dimecres, de juliol 26, 2017

A 47 metros


A 47 metros és la tradicional pel·lícula de l’estiu amb taurons. Desafortunadament, està lluny del nivell i diversió que ens va oferir l’any passat Jaume Collet-Serra amb Infierno azul.
Les protagonistes són dues germanes que viatgen a Mèxic a la recerca d’aventures i contracten un servei que les permetrà nadar entre taurons blancs protegides per una gàbia metàl·lica. Però la grua que aguanta la gàbia es trenca i la gàbia cau al fons de l’oceà. Les germanes quedaran atrapades amb un reserva d’oxigen molt limitada i envoltades de taurons amb molta gana.
A la recerca de crear una sensació claustrofòbica a l’estil de Buried, ràpidament la pel·lícula renuncia a això i les germanes entraran i sortiran de la gàbia en diverses ocasions, sense fer servir gaire el cervell. L’únic que les impedirà salvar-se són els taurons que les ronden. A l’angoixa de ser devorades per taurons, s’afegeix en no saber què passa amb el possible rescat i el fet de quedar-se sense oxigen.
La direcció de Johannes Roberts és plana i incapaç de crear tensió. El guió empitjora a mida que la pel·lícula avança. Malgrat trepitjar terreny previsible, al final s’enfonsa del tot quan volent sorprendre, arruïna la pel·lícula, i fa que com espectador lamenti haver perdut el temps durant 90 minuts.
El resultat final és una estupidesa. No només els personatges són estúpids, també el guió que és trampós en moltes ocasions, no només en el final. Afortunadament el públic és molt més intel·ligent que tot allò que veiem en pantalla. A 47 metros no aprova ni com a sèrie B. Qui realment s’enfonsa en el mar i és devorada per taurons és la pròpia pel·lícula.


dimarts, de juliol 25, 2017

Dunkerke

Christopher Nolan és el director que crea més controvèrsia en el panorama cinematogràfic actual. Nolan no deixa indiferent a ningú i entre els haters, que odien tot el que faci, encara que estigui bé, i els lovers, que qualifiquen d’obra mestra tot el que fa encara que estigui malament, existeix un reduït nombre de persones al mig, entre les quals m’hi trobo, que pensem que Nolan té bones i males pel·lícules. Dunkerke està a la banda de les bones, de les excel·lents concretament.
Aquesta és la primera incursió de Christopher Nolan en el gènere bèl·lic i també en l’adaptació d’uns fets reals. Ambientada en el Segona Guerra Mundial, ens narra la història de la operació Dinamo, en què l’exèrcit Aliat va intentar evacuar a un grup de soldats britànics, belgues, canadencs i francesos que havien estat envoltats per l’exèrcit nazi. La pel·lícula entrecreua tres línies argumentals: la dels atrapats a la platja, la dels civils que ajuden en els petits vaixells i la de les batalles aèries.
A Nolan el que millor li funcionen són les històries més petites com MementoInsomnia, tot i que algunes de les seves pel·lícules grans com Origen o El caballero oscuro, també funcionen com un rellotge suís. És Dunkerke una pel·lícula petita? Jo crec que sí, però perquè Nolan ho ha volgut així. Malgrat que el tema i la batalla donava per fer una pel·lícula gran, Nolan li ha donat un enfocament més intimista i ens explica la història des de punts de vista diferents, amb protagonistes diferents i en llocs diferents. Tampoc ha volgut contextualitzar res, així que més que narrar una història, Nolan ens proposa una experiència sensorial absoluta. Per tant, qui la critiqui per mancar-li argument, és que oblida quin era l’objectiu del realitzador, i en aquest triomfa. Sí que li podem criticar que es concentri exclusivament en els britànics i oblidi la participació dels francesos, però segurament li hagués estat impossible fer la mateixa pel·lícula si hagués incorporat aquests canvis.
Dunkerke és molt intensa ja que des del primer minut et posa dins de la pel·lícula i fa que et sentis com un més dels soldats que esperen a la platja. Nolan fa servir com un artesà mestre tots els recursos que li són habituals i que aquí en cap moment grinyolen, com la música i la manera de rodar. Els instruments sonen amb estridència en els moments més tensos i aguanta aquesta tensió gràcies una durada mesurada de menys de dues hores en què es limita a explicar els fets amb en prou feines diàlegs. Per aquest motiu la tasca de Hans Zimmer és fonamental i la banda sonora esdevé una protagonista més que aporta tant com el propi Nolan. 
Nolan es llueix visualment i com un Messi del cinema, ens mostra totes les piruetes que és capaç de fer amb la càmera que ens deixen enlluernats. La manera de rodar els combats, tant els de terra, mar i sobretot aire, ens deixen sense alè.
El repartiment està format per un seguit d’actors desconeguts perquè volia que fossin britànics i que tinguessin la mateixa edat que els soldats que van viure aquella història. Destaca el protagonista, el debutant Fionn Whitehead, que és els ulls de l’espectador en aquesta història. També hi trobem actors més veterans com James D’Arcy i Kenneth Brannagh com a comandaments militars, i Mark Rylance i Cillian Murphy. Capítol a part per Tom Hardy, un dels pilots, que es passa tota la pel·lícula amb la cara tapada i que només amb la mirada és capaç de transmetre les seves emocions.
Sorprèn la mirada de Nolan en el conflicte i la posada en escena. Visualment ens ofereix un producte únic i insòlit en els moments actuals, ja que és capaç de mostrar la cruesa sense cap element gore. Si no recordo malament ni tant sols hi ha una gota de sang en pantalla. Però per la immersió i intensitat, recorda molt a les batalles d’Hasta el último hombre de Mel Gibson, però sense extremitats que volen ni sang per tot arreu. Tot està rodat amb molta elegància i zero morbositat. 
Dunkerke és una pel·lícula d’autor en què es nota la mà de Nolan en cada plànol. Nolan té un domini sense rival alhora de mostrar la èpica en pantalla i en aquesta pel·lícula se sent més còmode que mai, ja que no ha de batallar amb grans escenes d’acció que són precisament el seu punt feble. També ha reduït a la mínima expressió els efectes digitals, usant mètodes tradicionals sempre que ha pogut. Això ajuda a crear les sensacions que buscava. 
No sé si aquesta serà la seva millor pel·lícula, però sense cap mena de dubte estarà entre les millors, a l’espera del que ens pugui presentar en el futur. Dunkerke és una pel·lícula sensorial, immersiva que et manté el cor agafat amb un puny i de la qual és impossible sortir-ne fins el final. En definitiva, un espectacle i una lliçó de cinema en majúscules.


