hasselhoff a la sèrie), Zac Effron com a Matt Brody, Alexandra Daddario com a Summer, Ilfenesh Hadera com a Stephanie Holden i Kelly Rohrbach interpreta a C.J. Parker el mític personatge que va immortalitzar la icona sexual dels 90, l'exuberant Pamela Anderson. 
L’argument, si se’n pot dir així, gira entorn de Mitch Buchannon, cap de socorristes de les platges de Malibú, que es veu obligat a contractar a Matt Brody, antic nedador olímpic, per millorar la imatge de l’equip. La seva rivalitat serà com la de Joel Joan i Júlio Manrique a El crac, però quan aparegui un cadàver enmig de l’oceà, hauran d’unir forces per enfrontar-se a una empesaria que podria utilitzar el seu negoci com a tapadora per traficar amb drogues.
Els cameos són molt pobres i haurien d’haver estat més i més llargs. Hasselhoff només té dues escenes molt curtes, i una d’elles no és a la platja. Mentre que l’escena de Pamela Anderson, no té ni diàleg. Per cert, Anderson s’ha convertit en la viva imatge d’una nina inflable. 
Sobre l’humor de la pel·lícula es redueix a la part escatològica i sexual, concretament es limita a acudits sobre pits i majoritàriament cigales. Mai en una pel·lícula havia vist i escoltat tants acudits sobre penis. Probablement la pel·lícula entri en el llibre Guinness i s’estableixi oficialment aquest rècord. Les bromes no tenen una gràcia especial, la rialla es fa de pregar i només apareix en ocasions comptades. 
Baywatch és una pel·lícula tremendament estúpida, que malgrat això resulta entretinguda perquè no para de llençar-te coses durant tota l’estona, siguin els pits Alexandra Daddario, Kelly Rohrbach o les abdominals de Zac Effron. Menció a part és veure a Dwayne Johnson corrents amb el flotador vermell, de mida ridícula comparada amb la immensitat dimensional de l’actor.


dimecres, de juny 21, 2017

Animal de compañía (Pet)

Carles Torrens dirigeix aquesta pel·lícula després d’una bona proposta de terror amb Emergo. Malauradament Animal de compañía no li ha sortit tan bé.
Seth i Holly són dues persones aïllades que tenen molt més en comú que no es pensen. Seth, qui treballa de vigilant en una gossera, s’obsessiona amb Holly, una excompanya de l’escola amb la qual es retroba de casualitat en un bar i a la que comença assetjar per les xarxes socials. Finalment l’acaba segrestant i la tanca en una de les gàbies de la gossera, en un espai d’accés restringit. L’espectador veurà com la línia entre l’assetjador i víctima cada vegada es tornarà més difusa.
Animal de compañía és una pel·lícula de gènere de baix pressupost que trontolla per la part d’un guió que camina per la corda fluixa per portar-te en el lloc vol, per sobre d’on necessita arribar. El gir final és excessivament poc creïble, tot i que aconsegueix sorprendre.
Pel que fa als actors em quedo amb la interpretació de Ksenia Solo per sobre la de Dominic Monaghan (Lost), que continua tenint un aspecte de bon jan, per més que la pel·lícula ens intenta vendre el contrari. Els intèrprets fan bé la seva feina, però amb uns diàlegs que no passen del tòpic i un retrat mol fàcil, no poden fer miracles. 
El millor és la posada en escena, en les parts més negres i gore, quan la pel·lícula aposta més decididament per ser una proposta de gènere.


