dimecres, de gener 18, 2017

Proyecto Lázaro


Mateo Gil, antic guionista d'Amenábar, dirigeix aquesta pel·lícula interessant, però irregular, que es queda a mig camí i que destil·la una innecessàries ganes de transcendir.
Tom Hughes interpreta Marc, un home que és ressuscitat després de passar els últims 70 anys congelat. A partir d’aquí la història principal es retraurà al passat i veurem com li diagnostiquen una malaltia sense cura. Incapaç d'acceptar la seva mort, comptarà amb l’ajuda de l’amor de la seva vida, Naomi (Oona Chaplin), un cop prengui la decisió més difícil que hagi pres mai, acceptar la seva mort i congelar-se.
La pel·lícula peca d’ambiciosa i corre el perill, per qüestions formals, de ser igual de buida que el famós anunci anual de cervesa, al qual recorda en diversos fragments del metratge. Una pena, perquè contenia potencial per reflexions molt interessants i es queda només amb la superfície sense aprofundir en la part filosòfica, la veritablement interessant, per sobre d’una repetitiva història d’amor.
Tècnicament està molt ben aconseguida per ser una proposta espanyola de ciència-ficció, perquè no se’n fan, excepte estranyes excepcions. Mateo Gil, almenys, ha estat capaç que amb un pressupost baix, la pel·lícula visualment llueixi satisfactòriament i interessant, malauradament el problema està en el contingut de la història.



dimarts, de gener 17, 2017

Silencio


Martin Scorsese dirigeix aquesta pel·lícula basada una novel·la de Shûsaku Endô, la qual reflexiona sobre la fe cristiana i el sacrifici. La protagonitzen Andrew Garfield, Adam Driver i Liam Neeson. Silencio està ambientada a mitjans del segle XVII, al Japó, en plena persecució dels catòlics japonesos. Dos sacerdots jesuïtes portuguesos viatgen allí a la recerca del seu mentor que ha renunciat a la fe catòlica. Ells mateixos experimentaran la violència que els nipons exerceixen sobre els cristians amagats.
Silencio és la tercera pel·lícula d’Scorsese sobre temàtica religiosa després de La última tentación de Cristo i Kundun. Aquesta és d’aquelles pel·lícules més grans que la vida que només tenen sentit en mans d’un director tan gran com Scorsese. És difícil pensar que cap altre realitzador pogués abordar aquesta història amb la mateixa ambició i eficàcia.
El ritme de la pel·lícula no és fàcil, ja que són dues hores i mitja llargues de pel·lícula, les quals es reflexiona sobre una mateixa idea. La pel·lícula és extremadament lenta i es recrea en els detalls. Només algú com Scorsese pot fer que tot i no ser una pel·lícula fàcil, aquesta t’agafi fort i no et deixi anar.
El patiment i sacrifici que viuen els missioners protagonistes és admirable. Viure tancats, amagats, en mig d’un indret fred, humit i fosc davant la impossibilitat de creure que un dels seus hagi apostatat.
La pel·lícula ens porta a la reflexió sobre l’estacament d’un país com Japó, on ja ens diu a la pel·lícula que res que no sigui japonès hi arrela. Scorsese tampoc fa una pel·lícula de bons i dolents, d’un únic punt de vista, malgrat que la narració és des de la perspectiva del jesuïta que interpreta Andrew Garfield. També ens aporta els arguments de l’altra banda i es posa de relleu les diferències cultural i la barrera de l’idioma. En cap moment els jesuïtes es paren a pensar que la visió que ells tenen de Déu no sigui la mateixa que culturalment entenen els nadius japonesos als qui transmeten la fe.
Andrew Garfield assumeix pràcticament sol el pes interpretatiu del film, en el que ha estat el seu any després de la seva interpretació també brillant a Hasta el último hombre.
No em voldria oblidar de la fotografia espectacular de la pel·lícula que mostra una visió dura del Japó del segle XVII, gris i amb molta pluja. Així com imatges espectaculars que la pel·lícula ens clava a la retina com la dels creients que moren torturats per les marees.
Silencio és una pel·lícula molt recomanable, amb el segell Scorsese, però molt diferent en ritme a les seves pel·lícules de gàngster i a les antípodes d’El lobo de Wall Strett. Silencio és profunda i sobretot reflexiva, un tipus de pel·lícula, podríem dir fins i tot una raresa, de les que gairebé ja no existeixen.