dilluns, de juliol 24, 2017

Cars 3


Sis anys després de la fallida segona part, Pixar ho torna a intentar en aquesta tercera entrega de la saga Cars, que suposa un retorn a l’esperit de la primera pel·lícula amb una pàtina de nostàlgia.
Després d’aconseguir cinc copes Pistó, McQueen pateix un greu accident mentre competia contra el jove i arrogant Jackson Storm. Apartat de la competició, recorre a Cruz, una mecànica de curses per reprendre la seva carrera. Però no serà suficient, també necessitarà l’ajuda del mestre del seu mentor qui l’ensenyarà a adaptar-se a l’edat i córrer d’una altra manera.
Cars 3 recorda en certa manera a Toy story 3. Ambdues són pel·lícules sobre el pas del temps i com les coses canvien. Aquí, el rol de Llamp McQueen canvia i adopta la figura de corredor veterà. McQueen ja és un cotxe vell i li resulta impossible competir contra altres cotxes nous amb tecnologia superior. 
La pel·lícula, en tot moment, contrasta la manera tradicional de fer les coses amb l’arribada de les noves tecnologies, en aquest cas aplicades a l’esport. El resultat és una pel·lícula al mateix nivell de la primera, amb aquell punt que tenen les bones pel·lícules de Pixar que són capaces d'arribar-te al cor.
Cars 3 està plena de grans moments i escenes molt divertides, però personalment em quedo amb la cursa enmig del fang en un poble perdut enmig del país. Però també té espai per la sàtira.  No direu que no, respecte el moment en què Llamp veu com pot convertir-se en una marca i s'adona de tots els productes de merchandising que es generaran al seu voltant. Crítica de Pixar a Disney o una forma per riure’s de sí mateixos?
Al contrari que pugui semblar, Cars 3 aconsegueix sorprendre en el seu final i donar un gir inesperat a la història que no fa més que confirmar la maduresa de la qual ha fet gala tota la pel·lícula.
Visualment és una meravella, com ja acostuma a fer Pixar, però no falten escenes de boca oberta en les quals sembla que vegis una fotografia i no pas uns dibuixos animats.
El resultat és una pel·lícula que es converteix en la millor de la saga, tot i entrar en dura competició amb la primera, ja que és molt més madura i és capaç de tocar-te la fibra. No us esperàveu que la saga Cars aportés bones metàfores sobre la vida? Us equivocàveu, aquí les trobareu.