dilluns, de juny 19, 2017

Capità Calçotets


Brillant adaptació cinematogràfica de la sèrie de llibres infantils del mateix títol escrits per Dav Pilkey, produïda per DreamWorks i amb guió de Nicholas Stoller (Cigonyes).
Un parell d’alumnes entremaliats que es passen el dia creant còmics, hipnotitzen accidentalment el director del seu col·legi i el converteixen en el Capità Calçotets, un superheroi inventat per ells mateixos. El Capità Calçotets va vestit només amb una capa i uns calçotets. Per complicar la història, el seu nou professor de ciències resultarà ser un malvat amb ínfules de conqueridor. Només el Capità Calçotets el podrà aturar.
Pilkey va crear els nens protagonistes basant-se en si mateix en la infància i es nota de debò, ja que els dos protagonistes principals, en Jordi i l’Oriol, es perceben de carn i ossos. El cor dels pares més frikis de la sala no podrà evitar en identificar-s’hi i recordar-se a ells mateixos en aquella edat. Aquí és just on està el secret de la pel·lícula, no en les aventures del superheroi, si no en reproduir l’essència d’un nen i de l’amistat.
Capità Calçotets està plena de colors vius. Estèticament i visualment és com un còmic portat a la gran pantalla amb moments enlluernadors.
La pel·lícula també té una part de crítica a les escoles que menysvaloren la part més artística de l’alumnat. Capità Calçotets s’erigeix com una reivindicació a la creativitat juvenil a través d'uns alumnes que no acaben d’encaixar en aquesta escola i que per aquest motiu intentaran canviar al director, a través de d'hipnosis.
Resulta molt fresc que una pel·lícula reivindiqui l’educació artística a les escoles i la situï al mateix nivell que les matemàtiques. Igualment posa sobre la taula la importància que els nens i nenes riguin i s’ho passin bé a l’escola, així com el valor de l’amistat.
Capità Calçotets és una pel·lícula divertida i entretinguda, ideal per petits i grans, amb uns missatges artístics de vital importància que és necessari que algú recordi a la societat. No us la perdeu!


I Am Not a Serial Killer


Teniu ganes de tornar a veure a Christopher Lloyd i a més veure’l en la pell d’un assassí en sèrie? Això és el que us trobareu aquí.
I am not a serial killer ens presenta a un adolescent (interpretat per Max Records, el que va ser el nen d’Allà on viuen els monstres) que ens recorda al Dexter primerenc. El noi, que treballa en el dipòsit de cadàvers de la seva família, té tendències homicides. A través del seu terapeuta aconsegueix reprimir-les. Quan descobreix al seu ancià veí cometre un assassinat, sentirà la necessitat de parar-li una trampa per desemmascarar-lo públicament.
La pel·lícula crea un atmosfera freda i grisa i l’argument acaba derivant a un homenatge a John Carpenter. Algú que no conegui el Mestre de l’Horror probablement cregui que té coses d’Stranger Things.
I am not a serial killer és cinema indie de baix pressupost que sap aprofitar al màxim els seus escassos recursos per mantenir una sensació de suspens durant tot el metratge.
La pel·lícula és l’adaptació d’una novel·la de culte de Dan Wells del 2009, la qual forma part d’una trilogia literària. El realitzador és l’irlandès Billy O’Brien (Isolation).
I am not a serial killer és una interessantíssima pel·lícula de terror indie que va ser la guanyadora del premi del públic de la secció Panorama del SITGES 2016 i el de millor pel·lícula en el Festival de Cine de Terror de Molins de Rei.