dilluns, de gener 16, 2017

La autopsia de Jane Doe


André Ovredal, responsable de la molt recomanable i inclassificable Troll Hunter, dirigeix aquesta magnífica pel·lícula de terror que va resultar guanyadora del premi especial del jurat en el SITGES 2016.
L’escenari un dipòsit de cadàvers, els protagonistes dos forenses, pare i fill; el cadàver, una desconeguda, Jane Doe que podria haver estat víctima d’algun tipus de tortura ritual. Els llums s’apaguen, les portes no s’obren i els cadàvers no s’estaran tan quiets com un podria esperar.
La autopsia de Jane Doe aposta per fer una proposta pura de terror i crea una atmosfera extraordinària. Passareu por i us quedareu arraulits amb els peus sobre la butaca agafats amb les dues mans. No és pas una pel·lícula que aposti pel gore, al contrari crea el terror a través de la recreació d’ambients i atmosferes. I algun que altre espant que us farà saltar de la butaca. Tots ells posats en el lloc correcte i sense excessos ni efectismes.
Els protagonistes són el veterà Brian Cox i Emilie Hirsch, que destil·len bona química i exploren la seva relació al mateix temps que s’enfronten amb el terror. 
La autopsia de Jane Doe no és una pel·lícula de terror americana de les habituals, és un producte molt diferent que val la pena veure. Imprescindible pels amants del gènere.


dimecres, de gener 11, 2017

Desierto


Segona pel·lícula de Jonás Cuarón, guionista de Gravity i fill del també director Alfonso Cuarón. Desierto és un impecable survival sobre un grup d’immigrants mexicans que creuen la frontera entre Mèxic i els Estats Units. 
En aquesta zona patrulla amb llibertat i impunitat un home que es passeja amb una furgoneta, un gos, un rifle i una bandera confederada amb la intenció de caçar els immigrats com si fossin animals. Gael Garcia Bernal es convertirà en el líder involuntari dels immigrants mexicans, mentre que Jeffrey Dean Morgan (en Negan de The walking dead) és el vigilant psicòpata que els caça. 
Jonás Cuarón dirigeix amb una sobrietat admirable aquesta barreja entre survival i drama immigratori. 
Gael Garcia Bernal està fantàstic com a personatge que al començar és un més de la colla, i que els fets el portaran, sempre de forma involuntària, a fer el que pugui, però principalment sobreviure. Algú potser poc criticar el discurs únic que té la pel·lícula, però personalment no hi trobo intenció de fer cap tipus de discurs. Simplement tenim uns bons i un dolent molt dolent. El context és l’immigratori per aferrar-se a la realitat, però no pretén ser discursiva, simplement un entreteniment i com a tal funciona de primera amb elements de suspens i tensió. En aquesta ocasió la simplicitat del seu plantejament és el seu millor encert.


dimarts, de gener 10, 2017

Monster Trucks


Pel·lícula que vol ser una actualització al cinema infantil dels 80, en concret pretén homenatjar a Amblin. Malauradament fracassa en aquesta faceta i més que un homenatge acaba semblant una pel·lícula mal acabada.
L’ha dirigit Chris Wedge en el seu debut en el cinema d’imatge real després de realitzar pel·lícules animades com Ice Age: L’edat de gel. El protagonista principal és Lucas Till, en Kaos a les preqüeles d’X-Men i protagonista del remake de la sèrie MacGyver, qui interpreta a Trip, un estudiant d’últim curs de d’institut que construeix un monster truck a partir de peces del desballestament. Paral·lelament, en un jaciment de petroli emergeix una criatura subterrània que s’instal·la dins de l’automòbil de Trip i que el controlarà. Això suposa la oportunitat per Trip de socialitzar més amb els seus companys.
Monter trucks no se’n surt en l’intent de reproduir l’esperit de les pel·lícules infantils que es feien als 80 per conquerir els públic de totes les generacions. L’efecte nostàlgic que pretén ni s’hi acosta, ja que tot plegat es delata com un producte de laboratori sense cap intenció creativa o artística. En canvi, sí que sortiran contents els nens perquè cotxes enormes conduits per extraterrestres simpàtics és una cosa que mola molt. Malgrat tot, entreté i en cap moment resulta avorrida, però no pots evitar veure constantment un munt de forats, els quals és delictiu que passin per alt en una pel·lícula que és estrenada per un estudi del calibre de Paramount.
Lucas Till és una de les coses positives que hi trobarem. L’actor s’esforça hi posa tota l'energia energia i té molt de carisma. Li esperen coses interessants a l’actor, només cal esperar un bon projecte que no l’infrautilitzi com li passa en aquest.