dimecres, de juliol 19, 2017

La guerra del planeta de los simios


Després de les excel·lents El origen del planeta de los simios i El amanecer del planeta de los simios, arriba la tercera preqüela de la sèrie de pel·lícules protagonitzades per Charlton Heston. Aquesta nova saga ens explica què va portar a la humanitat a la seva desaparició i com els simis es van apoderar del planeta. És a dir, al final del camí, pretén que encaixi amb la pel·lícula del 1968.
El context d’aquesta tercera entrega és l’apocalipsi i com tant humans com simis intenten sobreviure. Els simis, liderats per Cèsar (Andy Serkis, per captura del moviment) hauran d’enfrontar-se contra les tropes del despietat Coronel (Woody Harrelson) que provocarà moltes pèrdues entre els simis. Cèsar haurà de lluitar contra els seus instints més obscurs quan hagi de venjar als seus sense caure en l’anarquia.
A la direcció repeteix Matt Reeves que abandona la saga aquí per rodar The Batman amb Ben Affleck. Reeves és un director que ha madurat i millorat amb el pas del temps i que ha progressat per sí mateix després d’abandonar l’ala de J.J. Abrams. El trobarem molt faltar, tot i que El origen no la va dirigir ell, ho va fer Rupert Wyatt.
Aquesta nova saga de pel·lícules sobre El planeta dels simis hauria d’ocupar moltes més converses de les que ocupa. Estem davant d’una de les millors sagues de ciència ficció del que va de segle i que supera àmpliament les pel·lícules originals. És una trilogia perfecta com Regreso al futuro o la primera d'Star Wars.
Al contrari del que pugui semblar, La Guerra no és una pel·lícula d’acció de dalt a baix ja que les escenes bèl·liques estan concentrades al principi i al final. Doncs, què trobem entremig? Un producte molt Spielberg (el de La llista de Schindler) que toca multitud de temes. Des de l’holocaust, fins a un homenatge reconegut a Apocalypse Now, passant pel cinema de fugues a l’estil de La gran evasión. Les referències són un sentit homenatge a aquestes pel·lícules. El fet de veure a Woody Harrelson pràcticament caracteritzat com Marlon Brando a la pel·lícula de Coppola, la inscripció dApe-Calipsis Now en un dels túnels o la manera en què els simis ideen fugar-se del camp de concentració, així ho confirmen..
La càrrega dramàtica de la pel·lícula és molt forta amb moments d’absoluta angoixa. Per aquest motiu i és necessari alleujar a l’espectador, per això se'ns presenta un nou simi, un vellet que vivia en un zoo i que ha après a parlar com Cèsar. Aquest personatge és el que ens proporciona una via d’escapament quan la pel·lícula es fa difícil de veure pel que ens narra.
La resolució final de La Guerra és brillant. L’explicació del què acaba provocant la destrucció de la humanitat em sembla encertadíssima i trenca amb les idees preconcebudes que poguéssim tenir d’una pel·lícula que inclou El planeta dels simis en el seu nom.
Tècnicament no sé si val la pena insistir, però la recreació dels simis és brutal. El realisme que aconsegueixen transmetre és insòlit en uns personatges creats digitalment. I ja no parlo els sentiments que clarament veus expressar a Cèsar. Com a espectador em resulta impossible no percebre a Cèsar com un simi real i que ens estimem, ja des de que va donar les primeres passes a El origen.
La Guerra del planeta de los simios és una absoluta obra i mestra i estic convençut que si enlloc de simis els protagonistes fossin humans, seria nominada als Oscars. Aquesta me l’apunto com una més de les discriminacions que pateixen els simis en un món dominat pels humans.