dimarts, de juny 13, 2017

La momia



Nou intent de recuperar els monstres clàssics de la Universal, en aquesta ocasió sota el segell de Dark Universe. Malauradament aquesta pel·lícula és un absolut desastre. En condicions normals el Dark Universe hauria d’acabar aquí, però el fet de produir un desastre rere un altre no ha impedit que DC continués endavant amb el seu univers de superherois foscos, tot i que a la quarta ha anat a la vençuda amb Wonder Woman. Sigui com sigui, a La mòmia no hi veiem res que es pugui construir amb solidesa a partir d’aquesta pel·lícula que s’ha fet sota un punt de vista completament equivocat. Convertir els monstres de la Universal en superherois perquè esdevinguin Los Vengadores del terror és una idea horrible que li queda clar a qualsevol que hagi vist aquesta pel·lícula.
L’anterior saga de La mòmia, dirigida per Stephen Sommers i protagonitzada per Brendan Fraser la varen formar dues primeres pel·lícules excel·lents, tot i que al final va acabar en despropòsit amb els spin-off d’El rey Escorpión i una demorada en el temps tercera entrega que res tenia a veure amb l’essència de les primeres. Que en algun moment hagi preferit les pel·lícules dolentes de la saga anterior a aquesta, us pot donar una idea del resultat de La mòmia del 2017.
Aquesta pel·lícula suposa una decepció molt gran si veiem els noms que hi ha al darrera. El realitzador és Alex Kurtzman, creador de la sèrie Fringe i un dels homes que ha rellançat Star Trek al cinema, acompanyat de J.J. Abrams, i a la televisió amb Star Trek: Discovery amb Bryan Fuller. El protagonista principal és Tom Cruise, un home que rarament s’equivoca i que té molta cura dels projectes en què s’involucra, però després de veure La mòmia i la seqüela de Jack Reacher, començo a pensar que alguna cosa estranya passa al voltant de l’actor. De pena podríem qualificar la relació sense cap química entre Cruise i Annabelle Wallis. Però Tom Cruise no és l’actor que fa el ridícul en aquesta pel·lícula, tot i que ho intenta. Aquest paper queda reservat a Russell Crowe en el paper del doctor Henry Jekyll i Mister Hyde. Crowe no s’ho pren seriosament i la pèssima recreació del monstre que ofereix el llargmetratge no ajuda, més aviat el contrari. Si pretenen fer un Doctor Jekyll i Mr. Hyde amb el que veiem en aquesta pel·lícula, us avanço que recaptarà menys que una pel·lícula d’Albert Serra en un festival de cinema de Michael Bay.
Però el pitjor de tot és la seva manca de ritme i que és tremendament avorrida. La profunditat és zero en els moments que no hi ha escenes d’acció. Les set pieces no són res més que un seguit d’escenes que omplen la buidor més absoluta que és La mòmia.
La barreja de gèneres tampoc encaixa bé. Les bones escenes de terror queden deslluïdes per un sentit de l’humor absurd i sense gràcia. Al final acabes rient en moments que se suposa que no ho hauries de fer.
Tampoc entenc que la pel·lícula llueixi com una sèrie B quan pretén ser un blockbuster de primera categoria, però que mai hi arriba. Com és possible que els efectes especials siguin pitjors que La mòmia del 1999, havent passat 18 anys?
Però alguna cosa bona té la pel·lícula i és el que envolta a la mòmia malvada interpretada per Sofia Boutella. Ella ho dóna tot a la pel·lícula. Ella i el seu personatge és l’únic destacable i aprofitable, la resta està de més.
La mòmia és una enorme decepció que ens fa enyorar la pel·lícula del 1999, un còctel d’escenes d’acció unides sense cap sentit que pot significar la momificació per molts anys del fallit Dark Universe. El millor que pot fer Universal és posar el Dark Universe en un sarcòfag i obrir-lo quan vinguin idees millors.