dilluns, de juliol 17, 2017

Okja


Bong Joon-ho, el realitzador de la magnífica Snowpiercer i The Host, sorprèn amb una història d’amistat entre una nena i un porc, no absenta de cruesa.
Val a dir que aquell que s’hi hagi acostat prement el botonet de Netflix sense haver vist mai cap pel·lícula coreana, li puguin sorprendre certes maneres de fer molt típiques d’aquest cinema.
La història es centra en uns superporcs que han estat creats en un laboratori amb l’objectiu de proporcionar carn més saborosa. Aprofitant la moda de productes ecològics, un grapat d’aquests porcs són portats en diferents països, en unes granges on els cuidaran i alimentaran durant 10 anys. Llavors, abans de fer-ne salsitxes, participaran en un concurs per decidir quin d’aquests és el millor. La pel·lícula ens narra l’amistat d’una nena amb un dels porcs i el seu viatge en un intent desesperat per salvar-li la vida.
Bong Joon-ho aprofita aquesta història aparentment innocent, per donar molts missatges. Des de l’aprofitament de preus dels productes anomenats ecològics, fins al maltracta que reben els animals a l’escorxador. No sé si al final el missatge de la pel·lícula és fomentar el fer-se vegetarià, però ganes no en falten. Si volem anar més enllà, veiem que Joon-ho també ens vol fer reflexionar sobre la relació entre l’home i la natura i com la humanitat s’obstina contínuament a anar-hi en contra.
Okja juga contínuament a dues bandes buscant arribar a tothom, per una banda, a través de l’aventura de la nena i la relació amb el porc i, per l'altra, amb tota la part més crítica que busca donar diferents missatges a l’espectador. L’únic problema és que no tens clar si es tracta o no d’una pel·lícula familiar.
De la part interpretativa tothom funciona bastant bé, tant Ahn Seo Hyun, com Tilda Swinton, però molt menys Jake Gyllenhaal que està completament desubicat i no sap com actuar i posar-se en un paper còmic i satíric com el que li ha tocat interpretar.
Okja és una pel·lícula que commou cada vegada que ens fa veure el maltracta animal i que ens obliga a reflexionar sobre les crítiques a la indústria dels aliments. Al mateix temps, busca entretenir i commoure a l’espectador amb una bonica relació d’amistat entre una nena i un animal. Recentment a casa nostra hem vist un cas real amb certs paral·lelismes amb Okja, el de la vaca Margarita.

dimecres, de juliol 12, 2017

Baby Driver


Edgar Wright, després de tancar la trilogia que formen Zombies Party, Arma Fatal i Bienvenidos al fin del mundo amb Simon Pegg i Nick Frost de protagonistes, canvia de registre, però no d’estil amb Baby Driver, un projecte que va començar a desenvolupar l’any 2007, inspirat en el videoclip Blue Song del grup Mint Royale, que va dirigir Wright el 2003.
Baby Driver és una barreja de cinema de persecucions de cotxes, thriller i atracaments, amb música d’element conductor.
Baby és un jove amb molt de talent al volant especialitzat en fugues. Ell ha estat el conductor dels atracaments més sonats d’Atlanta. A cada fuga l’acompanya un tema musical amb el qual confecciona la seva banda sonora vital. Quan s’enamora de Debora, Baby decideix abandonar el crim. A Baby li caldrà fer un pas endavant quan la seva vida i el seu amor es vegin amenaçats al veure’s forçat a treballar per un mafiós.
Baby Driver puntua molt alt i es situa entre les millors pel·lícules del director. També és una de les propostes més refrescants que veurem aquest estiu allunyada de franquícies, adaptacions i universos compartits. La pel·lícula traspua personalitat per tot arreu. En ella hi trobem la marca d’autor que tan costa veure en cinema comercial. Wright porta a un relat convencional aquells atributs que li són característics, i per tant tot està en el seu terreny. No faltarà la presència de la música, referències a la cultura pop i l’estil visual del realitzador quan ens vol mostrar escenes violentes.
Del repartiment, poc podem dir de Kevin Spacey i Jon Hamm, simplement que estan tant magnífics com s’espera que estiguin. Les sorpreses venen més del cantó d’Ansel Elgort (Divergent) i Lily James (Cenicienta). Elgort té tanta cara de nen, que és capaç de mantenir la innocència del personatge fins i tot els moments més crus. Val a dir que el guió l’afavoreix perquè el personatge està presentat de manera molt excel·lent. Pel que fa a Lily James, és inevitable no enamorar-se d’ella. Per cert, algú s’ha adonat la semblança que té amb la jove Mädchen Amick, la cambrera de Twin Peaks?
Wright ha rodat una pel·lícula amb un ritme vibrant i trepidant, que està escrita amb el cor i plena de personatges molt ben escrits. La música que ens transporta als thrillers dels 70 i amb un acte final que és un absolut deliri. Cotxes i robatoris al ritme d'Edgar Wright, l’heu de veure!