dimarts, de maig 30, 2017

Piratas del Caribe: La venganza de Salazar

Sis anys després de la quarta pel·lícula arriba la cinquena entrega d’una saga que creativament és un desastre des de la segona part, però que, mentre continuï generant beneficis i Johnny Deep necessiti pasta, en aquesta ocasió per refer-se de la seva ruïna econòmica, ens en caurà una nova entrega de tant en tant. Els realitzadors són la parella de norueccs Joachim Ronning i Espen Sandberg, que van saltar a la fama gràcies Kon-Tiki, tot i que anteriorment havien rodat pel mercat nord-americà l’oblidable Bandidas.
L'argument és bastant simple i construeix una aventura a través d'un McGuffin i un dolent random que interpreta Javier Bardem. Jack Sparrow està en el punt més baix de la seva vida, més o menys com està Johnny Deep ara mateix. El cas és que el persegueix el Capità Salazar, a Sparrow, no a Deep. Salazar i la seva tripulació de fantasmes han escapat del Triangle del Diable i estan disposats a matar a tots els pirates que suquin els mars. L'única forma de vèncer-los és amb el llegendari trident de Posidó. Per trobar-lo, Sparrow haurà d’aliar-se amb Henry Turner, un jove mariner de la Maria Reial britànica i fill de Will Turner.
Piratas del Caribe: La venganza de Salazar és la segona millor pel·lícula de la saga després de la primera, de fet la única bona de tota la franquícia. La resta són pel·lícules igual de buides com qualsevol Transformers de Michael Bay, amb un metratge infame. En aquesta ocasió la saga torna als seus orígens, lloc del que mai hauria d'haver sortit i recupera els personatges originals que van interpretar Orlando Bloom i Keira Knightley, encara que sigui breument, per donar-los el tancament que no van tenir. Però ells no són els protagonistes d'aquesta història, ho són una nova parella de joves, amb els quals recreen la dinàmica que tenien els originals. Ells són Brenton Thwaites (La señal) que tot i que justeja, tampoc costa gaire arribar al nivell interpretatiu de Bloom. Per altra banda, ella, Kaya Scodelairo (El corredor en el laberinto) no aconsegueix que ens oblidem mai de Knightley. Però l'autèntica estrella de la funció és Johnny Depp que novament està completament deixat anar d'amaneraments, ganyotes i gesticulació diversa amb la qual ha construït el personatge de la seva vida. Però qui segurament s'endú el cor de l'espectador és Geoffrey Rush qui repeteix com a capità Barbossa, presentat com un dolent a la primera pel·lícula, que s'ha convertit en un més de la colla, com un dolent més de Bola de drac.
Voldria remarcar la durada de la pel·lícula perquè amb dues hores dura el just perquè no se'ns faci pesada, cosa que passava irremeiablement en els anteriors entregues. En general aguanta bastant el ritme i se li agraeix l'esforç de ser un retorn als orígens, tot i que no explica res de nou. A la part positiva també li veiem la picada d'ullet que fa al cinema clàssic de pirates. 
En certa mesura, Piratas del Caribe: La venganza de Salazar, entraria en la categoria de seqüeles que són remakes encoberts, com Star Wars. Episodi VII: El despertar de la força o Alien: Covenant. El risc és mínim, vol apostar sobre segur i repeteix un esquema que funciona, però amb menys gràcia i frescor que la primera pel·lícula.


El caso Sloane

John Madden (El exótico hotel Marigold) dirigeix aquest thriller polític protagonitzat per Jessica Chastain, centrat en el funcionament dels lobbys o grups de pressió. El guionista és el debutant Jonathan Perera.
La protagonista, Elisabeth Sloane, és una de les lobbistes més poderoses de Washington, però la seva vida personal és un desastre. En prou feines pot dormir a les nits i recorre a la prostitució quan necessita desfogar-se. Sloane serà contractada perquè faci campanya per endurir els requisits per obtenir una arma de foc. Ella no s’aturarà davant de res ni de ningú, ni tan sols antics companys, i no tindrà miraments en utilitzar la vida privada dels seus col·laboradors si això l’ajuda en la campanya.
Els diàlegs de passadís d’El caso Sloane, agafen com a referència els d’Aaron Sorkin per El ala oeste de la Casablanca. Es tracta de diàlegs ràpids i complexos mentre els protagonistes caminen. Malauradament, Perera no és Sorkin i es nota, perquè als diàlegs li manquen la força i agudesa que tenen els de Sorkin.
Jessica Chastain està meravellosa i esdevé el pilar sobre el qual es construeix i s’aguanta la pel·lícula. Només amb la mirada i presència omple la pantalla i resulta un plaer veure-la relacionar-se amb la resta de personatges, sobretot en l'estranya i curiosa relació que estableix amb el prostitut. Sloane és una dona que es mou en un món dominat per homes i no s’empetiteix en cap moment per aquest entorn. Els seus principis són molt peculiars perquè li és igual defensar a demòcrates o republicans. Per a ella la política és un joc en què l’únic que vol aconseguir és guanyar a qualsevol preu i no hi ha principis que valguin. Sloane no faria ombra i podria derrotar a personatges tan maquiavèl·lics com la Claire Underwood de House of cards.
Entre el repartiment també trobem a actors que ajuden a donar la pàtina de qualitat a la pel·lícula com Mark Strong i John Lighow. 
Malauradament la part final, quan es resol la situació del judici que se'ns presenta al principi, és la més fluixa i desafortunada. El guió intenta redimir i justificar a Sloane i acaba fent-li perdre gran part de la gràcia que li havia donat al personatge fins aleshores.